Aquests últims dies diferents mitjans de comunicació s’han fet ressò d’informacions facilitades per la Diputació de Barcelona i de manifestacions personals del diputat d’Espais Naturals i Infraestructura Verda, el senyor Xesco Gomar, que cal matisar i fins i tot contradir per tal que prevalguin els fets contrastats per sobre d’inacceptables interessos de part.
Camins degradats
En una entrevista concedida al Canal Terrassa el dia 14 d’aquest mes, el diputat Gomarafirma sense rubor que “la degradació dels camins ha deixat de ser tal” (sic) i ho rebla amb aquesta afirmació, “… els camins estan molt menys degradats que en el passat”. Fals i, sincerament, crec que aquest tipus de manifestacions haurien de fer passar vergonya. Algú amb quatre dits de front, partidari o no del tancament del restaurant, pot afirmar que ara, cinc mesos després, l’estat dels corriols ha millorat? Jo continuo pujant a la Mola regularment i puc afirmar que els camins continuen degradats, probablement més a conseqüència dels xaragalls oberts per les pluges. Cap intervenció de la Diputació ha millorat el seu estat. Caldrà esperar la intervenció divina?
Entre un 10 i un 15 per cent menys d’excursionistes
Aquest és el percentatge de gent que, segons la Diputació, ha deixat de pujar a la Mola després del tancament del restaurant. Quan es parla d’un volum de desenes de milers de persones, fixar la reducció de gent que puja a la Mola entre el 10% i el 15% no és ser molt precís i propicia pensar que tot es fonamenta en la intuïció. De fet, entre polítics i tècnics també hi ha discrepàncies. En l’acta de la reunió de la Comissió Consultiva del Parc celebrada el 30.11.2023, la senyora Joana Barber, cap del Servei de Gestió de Parcs Naturals, va informar que anualment pujaven al cim de la Mola 176.000 persones i que d’aquestes 25.000 feien ús del restaurant. Poques setmanes després, en una roda de premsa celebrada a mitjan mes de gener, el diputat Gomarva recordar (MonTerrassadel 21.1.2024) que l’afluència de visitants a la Mola era de 200.000 persones a l’any (una “petita” diferència de 24.000 persones) i que 23.000 feien ús del restaurant. Si ni tan sols els rectors del Parc es posen d’acord, fins a quin punt són fiables les dades que ara ens donen? És possible que hi pugi menys gent? Sí, és possible. Però, sincerament, aquest fet cal presentar-lo com un èxit? Sobre això en faré un petit incís al final.
Reducció del 90 per cent dels rescats a La Mola
Canal Terrassa (13.6.2024) informa que, segons la Diputació, on s’ha notat més la mesura benefactora del tancament del restaurant, és en els rescats d’emergència que, en aquests cinc mesos, han experimentat un descens del 90%, percentatge amb el qual els responsables del Parc Natural “consideren que s’estan assolint els objectius”. De veritat es pot mantenir això com argument? Si us plau, senyors de la Diputació, donin les xifres de rescats d’aquests cinc últims mesos i del mateix període de l’any passat, indicant en quin indret de les 13.694 hectàrees del Parc es van produir els rescats i quin tipus d’activitat feien els accidentats o indisposats. A partir d’aquestes dades en podem parlar, però és malèvol atribuir els accidents a l’existència de restaurant. És posar-se medalles com el Màgic Andreu en els seus millors temps.
Un nou paisatge
En manifestacions fetes a El Periódico (12.6.2024) el diputat Gomarafirma textualment que “l’antic concessionari ha retirat els animals, que contribuïen a la degradació de l’entorn i hem observat un canvi positiu. A més, les pluges dels últims mesos han ajudat molt a la recuperació” i conclou afirmant que “ara tenim un nou paisatge”. Com si aquest espectacle primaveral fos exclusiu del cim de la Mola i exclusiu d’aquest any. Annexo quatre fotografies fetes pràcticament des del mateix indret. Dues són de juny del 2023 –encara amb les mules i una pluviometria molt inferior– i les altres dues de maig d’aquest any… i que el lector jutgi on és el “nou” paisatge.
