El restaurant del monestir benedictí de Sant Llorenç ja és història. Des de fa un mes el servei ja no funciona. I de mica en mica van desapareixent els elements que el conformaven. Ara s’ha fet un pas més i s’han desmuntat les típiques taules de fusta instal·lades a la zona del mirador i davant de la llar de foc. La zona on cada any menjaven unes 25.000 persones un pa torrat amb all i tomàquet, unes seques amb cansalada, una amanida, una botifarra, i tot acompanyat d’un refresc o d’un porró de vi negre del Priorat, tot que de vegades algú optava per la sangria de cava.
Des de fa un mes, res és el mateix al punt més emblemàtic del Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac, i el restaurant és només un record. Tanmateix, els usuaris habituals no ho obliden, i se’n fan ressò entre els amics i a les xarxes socials. Entre elles, Gemma Montserrat, que ha penjat imatges de les taules plegades i a punt per ser traslladades a un altre lloc. Fotografies nocturnes i melancòliques: “tantes i tantes hores, riures. I bones estones…” escriu al seu mur de Facebook.
Els comentaris de la gent
Dani Briche diu: El restaurant també era un motiu de reunió d’amics excursionistes. Una parada per recuperar forces. Continua el motiu de pujar, però per alguns hi marcarà la reunió social. Al final abandonament del conjunt i degradació.” Marquitus Cervino comenta en el post de Gemma Montserrat: “Si volen obrir un “restaurant” sense produir brossa ni transport… si no deixen una Nespresso endollada a una placa solar i que cadascú pugi l’aigua i les càpsules, ja em diràs què faran…” Joan Ramos Borràs apunta: “No interessa als polítics la felicitat de les persones, i menys que es reuneixin.”
I Enric Ciscar deia: “Un més que la Il·lustríssima Diputació de Barcelona va obligar a tancar el Restaurant de La Mola i queden: Tota la gent que puja al cim (que és el que volien eliminar); dos informadors quatre hores al dia; Infinitat de paperets i de pixadetes; no hi ha llum, no hi ha aigua, no hi ha vigilància 24 hores, no hi ha alegria, no hi ha serveis/lavabos, no hi ha projecte, no hi ha museu; ja no queda bon rotllo i les mules van marxant. La tot poderosa Diputació queda en ridícul davant d’una empresa humil i privada que va fer que això funcionés i es convertís en una icona durant més 50 anys i ells no han sigut capaços de fer res, ni tan sols de vigilar-ho bé”.
