Mercè Gómez Llobregat (Terrassa, 1955) és la presidenta del Casal de la Dona de Terrassa. L’entitat està d’enhorabona perquè aquest 2026 celebra els quaranta anys de vida. Una efemèride que han pensat celebrar amb totes les de la llei, amb un any que estarà ple d’activitats diverses amb el focus posat en la visibilització de la tasca feta i de reivindicació dels drets de les dones. Activista social, implicada en organitzacions polítiques i sindicals des de molt jove, involucrada en la lluita contra el franquisme i terrassenca de pro, Gómez parla amb MónTerrassa sobre com van ser inicis del Casal, com ha anat evolucionant amb el temps i quins reptes té encara el feminisme per endavant.
“Vam ser pioners en crear un protocol contra la violència masclista”
Quina és la llavor del Casal?
L’any 1982, dones que proveníem de diferents espais, polítics, sindicals o educatius van considerar que era interessant tenir un espai de trobada on poder parlar i organitzar-nos. Va ser així com vam anar a la regidora d’Educació, Mercè Galí, i li vam comentar el projecte. Es va mostrar molt receptiva i va ser ella que, més endavant, ens va convocar oficialment a les que seríem les representants per parlar sobre la seva creació i activitats que faríem. Amb mi, hi havia la Gemma Cardellach, l’Isabel Zarza, l’Isa Castro, la Maria Palau, la Rosa Maria Fernández, la Nuria Bonet, la Rosa Vacas, la Rosa Parras, la Maria Antonia Riera i la Dolors Turu. I així vam començar amb les reunions periòdiques per decidir com ens organitzàvem i quines reivindicacions portaríem al carrer.
Un punt d’inflexió.
Sí, fins que l’any 1985, l’Ajuntament ens va cedir el local, aquí on estem ara, al carrer de Galileu, 119. Però ens vam trobar que l’espai estava fet un desastre. Va tocar condicionar-lo i posar-lo a punt entre totes. Així van passar els mesos i va arribar el 8 de març de 1986. Va ser la primera vegada que sortíem i ho vam fer amb el lema “Dones per la pau”, en un moment en què es debatia si havíem d’entrar a l’OTAN o no. I vam aprofitar i vam fer una jornada d’inauguració del local, amb diverses conferències sobre moviments feministes, pacifistes, antropologia, cultura… que ens va servir per recaptar diners. Perquè teníem el local, encara avui, però s’han de pagar la comunitat de veïns, l’aigua, l’electricitat…
I què s’hi feia en aquell Casal de la Dona?
Quan vam començar, la majoria de persones que ens arribaven al local eren per temes relacionats amb agressions sexuals i violència masclista. Va ser així com va sorgir la necessitat de tenir un espai per debatre i autoformar-nos, d’empoderament i de companyonia. A poc a poc, va anar corrent el boca-orella i ja ens arribaven moltes dones de tot Terrassa. El principi fèiem molt de psicòlogues, de dones que explicaven el seu problema (o el de la suposada amiga o veïna) i marxaven. Però vam aconseguir que algunes es deixessin acompanyar i assessorar.
La violència masclista va ser un dels grans eixos inicials.
A la comissaria del carrer Baldrich vam patir força, perquè allà, les dones que s’atrevien a denunciar eren enviades a casa amb l’excusa que el seu marit devia estar cansat o que li havia anat malament a la feina. Sovint ni volien agafar-los la denúncia. Així que vam decidir, com a Casal, anar amb elles i aconseguir que almenys les atenguessin. També vam aconseguir una reunió amb l’aleshores cap de la policia per reclamar-li un espai on les dones poguessin explicar què els havia passat, i no allà al taulell, barrejades amb les víctimes de robatoris o el que fos. Vam ser bastant atrevides, sincerament.
Com per exemple?
Aquests primers anys vam tenir moltes lluites. Ens vam arribar a tancar a una oficina de Benestar Social per reclamar una reunió amb la presidenta de l’Institut Català de la Dona perquè volíem una casa d’acollida per a dones maltractades. I ho vam aconseguir, encara que fos a Granollers (riu). També vam entrar a la campanya pel dret al propi cos, pels anticonceptius i pel dret a l’avortament. Addicionalment, vam obrir el primer centre de planificació familiar, a Ca n’Anglada. En tots aquests anys hem mantingut les dues potes: la formativa i l’activisme.
De què us sentiu més orgulloses, d’aquells inicis?