Mentrestant
La Diputació de Barcelona és propietària des del 1983 del cim de la Mola, amb el monestir benedictí de Sant Llorenç i, entre d’altres, les dependències del restaurant clausurat. Els hostalers ja hi eren des d’anys abans de la compra per part de l’ens provincial i des de llavors han anat pagant a la Diputació un cànon fix i un cànon variable en funció de la facturació. He obtingut a través de la xarxa l’últim contracte signat entre les parts l’any 2018 i en ell s’estableix un cànon anual fix de 12.300 euros i un cànon variable d’entre l’1% i el 2%, segons la facturació fos inferior o superior als 650.000 euros.
Jo no sé els ingresses rebuts per la Diputació des del 1983, com a resultat dels canons establers. El que sí que sé és que, com a propietària del recinte, no ha fet gran cosa per pal·liar els problemes generats per l’explotació del restaurant, limitant-se a atribuir-los a l’activitat hostalera i exculpant-se, després de quaranta-un anys de passivitat, de tota responsabilitat. Des del gener, zero ingressos per cànons i increment de les despeses -a càrrec del contribuent- per contractació d’agents rurals i informadors, a part de la milionària futura inversió amb fons europeus.
El principal atemptat contra el Parc
És moment de recordar, ara que la Diputació es presenta com a garant de la sostenibilitat, que va ser ella la que va perpetrar, el 2006, el principal atemptat fet mai contra el Parc, amb la construcció de la maleïda i inútil pista de Mata-rodona, que va ferir l’alzinar del mateix cor de la Serra de l’Obac. Una obra que va provocar multitud de queixes i fins i tot una marxa de protesta -a la que vaig assistir- entre Coll de Boix i Coll d’Estenalles. La premsa de llavors parla d’una inversió de 190.000 euros de l’època, de la tala de més de 2.000 alzines i del moviment de quasi 5.000 tones de roca. En definitiva, una destrossa en un indret que exigia màxima protecció ecològica. Llavors ja era director del Parc el senyor Àngel Miño, que ha esdevingut finalment un dels principals impulsors del tancament del restaurant. Viure per veure.
Epíleg
Veus molt autoritzades ja van destacar la funció social del restaurant i el que ha representat durant quasi vuitanta anys. No cal repetir l’argumentari, però si m’agradaria destacar que conec un parell de jubilats que els hi costava Déu i ajuda pujar a la Mola, però que ho feien, més enllà del nul interès per una truita o una botifarra, per retrobar-se amb amics al voltant de la taula. Ara han perdut tant l’interès per pujar-hi com el benefici per a la salut que caminar comporta. No, no és demagògia barata això que explico. Davant de la taula tretze del restaurant va haver-hi penjat durant molts anys i fins al seu tancament una fotografia emmarcada en la qual hi havia set o vuit persones del voltant llavors dels vuitanta anys -segons el curt text que l’acompanyava- i que mostraven la seva satisfacció per poder continuar pujant, primer amb els fills i després amb els nets, i el seu agraïment al restaurant per acollir-los.
En l’abans comentat reportatge de El Periódico, el conseller Gomardeia, satisfet, que “vist en perspectiva, l’allau de queixes s’ha reduït considerablement. Tot el soroll ha desaparegut” i en llegir això de les queixes i el soroll m’ha vingut a la memòria, no sé ben bé per què, aquella ja antiga cançó que l’enyorat Ovidi Montllor va titular “La fera ferotge” i que acabava així;
“I gràcies a la força
no ha passat res de nou
tot és normal i “maco”
i el poble resta en pau”.
Respirem tranquils, les feres ferotges, la Morena, la Romera, la Barrufa, la Nina, la Lluna i el Trabuc ja no són a la Mola.
Marcel Puig i Puig
Excursionista
