No és algú que sigui als titulars de l’actualitat i, en canvi, les seves teories i les seves innovacions sobre els fenòmens meteorològics contribueixen a avenços transcendentals en un món on la pressió sobre el clima ens aboca a situacions extremes. És la científica Estel Cardellach (Terrassa, 1974), una de les tres Terrassenques de l’Any 2025 que organitza el CC El Social (entrega dels guardons el 15 de novembre).
Ens rep a casa seva, al centre de la ciutat, i el currículum de la seva trajectòria passada i, sobretot present, impressiona: la NASA, Harvard, Institut de Ciències de l’Espai del CSIC espanyol, Institut d’Estudis Espacials de Catalunya… I, ara mateix, participant en el llançament de dos satèl·lits per part de l’Agència Espacial Europea, basats en la seva tècnica sobre la reflectometria per mesurar millor la predicció de les inundacions. I, a la vegada, pilotant un altre experiment amb el satèl·lit espanyol PAZ per mesurar també la pluja intensa amb altres paràmetres.
A més, forma un duo imprescindible amb el seu marit italià Carlo Buontempo, director del Servei de Canvi Climàtic del programa europeu Copernicus. Cardellach ja va ser Premi d’Honor Muncunill a la Innovació el maig passat i, ara, aquesta és l’oportunitat perquè sigui ella mateixa qui ens descobreixi tota aquesta apassionant feina i com ho concilia també amb la seva vida familiar.
Quina va ser la seva reacció en saber que era Terrassenca de l’Any i que les altres dues guanyadores també fossin dones per primera vegada de la història d’aquest guardó?
De sorpresa, però també molt contenta. Primer, perquè som tres dones. Tampoc seria el normal, que cada any fossin tres dones. Però si aquest any és així, doncs també està bé. I el fet que siguin trajectòries tan diferents. Una ve del món de la pedagogia i la música (Lídia Muniesa) i l’altra de l’esport d’elit (Berta Abellán). Em sento molt ben acompanyada.
I, a mi, m’ha fet molt feliç que els Terrassencs de l’Any reconeguin un perfil com el meu. És una petita obertura. No perquè sigui jo, però em faria molt feliç que s’anés repetint. Que sovint es pogués reconèixer des de la societat civil la feina dels científics, com una forma de fer-la més permeable.
Quant temps ha estat fora de Terrassa per la seva feina i com és que torna?
Per mi, Terrassa sempre ha estat casa meva, mai l’he deixada. Però sempre he anat i tornat. Vaig ser més de dos anys al principi dels 2000 als Estats Units. Als anys 2010, vaig ser un any a Anglaterra i els estius hi tornava dos o tres mesos. I, finalment, amb el meu segon marit Carlo vam passar quatre anys, del 2016 al 2020, també a Anglaterra. Després del Brèxit i la pandèmia, que se’ns va ajuntar tot, i per temes escolars dels fills que entraven en la secundària, vam decidir tornar aquí. Almenys els nens i jo, perquè el meu marit sempre ha tingut la feina fora.
Com compatibilitzeu les feines el Carlo i vostè?
De fet, ens vam conèixer per motius laborals en un projecte junts. Ell ha canviat de feina respecte a quan ens vam conèixer i s’ha posat de ple en el canvi climàtic. I la seva feina per Copernicus és a Bonn, a Alemanya.
La seva primera escapada als Estats Units és tot un repte perquè se’n vas directament a la NASA…
Aquesta va ser la meva segona escapada. La primera va ser curta, quan encara era estudiant de doctorat, a Colorado. Quan el vaig acabar, em va sorgir la possibilitat de fer recerca postdoctoral en un centre dels grans de la NASA, el Jet Propulsion Laboratory, a Pasadena, Califòrnia. Van publicar una oferta amb un perfil molt proper a la meva tesi, que era pionera a Europa en paral·lel a una altra pionera als Estats Units. En principi, era un any més un any, però per circumstàncies em vaig separar del meu primer marit en aquest procés. I teníem un fill de nou anys. Sense fill, suposo que hagués continuat. Per això, vaig renunciar al segon any. I estava buscant fer recerca a Barcelona, però llavors em va sortir la possibilitat de fer-ho al Smithsonian Center for Astrophysics, de la Universitat de Harvard. Era una diferència horària molt més propera i, en hores de vol, també. I m’oferien la possibilitat de fer estades aquí. Oficialment era allà, però podia passar dos mesos aquí. Que amb el fill ho va facilitar bastant.
