MónTerrassa
Mauri, infermera: “M’ha costat no pensar en els pacients en els dies de descans”
Cristina Mauri és infermera des del passat més d'abril de MútuaTerrassa
Cristina Mauri és infermera des del passat més d’abril de MútuaTerrassa | Mútua Terrassa

!--akiadsense-->

Cristina Mauri és inferma i ha estat a primera línia durant aquesta crisi sanitària. Es va incorporar a MútuaTerrassa a principis d’abril -just en ple pic de la pandèmia- i va començar a treballar a les plantes 9 i 10 de l’HUMT, plantes amb pacients amb coronavirus. Mauri, es va graduar el passat 2013 i havia exercit en una clínica privada de Barcelona fins que, després d’un any a l’estranger, aquest març va enviar el seu currículum a Mútua Terrassa i la van contractar. Món Terrassa ha parlat amb ella perquè expliqui una visió més personal i d’una persona acabada d’aterrar (gairebé literalment) en la lluita contra la Covid-19.

Quan es va incorporar a treballar a Mútua Terrassa la pandèmia estava en el seu pic. Estava preparada pel que es va trobar?

Penso que mai s’està preparat per afrontar una situació d’aquestes característiques. Personalment, acabava d’arribar d’un viatge llarg a l’estranger i el que em vaig trobar va ser molt inesperat; les dues primeres setmanes m’envaïa un sentiment d’inseguretat però vaig sentir que és el que havia de fer. Era el meu derure com a infermera posar-me a treballar i intentar ajudar amb tot el que estava passant.

Havia parlat amb altres infermeres o personal sanitari sobre el que estava passant en els hospitals en aquells moments?

Havia contactat amb algunes excompanyes de feina per saber com estaven vivint aquest moment tan difícil, personal i professionalment. La meva tieta és infermera a Barcelona i vaig parlar vàries vegades amb ella per entendre com era el seu dia a dia, ja que l’havien reubicat per estar amb malalts de Covid.

Què és el que més la va impressionar d’aquelles primeres setmanes?

Tot i el desgast i cansament del personal sanitari, mai va faltar un somriure, paraules d’ànim i de suport, tant entre l’equip com de cara als pacients. Penso que en situacions adverses l’ésser humà té la capacitat d’adaptar-se i així ho vam fer.

El ritme d’aquells primers dies deuria ser trepidant. Com va assimilar una nova feina -amb la implicació de noves rutines i organització- en un moment amb tanta activitat i bogeria?

Definitivament, era un ritme trepidant ja que estàvem tots treballant en torns de 12 hores (dies alterns). Havia estat un any viatjant i sense treballar, així que començar a treballar de nou amb aquestes condicions va ser un repte afegit. Vaig treballar en moltes plantes diferents i absolutament en cada planta em vaig trobar molt recolzada per l’equip, això és el que em va ajudar més a l’adaptació.

Havia treballat mai abans en malalties infeccioses? Quines van ser les principals dificultats que va haver de fer front?

Mai havia treballat en malalties infeccioses, i tot i que no ho descartava en un futur, mai hagués pensat treballar-hi en aquesta situació tan excepcional. La principal dificultat a la qual vaig haver de fer front van ser els nous protocols i en concret el fet de portar l’equip de protecció individual durant tot el torn.

Li ha costat conciliar la vida personal amb la professional?

He tingut sort de que la meva família m’ha donat tot el suport i ha entès la meva decisió, ajudant-me amb tot el possible. A nivell emocional i en referència a conciliar la vida personal i professional, reconec que m’ha costat molt desconnectar i no pensar en els pacients i companys durant els dies de descans.

Com a infermera és la persona més propera que té el pacient. Quins eren els principals reptes a l’hora de tractar amb els malalts?

Diria que els principals reptes han estat ajudar a cobrir aquesta falta de companyia familiar a causa d’aquesta situació excepcional. Durant la Covid-19, les infermeres i auxiliars d’infermeria han estat la persona més propera que ha tingut el pacient, però també la seva principal companyia.

Equipats amb totes les mesures de protecció que deshumanitzen, amb una malaltia plena d’incertesa, sense tenir la companyia dels familiars, com fer-ho perquè el pacient se senti segur i entengui el que està passant?

Primer de tot, s’ha d’entendre la incertesa i la por que els pacients tenen cap a la malaltia en si, per ser tan desconeguda i una pandèmia de caràcter mundial, per això penso que és primordial presentar-se i fer contacte visual quan els sanitaris entrem a les habitacions, així com dirigir-se al pacient sempre pel nom. A Mútua Terrassa hem tingut dispositius destinats a pacients sense telèfon mòbil o amb telèfon mòbil sense càmera per poder fer videotrucades a familiars. El fet de poder parlar amb la família ha ajudat al pacient a sentir més seguretat i confort.

Estem preparats per si hi ha un nou rebrot? Creu que hi haurà coses que es faran diferent?

Estem més preparats que abans, hem après de la situació i vull pensar que si hi ha un nou rebrot aquest aprenentatge, no només al sector sanitari sinó també a la societat, ens servirà per superar-lo més ràpid i millor. Estic segura que hi haurà coses que es faran diferents ja que durant aquests mesos ja hem anat canviant protocols i rutines amb la finalitat d’adaptar-nos de la millor manera possible a la situació que enfrontàvem. Des que hem iniciat el desconfinament i molt progressivament, a l’hospital hem pogut poc a poc retornar a les activitats “normals” i quotidianes.

Aquesta pandèmia li ha canviat la manera d’entendre la professió? Quina lliçó n’extreu?

No m’ha canviat la manera d’entendre la professió. Sempre he pensat que la infermeria és molt gratificant, però la pandèmia m’ha reforçat el meu sentiment vocacional. Crec que aquests temps tan incerts ens han deixat molt variades i valuoses lliçons, pero la més important es adonar-nos del poder d’estar units; sanitaris i personal essencial per una banda, i ciutadans que s’han quedat a casa confinats per l’altra.

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa