El Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac abasta 13.694 hectàrees (el doble del delta de l’Ebre, aproximadament) i 12 municipis de les comarques del Vallès i del Bages i és gestionat per la Diputació de Barcelona. I si té un lloc especial és la Mola, on funciona un restaurant des de fa 57 anys, quan tot era d’un particular. I el 20 de gener es tanca tant sí com no.
Quan ho va comprar la Diputació, la família Gimferrer va obtenir el traspàs del restaurant del qual ja s’encarregava i, des que a mitjans dels anys vuitanta l’ens provincial va obrir un concurs públic, només ells s’han presentat a la licitació. Però ara s’acaben els terminis i Gemma Gimferrer va optar per escriure un comunicat explicant la situació quan va saber que no hi hauria marxa enrere. Això va obrir la caixa dels trons. El missatge va volar per les xarxes socials, fins al punt que la Diputació va respondre amb celeritat.
Fins a vint persones es quedaran sense feina i 25.000 comensals sense poder fer un àpat, es rebla des dels regents de l’establiment. Per la part contrària, s’argumenta que no tots els treballadors fan jornada sencera i que bona part només treballa unes hores concretes. I s’afegeix que els administradors fa anys que sabien que 2025 és el final, perquè ho van signar en un document. A més, s’afegeix que el generador emprat per disposar d’electricitat a dalt contamina, pel combustible que gasta i pel soroll. I que la depuradora no ho elimina tot i hi ha filtracions i afectacions al subsòl i a les fonts situades en una cota més baixa.
La Mola, Coll d’Estenalles i Montcau concentren un 66 % del total de visitants
El sector central del parc és la zona més freqüentada, especialment la Mola, Coll d’Estenalles i Montcau, que concentren un 66 % del total de visitants, mentre que els sectors oriental i occidental reben un 21 % i un 13 %. Més de la meitat arriben de l’àrea metropolitana de Terrassa i de Barcelona, i al voltant d’un 15 % de Sabadell. I, cada cop més, gent d’altres països també van, sobretot, a la Mola, l’espai més emblemàtic, on hi ha l’antic monestir benedictí de Sant Llorenç, romànic, del segle X, declarat monument historicoartístic l’any 1931, i un restaurant que funciona a 1.104 metres d’altura. El 20 de gener es tanca definitivament un cop s’ha acabat la concessió, que des de fa temps se sap que és improrrogable, segons estipulen les bases i contractes vigents. Els Gimferrer n’eren conscients, però creien que se’n parlaria i que ells i la Diputació trobarien una solució, una fórmula per donar continuïtat al servei, explica l’administradora. La família lluita i no tira la tovallola i confia en un miracle gràcies a la pressió popular. El darrer contracte es va signar el 2018, per un període de cinc anys, i la primera concessió data dels anys 80 del segle XX.
Campanyes contra el tancament
Hi ha campanyes obertes per mantenir-lo en marxa, i fins i tot s’han recollit 10.000 signatures a favor d’aquesta petició que s’han entregat a la seu de la Diputació, a Barcelona. Però la corporació es mostra inflexible i no es preveuen canvis de parer. El restaurant no continuarà obert de cap de les maneres. Quin és el futur de l’espai és ara per ara incert. No hi ha cap projecte concret i passaran anys abans que es posi en marxa alguna nova iniciativa.
Hi ha una majoria de veus a favor de mantenir el restaurant, però també una oposició frontal del Centre Excursionista de Terrassa, per exemple, a més dels representants del partit animalista Pacma. Cal adaptar-se a les normatives europees, es rebla des dels partidaris d’abaixar la persiana.
“No podem acceptar ni tolerar les mules a la Mola”. L’article l’escrivia a Món Terrassa David Martínez, candidat del Pacma a la capital egarenca en les darreres eleccions municipals. La secció de Ciències Naturals del Centre Excursionista ha fet un manifest on reclama posar fre a la massificació i repensar quin servei de restauració seria necessari.
