Gràcia Coll va començar a treballar a MútuaTerrassa el gener de 1986. Nova feina i nova llar van venir de la mà. Casada amb un terrassenc, han tingut tres filles, totes nascudes a l’HUMT.
Ara, quaranta anys després, enceta una nova etapa laboral: la jubilació. Tanca una vida dedicada en cos i ànima a l’àmbit d’obstetrícia, primer des de la sala de parts i la planta d’hospitalització, i després contribuint a la posada en marxa de l’ASSIR (Atenció a la Salut Sexual i Reproductiva) i arribant a ser-ne la coordinadora (2000-2008). En els darrers anys ha estat la supervisora d’aquest servei, combinant-lo amb la Sala de Parts de l’HUMT i la docència. Una faceta, aquesta última que vol mantenir.
MónTerrassa ha parlat amb Gràcia Coll per descobrir com ha estat viure i treballar durant 40 anys en un dels grans hospitals del país, com s’ha anat adaptant als canvis de la professió i quina n’és la realitat actual.
“Ara les dones volem opinar sobre el part i sobre el nostre propi cos”
Com afronta aquesta nova etapa?
Aquest desembre estic fent vacances, no és fins al gener que oficialment estaré jubilada. Se’m fa difícil pensar la meva vida ara, sense venir a treballar. Trobo a faltar el dia a dia, aquestes coses que durant molts anys he fet, perquè, és clar, quan marxi d’aquí oficialment haurà fet 40 anys, i 40 anys són molts.
I més en la mateixa empresa.
Sí, exacte, perquè és veritat que la gent va canviant d’empreses, però sí que som una generació, diria, que quan ens establíem en una empresa ens la fèiem nostra. Jo, de fet, haig de dir que Mútua me la sento com a meva, no més aliena. He treballat i he fet tot el que he fet dintre de la meva vida professional, perquè m’he cregut al projecte i perquè volia i m’estimava l’empresa. Crec que això és el que fa que les coses evolucionin d’una mena de manera.
De fet, personalment també ha crescut amb l’empresa.
Sí, vaig entrar amb 26 anys… I l’empresa també era una cosa molt diferent, era gran ja, però amb 40 anys no és el que és ara. He crescut en paral·lel amb l’empresa.
Com va arribar a MútuaTerrassa?
Vaig fer Infermeria a Sant Pau i vaig vindre aquí per casualitat. Vaig tirar currículums a diferents llocs i el primer lloc que em van agafar va ser aquí. I aquí que em vaig quedar. Primer com a infermera al laboratori i després, em vaig formar com a llevadora, i vaig continuar aquí. Vaig entrar ja a la sala de parts, i és veritat que des d’aleshores fins ara la meva professió de llevadora ha canviat moltíssim.
Per què?
Ha canviat moltíssim perquè les dones han canviat molt. Nosaltres, quan jo vaig arribar aquí, era un tipus molt diferent d’atenció a les dones. No dic dolent, eh? Dic diferent. Ara n’és una altra, perquè socialment les dones també han canviat. Ja no creiem en el patriarcat. Ja no creiem en el poder d’una bata blanca. Volem poder opinar sobre el que fem, sobre el nostre cos. I això és el que ha canviat conceptualment a la nostra professió. El poder de decisió de les dones és important. Tenint en compte que els professionals mai no volem fer mal, sí que volem acompanyar en aquelles situacions que són importants i vitals a la vida, com és tenir un fill.
Aquest ha estat el principal canvi? De mentalitat?
Crec que sí, tenir un fill no és una malaltia, és un fet vital que en algun moment, fins i tot abans de ser mare, et planteges com voldries fer-ho. Els professionals sanitaris de l’obstetrícia ens hem hagut d’adaptar. Les dones ja no només venen aquí i es posen a les nostres mans, sinó que ens demanen poder fer les coses d’una mena de manera, poder viure aquests moments d’una mena de manera. I és el que en diem decisions compartides, és el que en diem fer un pla de part, és el que en diem un control d’embaràs a dintre dels ASSIRs, dintre de l’atenció primària, en què la dona té una opinió. I això és, com a professionals, el que hem anat canviant.
Hem vist també un canvi professional amb el pas de la tecnologia.
Dins de la sala de parts, la tecnologia no pot matar la humanització. O sigui, la medicina ha d’estar centrada en les persones, humanitzada, sense que això vulgui dir que no aprofitem totes les eines possibles per salvar vides. El cert és que la tecnologia evoluciona molt ràpid. L’empresa farmacèutica i les empreses mèdiques evolucionen i ofereixen molta més tecnologia als professionals perquè tot sigui molt millor. Però arribats a aquest punt, nosaltres hem de tenir clar que si hem de fer una cesària, humanitzem-la. S’ha de fer, i tant, perquè la cesària segurament és necessària per salvar la vida d’una mare o d’un nadó. Però fem-ho de manera que el pare pugui participar, ella pugui participar i que aquesta vivència, que potser seria desagradable, no ho sigui.
