El 25 de febrer es va declarar el primer cas de coronavirus a Barcelona, però en els hospitals ja feia dies que el neguit s’hi havia instal·lat. La incertesa, la informació difusa sobre el que estava passant a la Xina i el discurs relaxat de les autoritats sanitàries van trasbalsar el dia a dia dels sanitaris, sobretot el personal d’infermeria, aquell que, en cas de l’aparició de pacients amb una malaltia infecciosa sense vacuna tindrien molts més números per contagiar-se. El ‘The New York Times’ va descriure els sanitaris de l’Estat espanyol com a “kamikazes” per les condicions precàries de protecció que tenien.
En declaracions a ‘El Món’, un infermer d’una UCI en un centre hospitalari concertat de l’àrea metropolitana —que prefereix mantenir l’anonimat— explica que quan es va donar a conèixer l’existència a l’Hospital Clínic del cas d’una noia italiana ell i molts altres ja volien posar-se aquella mascareta de protecció que l’hospital no els oferia. “Tots hem pecat, no culpo l’hospital, la culpa és del desconeixement”. Aquest sanitari creu que la situació que s’ha creat sorgeix del balanç delicat que existeix entre política, economia i salut: “En general la política ha fet prevaldre l’economia, hi ha països que han fet un confinament afectant-la i altres que no l’han fet i han tingut més morts: el debat és saber on està la línia”.
Des del primer anunci, el degoteig de casos va ser constant, però a un ritme que permetia que les autoritats es vantessin davant la premsa que tot estava sota control, que els casos estaven acotats i que era encara possible fer el rastreig dels contactes. El 10 de març la portaveu del Govern, Meritxell Budó, en roda de premsa, encara deia que a Catalunya no era necessari aplicar les mesures que ja s’estaven prenent a Madrid, comunitat que anava per davant demostrant la voracitat del virus.
“Es va actuar tard a Catalunya”, opina l’infermer, que considera que aquesta tardança ha tingut un impacte en el personal sanitari i, per extensió, en les seves famílies i la resta de la societat. “Nosaltres vam esdevenir un vector important per a la transmissió del virus”, admet. Una situació que assegura que “no es diu”, però considera que va ser així perquè durant molt de temps es va permetre que els sanitaris treballessin sense equips de protecció i tornessin de la feina en vagons de metro plens a vessar: “Si exposes un sanitari a la feina i després el deixes tornar a casa en transport públic, s’endú el virus i l’escampa per tot arreu”.
Del “tot està sota control” al “quedem-nos a casa”
La pressió mediàtica anava en augment i l’epidèmia es va convertir en un ferro roent a les mans d’unes autoritats que van haver de fer un gir de timó en la gestió de la crisi. A Catalunya el Govern passa del “tot està sota control” a exigir el confinament total. Es confina primerament la Conca d’Òdena mentre el govern espanyol anuncia un estat d’alarma pels dies següents. Mentrestant el virus fa via: els morts s’amunteguen, les administracions malden per solucionar la manca de material sanitari amb un mercat internacional saturat i dependent de la Xina. Els sanitaris es troben a la trinxera, desprotegits, però el sentit de l’obligació fa que no abandonin posicions. Portar el virus a casa i exposar famílies o companys de pis passa de ser un neguit a convertir-se en problema real: “Jo visc en un pis compartit i algun estira-i-arronsa he tingut, quan amb els companys sempre hi havia hagut bon rotllo”.
Material santiari arriba a Castelló en un avió procedent de la Xina (EFE)
L’infern que ha viscut cadascun dels sanitaris és evident. A part del drama dels pacients i les famílies, en un context de conflicte polític constant, entre els seus companys han vist com s’han produït baixes. “Hi ha companys que han perdut familiars, nosaltres hem perdut un company anestesista que estava a punt de jubilar-se, ell primer va perdre la mare, que també va donar positiu”, explica el sanitari. Tot i que Salut va fer una crida a infermeres jubilades perquè anessin a donar un cop de mà, el fet cert és que moltes que estaven a punt de jubilar-se “se’n van anar a casa, per protecció”. Aquest testimoni considera que fer una crida a sanitaris jubilats “va ser un error”.