Guillem Montagut, alcalde de Matadepera, municipi al qual pertany l’edifici, explica que el mes de juliol la Diputació va comunicar-li el tancament, sense que l’Ajuntament tingués ni veu ni vot. “No ens van donar opció”. Sí que té clar que el fi de l’activitat no acabarà amb la massificació. I comenta que l’ens pensa mantenir l’espai obert, amb personal, però sense el servei de restauració, emprendre mesures per evitar la degradació de les feixes i conservar la necròpolis que hi ha al cim i fer una inversió important. En els darrers anys, l’erosió ha fet que alguns ossos afloressin a la superfície. Guillem Montagut ha plantejat la possibilitat que arribi cablejat elèctric i una canonada d’aigua a La Mola i que es faci una claveguera, però és una idea que no es contempla. I considera que les mules malmetent la zona i caldria tenir-les en un altre lloc, com pot ser Can Pobla, situat uns centenars de metres més avall i on s’hi arriba en vehicle. L’alcalde no veu malament que hi hagi un servei de bar i d’entrepans freds, com deixa entreveure l’ens provincial.
De tot el món
Ciutadans de països tan llunyans com els Estats Units, Iran, Suècia o Egipte en són visitants habituals… I aquests sí que hi van per una atracció especial, el restaurant, on es pot gaudir d’unes mongetes amb botifarra, xai, un pa amb tomàquet, i altres carns, acompanyat amb un porró de vi negre, o una sangria si s’escau. En un dia de neu, com van ser el 7 i el 14 de febrer d’enguany, és un paradís, una Nàrnia a tocar de municipis on viuen milions de persones. Els estrangers hi van per la singularitat, cosa que també fan milers de persones que d’altra manera mai gosarien pujar una muntanya. Fer un mos en un lloc tan especial és l’excusa perfecta per sortir a la natura i descobrir l’excursionisme. Hi ha camins per a excursionistes de tots els nivells.
En dies clars es pot veure la Serra de Tramuntana de Mallorca
El recinte és acollidor, amb una gran vidriera des de la qual es veuen les eres i les bèsties de càrrega. Uns animals amb els quals es puja el menjar i el beure i altres materials, i amb els quals es baixen els residus generats. Perquè al restaurant, i al monestir, només s’hi pot accedir a peu, i és un dels seus grans trets diferencials.
I és un lloc amb vistes espectaculars sobre el Vallès Occidental i el Bages, i amb perspectives sobre el Montseny i el Pirineu. I en dies clars, es pot veure dibuixada al fons, més enllà del mar, la Serra de Tramuntana de Mallorca. També pot ser un lloc de pas si es va a visitar l’ermita de Santa Agnès.
Cada any hi pugen entre 170.000 i 200.000 persones, una mitjana de més de 450 diàries. En jornades festives, certament, és una zona massificada, i fins i tot es generen cues de gent en punts concrets del Camí dels Monjos, des dels Dipòsits de Matadepera, una de les principals vies d’accés al cim, juntament amb la que surt de Can Robert i la que parteix de Coll d’Estenalles. Però hi ha mil i una variants i opcions, com les dels camins de la Soleia, de la Senyora, del Pi Tort, de la Torre de l’Àngel o del Canal de l’Abella, o variants com la Canal de Can Pobla i la que passa pels Òbits i la Font Flàvia.
Evitar impacte sobre la flora i la fauna autòctones
La Diputació vol reconduir els fluxos de visitants i reduir la pressió que suporta la Mola, acabar amb el generador que dona energia a l’edifici i que s’escolta des de molta distància, a més d’evitar els impactes de les aglomeracions sobre la flora i la fauna autòctones. A més, també, d’adaptar l’espai a les normatives ambientals europees.
Una de les preguntes que es fan els defensors del restaurant és si realment la culpa que el cim sembli la Rambla de Barcelona a l’estiu és del servei de menjars que s’hi ofereix, o no. Tancar-lo, argumenten, no reduirà la massificació i facilitarà la degradació general de l’edifici, i hi ha qui apunta que pot acabar sent casa d’okupes. Gemma Gimferrer, l’administradora, explica que la seva tasca a dalt no és només oferir menjars, sinó que també es fan feines de manteniment i de neteja que contribueixen al fet que tot presenti un aspecte agradable i net. A parer seu, gestionar un restaurant tan diferent com el de la Mola, amb les dificultats afegides que comporta la ubicació, no és tan idíl·lic com pot semblar. I, sobretot, fa una funció que es trobarà a faltar en molts àmbits.