Es parla poc de la conciliació familiar quan es fa una feina d’aquestes, que és de dimensió mundial. De vegades, hi ha decisions que deuen estar molt condicionades…
Estan molt condicionades. De fet, vaig poder anar a la NASA perquè ens vam casar amb el meu primer marit perquè ell pogués disposar del seu visat. Va deixar la feina per poder venir amb mi. Vull dir que no tothom està disposat a això. Després, ens vam separar durant aquell any, les coses van com van. És un puzle amb moltes peces i han d’encaixar totes, i no és fàcil.
Aquesta és la primera etapa internacional, als Estats Units, i la segona és a Anglaterra…
Sí, un any i estius. Aquestes últimes són estades més curtes a la zona d’Exeter, arran del meu segon marit Carlo perquè treballava a Devon, a l’UK Met Office, el Servei de Meteorologia Britànic. Ens vam enamorar, ell era allà i jo estava aquí. Però no veiem prou clar la relació com per deixar les nostres carreres respectives, que ens havien costat molt. L’únic és que ens vam quedar embarassats i, vam dir, què fem? I ho vam anar trampejant cadascú al país on treballava. Quan em vaig quedar embarassada del que és la segona, vull dir del meu tercer fill que és el segon amb el Carlo, vaig poder fer una estada més llarga perquè vaig enllaçar una visita científica de mesos amb la baixa maternal. Vaig poder ser allà quasi un any. I, després, hi anava tornant els estius i ell, els hiverns, anava i venia.
Què estava investigant en aquell moment?
Des que vaig tornar dels Estats Units, la meva feina sempre ha estat aquí. Ja no he anat a treballar a fora per feina. Per això, eren estades més curtes. Però l’última de quatre anys al comtat d’Oxford va ser perquè a ell el van canviar de feina i no el deixaven venir mai. Llavors, vaig estar teletreballant durant quatre anys.
Des que torna dels Estats Units, amb quina universitat i quins instituts d’investigació treballa?
Des que torno, tinc doble filiació. Soc del Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Un organisme amb instituts i centres de recerca, milers de científics de tots els àmbits. I, a més, soc de l’Institut d’Estudis Espacials de Catalunya. El meu sou ve del CSIC, fa uns anys que soc funcionària, però això em dona més flexibilitat. A nivell pràctic, em va bé aquestes dues filiacions però en un sol lloc de feina que és al campus de la Universitat Autònoma de Barcelona.
I es dedica exclusivament als fenòmens meteorològics?
No, estic a la frontera entre ciència i tecnologia i em dedico a desenvolupar noves tècniques per monitorar, observar, mesurar coses del nostre planeta des de l’espai, des de satèl·lits. M’he especialitzat en tècniques que utilitzen senyals que han transmès altres satèl·lits, però que no són per observar la Terra. El que fem és reciclar els senyals, aprofitar el que altres satèl·lits emeten quan il·luminen la Terra. Ho fem per obtenir informació sobre l’atmosfera, la meteorologia, els oceans, la hidrologia, el que va bé a l’agricultura… És una visió més general. Tota aquesta informació és bona per estudiar el canvi climàtic, però també la meteorologia.
Com ha anat evolucionant aquest treball entre la part científica i la tecnològica i en funció dels seus descobriments? En quin moment estaria ara?
És una pregunta difícil de respondre. Dono valor i crec que ha definit la meva carrera, i intento que em segueixi definint, al fet de fer coses molt noves. Ser pionera en coses molt noves que fa molt poca gent. Això què vol dir? Que t’has d’anar reinventant. I que quan una tècnica que he estat desenvolupant passa a ser molt popular, de mica en mica, no et diré que la vagi deixant, però ja no m’interessa tant.
Això vol dir que hi ha resultats pràctics…
Hi ha resultats i també vol dir que em diversifico molt. Per això, no em refereixo només al canvi climàtic, sinó a tot el que se m’acut. El perquè una tècnica nova pot servir. He hagut d’aprendre moltes coses dels oceans que no sabia res. I he anat aprenent de meteorologia que no sabia res. I n’he anat aprenent de clima que no sabia res. I he anat aprenent per poder, després, desenvolupar aquestes tècniques. Sempre intento tenir diferents punts de maduresa de les tècniques, perquè em dona seguretat. I intento, en paral·lel, començar coses molt arriscades, molt noves, que ningú més al món està fent. Ara mateix, en tinc algunes però que potser no em funcionin. I, alhora, tinc les que ja fa vint-i-cinc anys que hi treballo, que són amb més de quaranta satèl·lits que incorporen aquesta tecnologia i estan donant dades.
Es refereix al llançament imminent dels satèl·lits l’Hydro GNSS?
Sí, aquest és un exemple de satèl·lits que es llançaran d’aquí a quinze dies (entrevista feta el 29 d’octubre). En són dos de l’Agència Espacial Europea, als que jo hi he contribuït perquè soc en el consorci. S’han de llançar amb un Falcon el 10 de novembre des de Califòrnia.
