Dins del nostre territori, tenim el privilegi de voltar per la història com qui va a fer un volt per la rambla. Aquest és el cas d’algunes construccions que, amb més o menys fortuna, són l’afirmació d’aquest pas del temps. Les ruïnes del mas de la Serra de Vallhonesta en són testimoni. Una casa de pagès que, a més de les seves particularitats constructives, va formar part de diferents períodes històrics: l’edat Mitjana (V-XV), l’edat moderna (XV-XVIII) i part de la nostra era, l’edat contemporània (XIX). És doncs, una de les suposades edificacions més antigues del Parc de Sant Llorenç del Munt i la Serra de l’Obac. Tot i això, els primers documents escrits en terres de l’Obac, són del s.X. S’hi accedeix pel mateix camí de Sant Pere de Vallhonesta, direcció cap a Can Forns, després de la pedrera del Puigsoler. El seu emplaçament, sobre el turó de la Serra, domina el torrent de les Pasteres.
Va ser un dels masos més importants de Vallhonesta
El nostre mas està situat sobre el turó del seu mateix nom i, va ser un dels masos més importants de Vallhonesta. Les primeres referències que disposem són dels fogatges o impostos del s.XV, que havien de pagar a les arques reials per casa habitada. Els segles posteriors XVII-XVIII es van realitzar ampliacions, símbol d’una bona posició i importància dels seus propietaris. L’última família que ocupà la casa ho va fer fins a mitjans del s.XX gairebé. La desocupació posterior ha convertit el mas en runes i, així, hem perdut un important referent històric.
La part més antiga del edifici és el seu cos central. Constava de planta, pis i golfes. Tot cobert per una teulada a dues aigües. Com en la majoria de masos ampliats, les edificacions annexes, es van adossant a banda del cos central. Trobem dues ampliacions al cantó nord-est i al cantó sud-oest. Aquests formats per planta i un pis. Les cobertes donaven continuïtat o prolongació a la teulada existent. Davant de la casa, també, es va afegir una nova entrada amb un arc de mig punt i coberta per una volta d’aresta. L’accés original d’entrada cap a l’interior del mas, era una porta de doble fulla adovellada. Tot el cos de l’edifici estava fortificat per un mur, del qual actualment, només veiem alguns fragments de la cimentació o columnes que han mantingut el pas del temps. A la banda nord trobem l’accés al conjunt del bastió.
De les dues ampliacions i cos central:
1.- El cantó Nord-est: Sabem que havia estat un celler dividit en tres parts. Una primera amb un accés i unes travesses interiors de fusta, les quals donaven el forjat de la primera planta. En aquest primer espai trobem al costat el pou de la casa amb una fondària important. La segona part del celler sembla donar espai a una tina soterrada. I la tercera part, en disposició més al nord, estava coberta amb una volta de canó. Actualment només podem veure un arc de mig punt dempeus.
2.- El cos central: I més antic està dividit en dos espais. Un que es deuria destinar a estable. Encara podem veure les menjadores de pedra. També podem veure les boixes que donaven sortida a les tines. I un segon espai, comunicat per un arc de mig punt amb el primer. Encara es conserven parts de les parets i l’estructura de les finestres frontals.
Hi ha una llegenda que té al masover de la Serra com a protagonista. Segons explica que, durant la postguerra, molts masos propers van ser escenari de nombroses accions per grups antifranquistes. Aquests, els maquis, van trobar complicitat amb molts habitants dels voltants. Però en altres la col·laboració era més aviat “obligada”.
A finals dels 40, un grup de maquis va arribar a la casa de la Serra. La gana i la necessitat, els va empènyer a segrestar al masover de la Serra. El van portar a l’Hostal de Sant Jaume, on sabien que trobarien bon rebost. El masover de la Serra, coaccionat, va demanar que obrissin la porta. L’hostaler va obrir la porta, de bon grat, al seu veí. Els intrusos van aprofitar aquesta situació per fer-se un bon mos.
