Pujarem dalt del cim amb el cor alegre! Alegria, control territorial, tranquil·litat espiritual, solitud, havien de ser les sensacions dels pobladors ibers i romans i dels monjos i feligresos medievals que pujaven i vivien al cim de la Mola. I fins i tot dels excursionistes més contemporanis, però aquests sense la solitud i amb la única condició comuna d’haver-hi de pujar a peu o amb transport de tracció animal.
Les petites troballes arqueològiques permeten assegurar una presència humana, encara que segurament molt esporàdica en el període ibèric, al voltant de dos cents anys abans de la nostra era, amb continuació en el món romà, al segle primer. Els minses fragments de ceràmica i les restes d’una possible canalització, fan especular sobre un establiment eventual de vigia del territori. En les dures condicions de vida del cim, era més fàcil habitar coves i balmes; que ho varen estar al massís des de fa més de 50.000 anys, com ho testimonien les restes humanes estudiades recentment i pertanyents a la Cova Simanya.
Del període alt medieval, es va trobar una tomba antropomorfa, excavada a la roca, datable del segle X, relacionada amb l’església anterior a l’actual que apareix en la documentació de l’any 947 amb advocació a Sant Llorenç, Santa Maria i Sant Miquel. Amb molta probabilitat habitada per monjos i servents del monestir de Sant Cugat. Segurament destruïda en l’anivellació del terreny per construir el monestir romànic.
L’any 1013, el comte Ramón Borrell, la seva esposa Ermessenda de Carcassona i el canonge Longobard de la Seu de Barcelona, varen adquirir i dotar de propietats l’església, per a la fundació de l’abadia benedictina independent, de la qual en fou el primer abat, Borrell, esmentat el 1018. El principal impulsor del nou cenobi va ser l’abat Odeguer (c.1050-1063) qui va iniciar la construcció de l’església romànica actual, amb acta de consagració del 24 de juny de 1064, “del monestir de Sant Llorenç situat al cim de la muntanya que hi ha sobre Terrassa”.
En aquest moment la comunitat era d’uns 14 monjos, segurament el moment més habitat de la seva història com a cenobi. Estava format per l’Església, el Pòrtic i el Campanar actuals, més altres dependències d’ús comunitari com podrien ser un claustre, sala refectori, dormitoris, infermeria.. dels quals no se’n conserva pràcticament res, tant sols algunes minses estructures excavades sota l’actual hostatgeria. En aquest moment i fins al segle XII, la possible Sagrera de l’Església, on s’allotjava el cementiri, del qual es varen documentar i excavar vuit tombes i també unes de cista de lloses del segle XIII.
A partir de l’any 1098 esta documentada la seva dependència del Monestir de Sant Cugat i a l’any 1319 hi consten vuit monjos i l’abat. Un incendi de l’església a l’any 1450 va provocar la progressiva decadència del monestir que a partir del 1505 va començar a tenir abats comendataris i només hi resideixen dos sacerdots. L’any 1608, en la mort del seu darrer abat, Francesc Olivó d’Alvèrnia, la congregació i les seves pertinences i rendes, es varen unir a la Claustral Tarraconense de la que ja en formava part i va deixar de tenir vida comunitària i només habitada per algun sacerdot.
Durant la Guerra del Francès, l’any 1809, el cenobi es saquejat i va quedar totalment abandonat i destruït, fins l’any 1868 en què el rector de Sant Llorenç Savall, Antoni Vergés, va començar la seva restauració. Es torna a obrir l’any 1871 com habitatge als espais on hi havia les dependències del monestir. L’església es declarada Monument Històrico-Artístic Nacional l’any 1931. És expoliada de nou durant la Guerra Civil, i posteriorment, entre els anys 1948 i 1950 l’arquitecte Josep Maria Ros i Vila restaura les restes del monestir per convertir-lo en hostal, promogut per la recent creada Associació d’Amics de la Muntanya. També es fan treballs de restauració, bàsicament a l’església, coberta i repicat de murs, per part de l’arquitecte de la Diputació Camil Pallàs. Des d’aquest moment els serveis d’hostaleria els regenten la família Ros i des del 1965 la família Gimferrer fins a l’actualitat.
Des del 1950 els serveis d’hostaleria els regenten la família Ros i des del 1965 la família Gimferrer, fins a l’actualitat
A partir de l’any 1987, en que ès declarat el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, es gestionat per la Diputació de Barcelona. El Servei de Patrimoni Arquitectònic de la mateixa institució i practica excavacions arqueològiques i restauracions en tres fases, entre els anys 1985 i 1991.
El conjunt monumental actual esta format per l’Església de planta rectangular, de tres naus, cobertes amb volta de canó, amb cimbori octogonal al centre del transsepte. Tres absis semicirculars, amb decoracions de faixes llombardes i arcuacions cegues que són la primera imatge que aprecia el visitant. Entrats per una única porta a l’interior del clos emmurallat, s’accedeix el Pòrtic o Galilea, conté alguns sarcòfags, construït amb volta de quart de cercle. Esta adossat al mur sud, que amb dos trams d’escales arriba a la porta actual d’entrada al temple, encara que en té una altra al mur oest que es corona amb un petit campanar de cadireta; i dues portes més avui en dia tapiades. El Campanar, de torre quadrada, esta inacabat en origen, i coronat amb murs esgraonats.
Els monuments tenen la seva vida pròpia, relacionada amb l’activitat humana que els fa néixer i els canvis que li provoca, per bé o malament. El nostre monestir, l’únic d’estil romànic del segle XI, que corona un cim de 1.103 metres, la Mola, el punt més alt del massís de Sant Llorenç del Munt, al que dona nom, encara és viu i actiu. Esperem que la seva nova etapa serveixi per millorar la seva presentació i difusió, mantenint la seva identitat, envoltada de vent, sol, foscor, història, bellesa i vida interior.