Metges protegits fins a les dents, infermers i auxiliars en bata
Al principi, el material de protecció que tenien era l’habitual de l’hospital: la bata. Però en aquell moment inicial de la crisi la consigna era que no es podia malgastar i que si no hi havia un risc evident d’exposició al virus no s’havia d’utilitzar. Infermers i auxiliars d’infermeria, al peu del canó, veien difícil complir amb aquesta consigna. Quan el material va arribar es va produir una situació que va provocar queixes entre els sanitaris amb contacte directe amb els pacients: “Veies que el metge s’equipava de dalt a baix, es vestia d’astronauta, mentre nosaltres només anàvem amb la bata quan de vegades havíem de fer un aspirat [prendre una mostra, fer un frotis], en canvi ells només havien d’estar a distància dels pacients amb paper i bolígraf fent el reconeixement”.
Els metges es vestien amb la més alta protecció per passar revista des de la distància, i els que estaven a peu del canó disposaven d’un kit que l’hospital els lliurava per tres dies. La situació ha anat variant: “Al principi no teníem res, no se sabia res, anàvem amb una mascareta quirúrgica i ens netejàvem les mans, després van arribar gafes de busseig, com és lògic no podíem malgastar el material perquè arribava en comptagotes, ara ja en tenim bastant”.
El parany dels tests
Cada error en la gestió política de coronavirus provocava un perjudici nou als sanitaris. El cas dels tests és un exemple evident. El fet que molts dels tests que s’han fet no donaven finalment resultats fiables ha posat els sanitaris en perill. “Això ha estat horrible, de cop et veus desemparat, és el peix que es mossega la cua: et penses que el pacient és negatiu i després resulta que el test no era el 100% fiable, en un segon test torna a sortir negatiu, però resulta que té els símptomes i, en un tercer test surt positiu; al final has passat tres dies amb el pacient pensant que era negatiu i resulta no”.
Amb aquest escenari era inevitable. El sanitari es va acabar contagiant. En la fase inicial, quan encara no s’havia confinat res, el personal es volia protegir, però “no ens donaven material”, explica. Alguns companys havien aconseguit mascareta per alguna via alternativa, però en aquell moment “els supervisors d’infermeria ens fotien bronca si utilitzàvem mascareta, deien que no es podien malgastar i que no servien per a res; aquí sí que hi va haver malestar perquè anàvem a pèl i hi va haver conflicte entre companys amb discussions als vestuaris”.
El sanitari comenta que tots els seus companys van tenir febre en algun moment o altre. En el seu cas va començar a tenir el que pensava que era una sinusitis i al cinquè dia va perdre l’olfacte. “Des del primer dia amb símptomes demanàvem al departament de salut laboral el control, però ens deien que si no havíem tingut febre, que no ens el feien; en perdre l’olfacte vaig pujar a dir-ho i me’l van fer, però en lloc d’enviar-me a casa em van dir que continués treballant, tot i haver-los dit que tenia tots els indicadors!”. El sanitari lamenta haver-se passat més de cinc dies propagant el virus. A la tornada, després de recuperar-se, no se li ha fet test.
La incertesa continua
Aquest infermer, com molts d’altres, respira alleugerit i confia que la fúria d’aquest primer brot de Covid-19 no es torni a produir. La incertesa persisteix malgrat tot. El repunt, un cop començada la desescalada en el confinament, es dóna ja per fet. No obstant això, el sanitari troba positiu que es comencin a aixecar restriccions a la mobilitat, fins i tot necessari a nivell de salut, perquè amb la gent tancada poden, per exemple, augmentar els casos de trombosis i aparèixer problemes de salut mental. “L’ésser humà necessita sortir, és inhumà continuar tancats, la gent ho està gestionant bé, a més, qui ho fa bé al principi, ho farà bé al mig i al final, i qui ho faci malament al principi, ho farà malament al mig i al final”.