I quin és l’objectiu?
És un exemple del que ja és més madur, que és la reflectometria GNSS. En què agafem senyals que transmeten els GPS, els satèl·lits de navegació Galileu, que en tenim desenes que simultàniament ens estan il·luminant. Aquests senyals reboten en la superfície de la Terra i nosaltres posem aquests altres satèl·lits, els dos Hydro GNSS, amb antenes mirant cap avall. I analitzem tot aquest retorn per saber coses sobre la superfície de la Terra. Això va ser la meva tesi doctoral del 1998 al 2002. Per mi és molt madur, hi porto tota la meva vida professional treballant. Ho mantinc i encara intento amb dades noves fer coses noves.
Què és el que busqueu ara?
Detectar, per exemple, inundacions, aigua sobre la superfície amb molta resolució, inclús si hi ha arbres, si hi ha selva que ho cobreix. És una cosa que farem molt millor amb aquests dos satèl·lits. Sobre el gel, també tinc idees que vull provar.
Suposo que hi ha també la part d’emoció…
Ah sí, la meva feina m’apassiona perquè és molt creativa. La gent es pensa que això de les ciències és molt quadriculat i molt avorrit i, lluny d’això, són feines molt creatives. Has d’estar pensant sempre d’una forma diferent, allò que en diuen en anglès out of the box. Amb focs diferents, donant-li la volta, arriscant-te. No saps si et sortirà o no. A veure, és un risc en què tampoc t’hi va tant…
En aquest del llançament dels dos satèl·lits, n’és la coordinadora?
En aquests en concret, no. Perquè els ha liderat una empresa anglesa, que ha fet quasi tota la feina. Jo només soc responsable dels algoritmes i dels productes d’inundació. Seran satèl·lits que donaran quatre productes diferents i jo soc responsable d’un d’ells.
I el que anomeneu ràdio ocultacions polarimètriques (PRO) es pot explicar en un llenguatge vulgaritzat? Ho esteu fent amb el satèl·lit PAZ, de l’Agència Espacial Espanyola…
Ara mateix hi és en sis satèl·lits. És un concepte nou de mesura que el vaig crear jo. Per tant, aquest sí que és el meu fill professional. Li tinc una estima molt especial perquè recordo la nit en què se’m va ocórrer, el 2009. Una nit en què no vaig dormir, i el meu marit també se’n recorda. Se’n recorda perquè es va llevar al matí i em va dir “què fas encara desperta?”, I jo li dic, “eureka, he tingut la idea!”. Això són els senyals de navegació, senyals electromagnètics. Les ones, quan veiem el mar, van amunt i avall. Però les electromagnètiques poden anar a dreta o esquerra i també donar voltes circulars. Els senyals de navegació són pertubacions circulars. Hi ha una tècnica, que es diu ràdio ocultació, que el que fa és rebre aquests senyals quan estan a l’horitzó des d’un satèl·lit de baixa òrbita. Quan aquest GPS veu que s’està amagant darrere, com una posta de sol, una posta de satèl·lit.
Això es fa servir per fer perfils verticals de pressió i temperatura i humitat. El que es diuen variables termodinàmiques. És una tècnica molt antiga dels anys setanta, que es va fer primer amb ciències planetàries i, després, quan va haver-hi els GPS es va començar a fer aquí a la Terra. En diríem la posta d’un satèl·lit per treure aquests perfils verticals atmosfèrics. El que jo em vaig dir és què passaria si, ja que el senyal és una pertorbació circular, ho rebéssim amb unes antenes només en la component horitzontal i la component vertical d’aquest cercle. I em vaig adonar que em serviria perquè, quan plou, sobretot si hi ha una pluja molt intensa, les gotes d’aigua no són com les dibuixem sempre, allargades, sinó que són aixafades, planes. De manera que, quan hi passa el senyal a través, ha de passar més aigua per la pertorbació horitzontal que per la vertical. I això fa que s’endarrereixi més. El senyal horitzontal arriba més tard que el vertical. Amb això podríem mesurar la pluja intensa. Es tracta del primer sensor que pot mesurar perfils verticals de pressió, temperatura i humitat, ara amb pluja intensa. A més, hem descobert els gels, la neu. I tot el que hi ha a les partícules de precipitació, siguin gelades o líquides, a l’atmosfera. És l’únic sensor que pot mesurar totes aquestes coses simultàniament.
En temps real, també es pot fer servir per a previsions?
Tot el que és mesura no és predicció. El que estem mirant és, si incorporem aquesta informació en els models de predicció del temps, si aquesta pot ser millor. Però és una cosa que estem tot just començant ara. Encara no tinc la resposta.