Catalunya destaca per haver acceptat els canvis de l’obstetricia, de l’atenció sexual i reproductiva de les dones de manera molt més ràpida i palesa que a la resta de l’Estat.
Perquè treballem amb les llevadores, treballem en diferents àmbits i treballem no només a la Sala de Parts, també ho fem en els centres d’atenció primària on les llevadores i els obstetres tenen un paper important. Des de la primera porta d’entrada, la dona ja es troba amb professionals per parlar de la prevenció, del control de l’embaràs, de la salut reproductiva… Des que té 15 anys fins als 65 des de primària se’n fa càrrec.
També s’ha produït un canvi a les sales de parts…
Sí, ara són molt més agradables, menys hospitalitzades, Tenim la sala de parts natural, amb banyera i una il·luminació per donar-li intimitat. Són uns espais més amables, sense oblidar que en un moment donat hem de poder córrer i ajudar aquella dona, perquè l’embaràs a vegades, té això, que tot va bé fins un moment que es torça i és quan hem d’estar tots a punt per poder atendre.
Perquè al final encara que han passat 40 anys la persona que ve a parir té les mateixes preocupacions, té les mateixes inseguretats… Potser una mica més d’informació?
Ara tenen molta més informació, molta més que la que tenien 40 anys enrere. Aleshores, les dones venien més sabent el que els havia dit la mare o les veïnes, però no s’havia fet un plantejament personal de com volien parir. Ara sí, van a les xarxes que hi ha una informació brutal -bona i no tan bona- i és la nostra feina, quan arriben aquí, de parlar del Pla de part.
Què és això del Pla de Part?
És un document on hi poses les teves voluntats, què t’agradaria que passés i com. I després, arribes a la sala de Part, l’ensenyes i el discuteixes amb els professionals. Hi haurà coses que es podran fer, i d’altres que no, però intentarem que sigui el millor possible. La idea és que et trobis davant d’un professional que t’entén, i que comparteix amb tu l’objectiu que no sigui tot una cosa molt tecnificada però que tampoc juguem amb la seguretat ni d’ella ni del bebè.
Està més democratitzat el part? HI ha la sensació que, en un principi, era tot molt part natural. Després vam passar a una fase que tot era cessària i epidorals. I ara sembla que hi ha un ampli ventall d’opcions…
Ara hi ha moltes més opcions. Abans també, però al final el professional decidia què tocava. Ara, treballem molt la intimitat de la família, perquè volem que el naixement sigui un gran record. No ha de ser un trauma. Estic contenta d’haver vist aquesta evolució.
També hi ha hagut un canvi en la percepció de la llevadora.
La figura de la llevadora també ha canviat, segurament perquè ara se’ns coneix més. Abans se’ns ubicava només a la sala de parts, sense saber massa bé què fèiem. Amb el temps, ens hem definit i hem apostat per treballar en equip, amb tot un equip d’obstetres. Jo en sóc una gran defensora.
La figura dels residents també ha canviat…
És que quan jo vaig començar i durant molt temps no n’hi havia! Vaig acabar la meva especialitat d’infermeria a Sant Pau i llavors l’especialitat de llevadora la vaig fer al Clínic. Però no hi havia una unitat docent, bàsicament, eren els ginecòlegs que donaven les classes teòriques. D’allà vaig saltar a Granollers, perquè eren on podies fer pràctiques. Però poc després que jo entrés a treballar, al 86, aquest model de formació es va acabar. I vam estar prop de 10 anys en què no vam formar cap professional. Això és molt greu, i és un tema que em preocupa.
Com està doncs la salut de les llevadores?
Una mica malmesa. Ens preocupa perquè sense professionals, perdem competències. No només som presents a la Sala de Parts, també ens hem desplegat als centres de primària, a les plantes de maternitzat i d’hospitalització… Si no tenim prou personal per cobrir-ho tot, ja no estarem donant la mateixa atenció, i l’atenció primària i tota la salut sexual i reproductiva que fem als CAP se’n ressentirà. Per sort, al 98, més o menys va aparèixer el model de resident, com l’entenem a la resta d’especialitats, i al 2012, Salut va agafar la Unitat Docent i ha instaurat el nou model formatiu de dos anys. Per exemple, en el nostre cas, comparteixen espai els residents de ginecologia i els de llevadora. Això permet que a més del marc teòric, puguin tenir experiència vivencial dins d’una sala de parts o dins dels CAP. Patim perquè tot això es pugui mantenir.
Quin és el paper de la llevadora a l’atenció primària?
