Les torres són repartidors de la conducció d’aigua amb les quals Mina Pública d’Aigües de Terrassa aconseguia la pressió suficient per fer arribar l’aigua al seu destí. Actualment, aquesta pressió no es necessària i, encara que alguna d’elles continuen fent aquesta funció, la seva utilització ha anat en desús.
La més característica és la que està ubicada a la plaça del Dr. Robert, adossada a la Clínica del Remei
La més característica és la que està ubicada a la plaça del Dr. Robert, adossada a la Clínica del Remei. Hi ha notícies d’una torre d’aigües en aquest indret des de l’any 1879. En construir-se la Clínica del Remei, l’any 1907, segons projecte de l’arquitecte Lluís Muncunill, aquesta torre, que quedava adossada per tres cares al nou edifici, degué ser substituïda per la nova del 1919 -de Melcior Vinyals-, tot adaptant-se al projecte. La seva descripció la podem trobar al Catàleg d’edicicis historicoartístics editat per la Gerència d’Urbanisme «Està construïda en forma de minaret. Té planta quadrada i cinc pisos d’alçada. La construcció és totalment d’obra vista, amb verdugades a cada forjat. Ric motlluratge en la cornisa de coronament, teulada a quatre aigües de teules vidriades i, finalment, una cúpula ultrapassada recoberta d’escames de ceràmica vidriada groga. La façana està decorada amb elements neoàrabs».
Què ens queda del segle XIX i de principis del XX
Què ens queda del segle XIX i de principis del XX. A Terrassa, entre altres elements, un patrimoni arquitectònic espectacular, adobat amb cases i fàbriques del que havia estat una gran ciutat industrial, del que s’havia conegut com La Ciutat del Fum. Però més enllà d’aquests edificis majestuosos hi ha uns elements que passen força desapercebuts per la ciutadania, tant local com forana, i que es coneixen com Plomers, tot i que també en podem dir Torres d’Aigua. A Terrassa ens en queden una dotzena curta, i moltes pateixen un seriós perill de desaparèixer.
No han estat prou valorades, pel que són, pel que aporten al paisatge urbà i per tota la història que tenen lligada al darrere. Avui resten semiamagades entre habitatges i només els ulls experts saben localitzar-les, amb les excepcions de les tres que estan catalogades i que es conserven en bon estat. També és cert que la seva desaparició va lligada a la pèrdua de la funcionalitat original.