Ara són sis satèl·lits, a part de l’inicial PAZ. Quin és el vostre calendari?
És molt incert perquè el PAZ és un satèl·lit espanyol, però aquest experiment és un experiment meu i hem d’anar demanant els diners. Són projectes de tres anys. Cada tres anys, haig de tornar a demanar més diners al ministeri perquè em mantinguin viu el cost d’aquest experiment.
Com està ara?
Acabo de renovar per tres anys més. De moment, aquest és el calendari per al PAZ. I hi ha tots aquests altres satèl·lits que ja no depenen de mi perquè són comercials, són empreses que s’han arriscat i veuen potencial en aquesta tècnica. I tenen la intenció de vendre les dades a agències de meteorologia.
Són empreses privades de tot el món?
N’hi ha d’americanes i d’europees, multinacionals. I xineses. Són tres empreses diferents de moment.
A nivell d’aplicació serviria per poder estudiar huracans com el Melissa aquests dies al Carib?
Ara mateix estem en dos escenaris. Un servirà per predir millor. Inclús per veure cap on van els huracans, si s’estan intensificant o no. I l’altre és per la ciència, per dir per què no podem predir bé l’evolució dels huracans. No ho podem predir bé perquè són fenòmens que encara no els entenem prou bé. Entendre bé vol dir que tens totes les equacions correctes i tota la informació que necessites. O fem servir directament les dades per als models de predicció o fem servir les dades per millorar tota la teoria que hi ha en els models de predicció. Són les dues hipòtesis amb què estem treballant i ho fem en paral·lel. Si poguéssim agafar aquestes dades i injectar-les en els models de predicció del temps, això seria més immediat. L’altra via és a mitjà termini per fer models de predicció millors.
I si parlem del Mediterrani, avui fa un any just de la tràgica Dana de València. És a dir, que també es poden millorar aquests models de predicció en el nostre litoral…
Sens dubte, això també ajudaria a millorar. Però hem de recordar que a la Dana les prediccions no eren equivocades. Dies abans ja hi havia les alertes. Una altra cosa és que els que tenien l’obligació d’avisar avisessin, però les prediccions eren correctes.
Queda clar. I Terrassa també està en un lloc de rieres, amb pluviometria sobtada. L’any 1962 va haver-hi més de tres-cents morts amb un creixement urbanístic incontrolat sobre les lleres de les rieres. La situació climatològica de la ciutat continua sent un factor de risc?
No soc una experta en això, és el meu marit qui li podria dir. Però sembla ser que sí, que amb el canvi climàtic tot el règim de precipitacions canviarà. Sembla ser que els models indiquen que es va cap a situacions més extremes. Combinat amb les sequeres, es produeixen pluges extremes en poc temps.
També estudia els oceans, el tema del desgel als pols…
Encara no sabem si ens funcionarà, però ara en lloc de treballar amb senyals de navegació, el GPS, estem començant a treballar amb satèl·lits de comunicacions. Que es fan servir per a comunicacions militars, que treballen amb unes freqüències de l’espectre electromagnètic amb longituds d’ona més llargues, més semblants a una ràdio. Això fa que penetrin més endins del sol, del terreny. El que volem és intentar obtenir la humitat del sol, no la quantitat d’aigua a la superfície, que ja es mesura més o menys, sinó allà on les plantes tenen les arrels, que és el més important perquè hi hagi l’aigua. Això seria molt interessant per fer una bona gestió dels recursos hídrics. Pot ser que una superfície ja s’hagi eixugat, perquè és l’estiu i ràpidament s’evapora tota l’aigua en superfície. Però, en canvi, pot ser que encara hi hagi aigua a les arrels. Així, es podria gestionar millor l’ús aquesta aigua per al rec, que és un recurs limitat.
Quin desig faria amb aquestes investigacions per ajudar a una societat amb aquesta enorme pressió sobre el planeta?
Bàsicament, dos desitjos. Un és que tot això acabi sent útil de veritat a la societat. I que la societat s’ho faci seu, amb un ús correcte de la informació, que ja s’ha vist que no sempre és així, com en el cas de la Dana. L’altre desig té a veure amb els que fem recerca científica i tecnològica, que no vivim tan d’esquena a la societat. Estem en una societat altament tecnològica, que n’és una gran usuària. Però això no va lligat a una cultura de la ciència. Amb la qual cosa la societat no té la base per prendre les decisions que haurem de prendre. No tota la innovació, no tota la tecnologia és bona per si mateixa. Hem de prendre decisions i han de ser decisions informades. No pot ser que estiguem d’esquenes els uns dels altres. Sobirania tecnològica també vol dir cultura tecnològica.