Crec que una de les coses més importants va ser fer el primer esborrany de protocol de violència masclista, d’atenció a les víctimes. Es va començar l’any 1998. L’any 2002, abans que sortís la Llei, a Terrassa ja teníem aquest protocol, en el qual hi havien participat les nostres companyes, algunes eren agents de la Policia Municipal. Vam prémer perquè l’Ajuntament fes una taula transversal amb representants de Serveis Socials, els cossos de seguretat, jutjats, fiscalia, sanitat… I es va crear aquest protocol, pioner. Ho dic perquè de vegades es parla molt de la primera regidoria de la Dona a Terrassa, però també va ser-hi el protocol.
Tot era verge, tot era començar a obrir camí.
És cert, però també cal dir que moltes veníem de lluitar per temes tan bàsics com l’enllumenat dels carrers. Això va sorgir arran d’una violació a una de les dones que treballaven al tèxtil. Recordo que en aquella època jo treballava també al tèxtil i anava a les quatre de la matinada per la carretera Montcada cap al carrer Baldrich. Així que quan va passar això, unes quantes vam començar a organitzar-nos i portàvem sal o sorra a la mà, per si de cas ens trobàvem amb algú.
En les lluites socials des de sempre les dones hi eren, però alhora de parlar de drets exclusius per a dones, aquí s’havia de fer molt camí, no?
Molt camí, i el problema és que no teníem referents. Hi havia dones que lluitaven, com l’Angela Davis, la Concepción Arenal o la Simone de Beauvoir, però no ens arribaven aquí. I sí que repartíem octavetes de sanitat i escoles públiques, i érem les primeres a muntar la xocolatada per recaptar fons, però després, agafaven el micròfon els homes. Per tant, teníem molt desconeixement de com visibilitzar aquesta lluita feminista i actuàvem per intuïció, fent prova d’encert i error.
Com ha estat l’evolució del Casal? S’ha anat fluctuant en sòcies en aquests anys?
A l’inici, el feminisme era molt nou, i vam haver de ser molt formiguetes. Vam fer coses molt atrevides i això ens va donar empenta. Després, cap als dos mil, el feminisme va patir una baixada, un parèntesi que també va afectar el Casal, que va perdre una mica d’empenta, fins que el 2016 crec que vam patir un salt molt gran cap endavant. Va ser un moment crític perquè moltes deien que perquè calia un Casal si ja teníem molts drets, i jo els deia, no, no, si estem tot just a les beceroles, només hem tret el cap. Per això em vaig comprometre a agafar la direcció i tornar a insuflar de vida l’entitat. I va ser així com amb deu anys vam passar de tenir una vintena llarga de sòcies a ara, amb més de vuitanta.
Què passa amb el 8M? Tornarà a ser unitari o això ja és impossible?
El 2017 vam fer la primera manifestació del 8M amb tots els moviments feministes, intentant aglutinar també els grups més radicals. Això va ser possible durant tres anys, però el 2020 ja va ser insostenible, sobretot perquè la seva manera d’organitzar-se era incompatible amb la nostra. També per certes actituds de menyspreu cap a dones que també han lluitat pels seus drets, també de classe benestant. Era una disputa constant amb elles per pactar els lemes o els manifestos, i per nosaltres el feminisme també comporta una ètica i una manera de fer més transparent que no encaixava amb elles. Nosaltres apostàvem per obrir-nos, per incloure, i elles no tenien el mateix parer. D’aquí va sorgir Feministes Terrassa, amb partits i sindicats, i nosaltres liderant-ho. La manifestació del 2020 va ser espectacular, amb les tres columnes plenes de gent, però des del Casal ens vam tornar a trobar soles organitzant-ho. I sí, va ser brutal i vam intentar-ho aguantar el 2021 i el 2022, però el partidisme va acabar vencent i vam dir prou.
Perquè, el Casal és de partit?
Aquí tenim dones de tota mena, dones en sentit ampli, i que voten a diferents partits. Quan hi ha eleccions entenc que totes tirin cap al partit, és legítim, però al Casal de la Dona hem d’estar per damunt d’això. Els drets són els primers i el moviment feminista és sempre el primer.
Quin és el repte del Casal, ara mateix?
Des del Casal pensem que cal obrir-nos, per això ens hem acostat a tots els col·lectius de dones que tenim a la ciutat, des de les Puntaires a Dones de Torre-sana. I aquest és el camí que volem seguir, ser presents en col·lectius veïnals, moviments socials, culturals, arreu.
Les dones al capdavant del Casal porten molt temps liderant, hi ha relleu?