És la porta d’entrada, per exemple, d’aquelles dones que venen per contracepció o per quan tenen malalties de transmissió sexual. Després podem derivar, si cal, al ginecòleg, però nosaltres podem acompanyar en tot el procés, sigui d’interrupció voluntària d’embaràs, un embaràs de baix risc o de menopausa. Som un equip, i amb aquest model millorem l’eficiència i la qualitat del servei.
Parlant de l’atenció sexual i reproductiva, això també ha canviat molt en quaranta anys…. Per exemple, sobre la menopausa.
I tant, ara fem un Pla específic perquè la menopausa té incidències biològiques que s’han de tractar. També incidències emocionals. Tens fogots? Abans era, t’aguantes, ara no. Ara hi ha un lloc on pots anar i preguntar, hi ha un grup de dones que es troben igual que tu i que tenen un professional que els explica què és normal i com poden mitigar-ne els efectes.
O els mètodes anticonceptius…
Ha canviat molt. Ara tens un ventall important, que s’adapta a cada edat. Tu, com a jove, pots anar a una Tarda jove, on hi trobaràs una infermera, una llevadora, un ginecòleg, que et diran què et passa, en un entorn molt especial, en un entorn en el qual no trobaràs els teus adults. No necessites hora. Te’n vas allà, en una sala a part on no et trobaràs la teva mare o la veïna, i pots preguntar el que necessitis i nosaltres t’informarem. És un lloc on contrastem tota la informació que circula per les xarxes i un espai on compartir dubtes.
Sense oblidar tot el canvi al voltant de l’endometriosi
Cert, això abans et deien que es que no estaves prou lubricada o que no sé què. Ara, justament tenim tot un programa on hi ha equips de ginecòlegs molt preparats, que t’escolten, que saben i que busquen. No és allò de tens dolor i mala sort. Tenir dolor no és una mala sort, s’ha de tractar. I tenim equips que tracten tota la patologia de dolor pelvià d’una manera espectacular.
Qui va al metge és perquè es troba malament. En canvi, les llevadores teniu també associada tot una experiència positiva, d’il·lusió, d’esperança, de moltes expectatives posades…
Tens raó. Encara recordo l’acompanyament a les dones, d’estar al seu costat, sense gaire dir res. Quan ella està passant les contraccions, i tu només has d’estar al seu costat, acompanyant-la, mirant-la, donant-li la mà… I anant-li donant tota aquella informació que li genera. Tenir dolor, o escoltar el batec del nen, explicar-li què vol dir, què passa, tranquil·litzar-la… I tot això en un marc d’intimitat. Tot això, com a persona, t’impacte molt. El fet de tractar amb persones sanes, és una gran diferència que impacta, tant al pacient com al professional. Vius un dels moments, potser, el més fantàstic o important de la vida que una dona pot tenir… I per moltes és la primera vegada que entren en un hospital.
I per moltes serà un moment que ja no es repetirà.
Sí, la natalitat ens està destrossant. Ens està baixant i ens està destrossant. Però bé, és el que hi ha. Quan vaig arribar aquí, feia 2.500 parts a l’any. Me’n vaig fent-ne 1.300 i escaig. I no és que passi això aquí, eh? No, no, a tots els hospitals… I sobre això podem fer poca incidència, però sí que la nostra responsabilitat és que les dones rebin la millor atenció possible.
Ja, per acabar, una mica, des del vessant personal, en aquests 40 anys, deu haver passat de tot i vistes de tots els colors.
Sobretot em quedo amb la gent que he conegut, des que vaig acabar la meva especialitat fins ara. Són gent que m’han acompanyat i que m’han ensenyat i que m’han ajudat a créixer professionalment, però també personalment. Perquè és una professió que et moldeja com a persona. Et fa ser com ets d’una manera especial. Com que totes tens contacte amb dones, aquestes t’ensenyen, tu les acompanyes en moments molt importants de la vida, i tota aquesta gent et fan canviar.
I vas decidir tenir les 3 filles a MútuaTerrassa…
Sí, sí, a casa. I això genera una sensació estranya, estava a fora i ara sóc la pacient. Però és important ser la pacient en algun moment i jo ho vaig tindre claríssim. Sabia que estava en el millor lloc possible. I la veritat és que va ser genial, els 3 casos. Vaig tenir molta sort, tres embarassos i parts de baix risc, però sabia que si alguna cosa es complicava, tindria un pediatra, una unitat neonatal, una UCI…
Perquè no sempre va tot bé…
És una cosa que sempre les dones pensem. Bueno, potser les dones no, però les professionals segur. I quan t’arriben i fem el Pla de Part, també hi fas incidència. No tot va sempre tan bé. I cada vegada hi ha més embarassos de risc, per l’increment d’edat. Un 80 o 90% dels parts van bé, però hi ha una part que no, i per això has de tenir professionals que siguin capaços de poder actuar, i actuar el millor possible, i a Mútua els tenim.
