El dia 30 del passat novembre vostè va presidir, en qualitat de president delegat de l’Àrea d’Espais Naturals i Infraestructura Verda de la Diputació de Barcelona, la reunió de la Comissió Consultiva del parc natural de Sant Llorenç del Munt. La reunió tenia per objecte explicar els eixos de treball del futur del cim de la Mola, amb especial incidència en l’establiment de restauració que hi funciona des de fa dècades i la concessió del qual, segons han informat, finirà de manera improrrogable el dia 20 d’aquest mes.
Suposo que la persona encarregada de redactar l’acta de la reunió té tantes i variades ocupacions, que fins ara, més d’un mes després, encara no ha estat penjada a la web del Parc. Particularment, tenia molt interès a conèixer al detall i de manera oficial els assistents, les opinions expressades i les resolucions adoptades, però, malgrat la carència d’aquesta informació, els titulars de la premsa, en referir-se a la reunió, són molt definitòries. Així, el digital “Món Terrassa” obria la informació amb el titular “La Diputació desconeix que farà amb la Mola”, mentre el “Diari de Terrassa” ho feia de manera similar: “El futur de la Mola, encara per definir”. És a dir, pràcticament res de res, més enllà, pel que sembla, de voluntats difuses i del fet cert del tancament del restaurant.
L’actitud de la Diputació envers el restaurant sembla que el que pretén és atribuir a aquest tota la responsabilitat sobre la massificació del cim, la degradació dels camins, la contaminació i els sorolls que provoquen els generadors elèctrics, l’alteració dels aqüífers, l’incivisme d’alguns excursionistes, la sequera i, si cal, la mort de Manolete. És a dir, eludir totes les incapacitats i responsabilitats pròpies, que són moltes i variades, i endossar a un ens exterior, en aquest cas l’establiment de restauració, tots els problemes passats i presents. Aquesta actitud, el no reconeixement de la responsabilitat pròpia, és absolutament criticable en tots els àmbits, però molt més si qui la posa en pràctica és un organisme oficial que es nodreix econòmicament dels contribuents.
Els Gimferrer exploten el restaurant des de desembre de 1966, és a dir, quinze anys abans que vostè, senyor Gomar, vingués al món. D’ençà que la Diputació gestiona el Parc em consta que ho han fet sempre participant en la preceptiva licitació pública i sense que es presentessin altres alternatives més favorables. I sí, és cert que el contracte que aviat expira diu textualment que “no serà prorrogable”, però aquesta expressió no invalida la possibilitat que efectivament fos prorrogable, si les parts contracta’ns així ho acordessin.
S’arriba ara al final del contracte sense que la Diputació durant els últims cinc anys hagi fet absolutament res per solucionar les deficiències que són competència seva, ni, que jo sàpiga, hagi reclamat o sancionat al restaurant en el supòsit que aquest haguera incomplert qualsevol dels pactes establerts. S’obre així un període incert que pot durar un temps sense definir i pel camí deixa sense feina a una vintena de persones i a la comarca i al món excursionista en general sense un establiment que ha esdevingut ja emblemàtic, tot i ser conscient que té alguns enemics, pocs però aferrissats.
Per evitar tot això, cal preguntar-se si no haguera estat preferible fer les millores al llarg dels últims cinc anys o, de no ser possible, prorrogar l’actual concessió mentre es fan les reformes i procedir després a la licitació pública del servei. Em sembla que qualsevol de les dues opcions hauria resultat més recomanable i menys dolorosa, com també em sembla estrany que en una institució que destina 280 milions d’euros a despeses de personal (un 22,69% del seu pressupost) ningú ho hagi vist així.
Fins i tot les entitats ecologistes dels municipis que formen part del Parc i que més s’han manifestat en contra de l’actual model d’establiment de restauració, ho veuen en part com jo ho expressava en el paràgraf anterior. En efecte, en el seu manifest del 15.11.2023 indiquen que l’objectiu ha de consistir a abordar el procés de forma completa i establir els criteris i terminis correctes perquè el recinte on es troba el restaurant no quedi tancat ni abandonat, “ja sigui -copio textualment- amb una pròrroga temporal de mesos de l’activitat actual, amb les condicions escaients, sigui amb l’aprovació del pla funcional de l’equipament”.
De totes maneres, al meu entendre la part més significativa del manifest es quan indica; “És cert que els titulars de l’activitat potser han fet més per la conservació del monestir que la mateioxa administració del Parc Natural i que “si el parc natural no ha previngut els titulars del tancament del restaurant ho hauria d’haver fet”.
Vostè, senyor Gomar, en la reunió a què he fet esment al principi va afirmar que el pla de futur de la Mola “no ha de ser només de la Diputació de Barcelona, ha de ser un projecte compartit”. Doncs bé, el 18 de desembre es van entregar a la seu de la Diputació 10.000 firmes de persones amb nom, cognoms i número de DNI i a hores d’ara em diuen que ja són 15.000 les signatures recollides. Entenc que la seva obligació com a polític és sentir aquestes veus, que comparteixen també la preocupació per la conservació del parc natural i dels seus ecosistemes, que són conscients de la degradació que pateix, que aporten el seu granet de sorra perquè vostè pugui cobrar 89.156,90 euros bruts anuals de l’erari públic -a part de 12.960 euros anuals més de l’Ajuntament de Mataró- però que no estan d’acord amb la manera que s’estan fent les coses i es mostren preocupades, amb raó, pel futur del cim de la Mola quan observen l’estat d’abandó en què es troben altres béns patrimonials del parc.
Llegeixo a les seves dades biogràfiques que vostè, a part de polític, ha treballat a la banca i ha cursat estudis de dret. Hi ha un cert paral·lelisme entre nosaltres, ja que també he treballat a la banca, tinc estudis (inacabats) del que llavors en deien Ciències de la Informació i, també, el tren de la política es va parar davant de casa en època de la transició. No hi vaig pujar, per la meva manera de ser, probablement per covardia i pel convenciment que les meves espatlles no suportarien certes coses. Vostès, els polítics, són d’una raça especial i han de tenir necessàriament les espatlles amples. No s’ho agafi com una crítica. En el fons, des de la meva debilitat, els admiro. O no.
Falta poc pel tancament del restaurant, Costa tant evitar-ho?
Cordialment,
Marcel Puig Puig
Soci del Centre Excursionista de Terrassa. Federat a la FEEC i exmembre del Comitè dels 100 Cims