Crec que això és perquè en aquests moments estem parlant d’una generació que ha viscut d’on veníem i on estem, hem patit tot el canvi i evolució, i llavors és molt activa i té molt clars els drets que teníem i que s’han de continuar mantenint. Per sort, però, al Casal també tenim una nova fornada de noies de vint-i-pocs que han vingut amb molta empenta i que suposaran un relleu. Això és bo, apostem per tenir un discurs intergeneracional, perquè és enriquidor i molt més poderós.
Fa poc us vau reunir amb el jutge degà per parlar sobre la gestió als jutjats dels casos de violència…
El tema judicial és un dels eixos per nosaltres importants i que encara queda feina a fer. Sí, hem tingut converses amb el jutge degà i hem reclamat un protocol intern d’atenció a les víctimes. A més de reforçar la formació que fan jutges, fiscals i personal administratiu. No pot ser que amb només 50 hores de formació ja puguis entrar a fer de jutge d’un tribunal de violència de gènere. I, a sobre, als jutjats de Terrassa tenim una gran pedra a la sabata que està fent molt mal, tots ho sabem i ells ho saben, però és difícil poder fer-hi quelcom. I ara, amb l’onada de l’extrema dreta que fins i tot nega aquesta violència i que ens titlla de feminazis, és realment complicat. Les lleis potser ja les tenim, però el canvi de mentalitat és molt més lent.
I quina solució heu trobat?
Intentar que el Casal sempre sigui present en aquests judicis. És una recomanació que fins i tot els advocats demanen, no només per donar suport a la víctima sinó també com a mesura de pressió i de visibilització. De recordar que això no és un fet aïllat. Aquest és una de les accions rellevants que fem com a entitat, juntament amb l’aposta per la recuperació de la Memòria Històrica i de la coeducació.
M’agradaria parlar sobre ampliar la visió del feminisme, des del Casal de la Dona, per què hi ha el debat sobre l’associació quasi exclusiva de feminisme amb classe.
Segurament això és perquè les que ens hem mantingut tant temps en aquesta lluita compartim aquesta pertinença i sentit de classe. Una organització es manté quan la gent té un compromís polític i social molt clar, quan hi ha altres prioritats o tens determinats privilegis, costa més. Però, alerta, això no vol dir que el Casal no estigui obert a totes les dones. Qualsevol dona que vingui aquí serà assessorada i acompanyada. Perquè la bretxa salarial o la violència ens afecta a totes, siguin de la classe que siguin.
És el Casal encara necessari?
Han passat 40 anys, però per a mi el Casal de la Dona continua sent necessari. L’autoorganització és necessària, aquí i als barris. Cal continuar creant xarxa, perquè no podem abaixar la guàrdia en la defensa dels nostres drets.
Quina seria la responsabilitat de l’administració?
L’administració ha de complir les seves obligacions, i ha d’entendre que el feminisme no és només tenir una regidoria ni tampoc instrumentalitzar les causes justes. Hem de continuar picant pedra, com fem nosaltres, per aconseguir que les institucions reaccionin.
En els darrers 8M hi ha hagut certa discrepància sobre el paper dels homes.
Els homes hi han de ser, però no són els protagonistes, això ha de quedar clar. La causa ha de ser visibilitzada per les dones, que són les afectades. Això és el mateix que en la denúncia del racisme, sí, els blancs podem lluitar al seu costat i donar-los suport, però qui ha de sortir al capdavant amb la bandera i el cartell ha de ser ells que són els que ho pateixen. Amb els homes passa el mateix, primer que aprenguin a deconstruir-se i a perdre privilegis, i després, quan la igualtat sigui real i els nostres drets siguin respectats, en tornem a parlar.
L’altre tema controvertit és la dona immigrant. Què fa el Casal de la Dona per intentar acostar aquestes dones que tenen una cultura i una mentalitat diferent a la nostra perquè es facin seves les reivindicacions feministes?
No neguem que en aquest àmbit tenim problemes per accedir-hi, són cercles molt tancats. Sí que hem tingut i tenim dones de països llatinoamericans, però amb les dones musulmanes o les gitanes és tota una altra cosa. Hem fet xerrades específiques per a elles, per exemple, sobre coeducació, però hem detectat que tenen una reticència molt gran a involucrar-se més. Segurament perquè totes estan controlades i les que volen sortir i ser actives es troben amb moltes dificultats i soles.
Però ho seguirem intentat?
Sí, ho tenim claríssim. Perquè les necessitem totes. Totes, totes, totes. Això queda clar. Però costa molt i hem gastat moltes energies. Quan són temes socials, com accions per Palestina, les dones surten i participen, però quan comences a parlar de drets concrets d’elles, canvia la cosa. El Casal de la Dona continuarà obert a tothom.
