Marc Argemí
Marc Argemí | Isabadell.cat

!--akiadsense-->

Internet ha esdevingut la font d’informació més àmplia del món. Els usuaris consulten de forma constant, i l’ús de les xarxes socials és cada vegada més generalitzat. Però tot és fiable, a Internet? L’excés d’informació pot estar produint un augment en el grau de desinformació de la població. El periodista sabadellenc i amb arrels terrassenques Marc Argemí ha publicat el llibre Els set hàbits de la gent desinformada: com informar-se i prendre decisions en les xarxes socials, en el qual dóna les claus per saber distingir entre la informació contrastada i les notícies falses. Quin serà el grau de desinformació de Sabadell?

Marc Argemí és doctor per la Universitat Autònoma de Barcelona. Està especialitzat en gestió de crisis de rumors credibilitat en comunicació. Actualment és director de la consultoria estratègica especialitzada en dades, comunicació i disseny Silbilare. Ha escrit Els set hàbits de la gent desinformada i El sentit del rumor’: quan les xarxes socials guanyen a les enquestes.

Quin és l’objectiu del llibre?

L’objectiu del llibre és doble. Per una banda, és fer reflexionar sobre el fenomen de la desinformació des d’una perspectiva que fins ara s’ha explorat poc. En segon lloc, donar eines a la gent per combatre-la. El primer objectiu és plantejar la desinformació com un fenomen en el qual hi tenim una responsabilitat molt directa els desinformats. L’enfoc de saber quina part de la desinformació ens la provoquem nosaltres mateixos sense necessitat que ningú, malèficament, ens vulgui desinformar. El llibre el que fa també és proposar una sèrie d’eines per adquirir capacitat crítica, els instruments de consum d’informació, els hàbits saludables per no desinformar-se.

Té una part de reflexió, per canviar la perspectiva, de dir: ‘ei, que tenim un problema col·lectiu molt important, que és la desinformació, que ens està fent molt de mal, en el qual hi tenim una responsabilitat molt directa els consumidors’. En segon lloc, donat que tenim una responsabilitat, també tenim eines per capgirar-lo.

És cert que hi ha una voluntat, provinent de certes esferes, per desinformar la societat?

La desinformació va més enllà de les teories de la conspiració, i va molt més enllà dels suposats complots que algú pugui veure en els mitjans de comunicació. El que explico és com la desinformació ens la creem nosaltres mateixos, amb més o menys advertiment. Sent més o menys conscients, nosaltres som capaços de desinformar-nos i, de fet, ens desinformem. És a dir, dit amb unes altres paraules: que pot haver-hi gent que es vulgui desinformar? Cert. De vegades ens desinformem a demanda per poder decidir a plaer. Per poder prendre algunes decisions que ens ve de gust prendre, escollim només aquella informació que ens confirmi que la decisió és encertada. El llibre se centra sobretot en aquests mecanismes personals de desinformació.

Quins són els perills de la desinformació?

Hi ha un perill principal, que és que la bona informació està a la base de la presa de bones decisions. Si jo treballo amb mala informació o tinc uns hàbits de recollida d’informació que no saben distingir allò cert del fals, això és potencialment perillós, perquè em porta a prendre decisions sobre bases falses. Posaré un exemple: la propaganda política ja no va centrada a convèncer-te de que votis una opció, sinó a convèncer-te que la realitat és d’una determinada manera. Perquè saben que la decisió de vot es basarà en la informació que tinguis en aquell moment. La desinformació és un fenomen molt influent, i per això hi ha un risc altíssim de manipulació. No és una manipulació explícita, però és una manipulació encoberta.

En què ens pot afectar en la nostra vida quotidiana?

Hi ha alguns àmbits en que la desinformació presenta uns riscs molt evidents que tothom experimenta: en el lloc de treball i en l’entorn veïnal més immediat. De vegades hi ha situacions en les quals un rec d’oïdes, una informació sobre, per exemple, les intencions dels directius de l’empresa on treballa, un pla de reestructuració, la intenció d’un veí de fer una reforma, una acció de l’ajuntament… les xarxes socials i el whatsapp, principalment, han fet que totes aquestes informacions que són rumors que corren de boca a orella, de vegades ens arribin, i sigui molt difícil distingir aquest tipus d’informació, del que són notícies contrastades. Si hi ha una decisió de l’ajuntament que està presa, és molt diferent de l’especulació d’un veí. A partir d’aquesta confusió entre notícies certes i hipòtesis, a partir de no saber distingir, es crea un cas molt clar de desinformació. Pensem que alguna cosa està molt decidida i no ho està. Això ens pot portar, com a l’entorn familiar, laboral o veïnal, a prendre decisions totalment equivocades, o a donar per fet coses que no són. Per tant, podem desconfiar d’un veí perquè resulta que ens hem cregut que pretén fer una cosa que ens pot perjudicar, i potser és fals. O que l’ajuntament vol prendre una mesura dràstica sobre un tema que a mi no m’acaba de convèncer. La desinformació és un fenomen quotidià amb el qual convivim.

Quins són els hàbits informatius saludables?

La primera mesura per no estar desinformat és reconèixer que no estic ben informat sobre moltes coses. Hi ha temes sobre els quals hem llegit poc, tenim poca experiència o no ho sabem de primera mà. Per tant, un primer pas és reconèixer la pròpia precarietat informativa. És a dir, que gestionem una informació que no és completa. Aquest és el primer hàbit, el prendre aquesta consciència de saber que no tenim totes les peces del puzle. Dit en positiu seria l’hàbit de construir el puzle a partir de peces que no només són les nostres. Hem de saber que hi ha altres perspectives sobre la realitat, que hem d’aprendre a incorporar.

La segona és l’habilitat de saber confiar. Allò que ens protegeix més de la desinformació és l’encert en avaluar les fonts d’informació. No tant distingir la informació, perquè segons quines dades són difícils de trobar o són contradictòries. La dada pot ser difícil de contrastar, però hem de ser capaços de confiar en la font d’informació encartada. No fiar-nos dels estafadors, informativament parlant. Això és fa amb tres passes: la primera és avaluar si una font en sap o no del que està parlant, si és una font experta. La segona és saber si és una font fiable. Si no només en sap del que parla, sinó que a més em vol comunicar tot el que sap. De vegades hi ha responsables polítics que saben del que parlen però no ens volen dir tota la veritat, perquè potser els perjudica electoralment. En tercer lloc, s’ha de saber si aquesta font d’informació està buscant la veritat, la informació certa tal com jo la buscaria. És a dir, si jo puc empatitzar amb la font d’informació. La bona font és aquella que és experta, fiable i empàtica. Si ho puc avaluar, estaré menys desinformat que si no ho sé avaluar.

El periodisme actual pot ser un salvavides que ens lliuri de la desinformació o, pel contrari, s’està deixant portar per aquest fenomen?

El model de negoci del periodisme digital té una responsabilitat bastant notable, no total, però important en l’augment de desinformació circulant. Em refereixo al model de negoci, perquè prima els clics, les visites. El que genera més clics és la informació sensacionalista i la rapidesa en què aquesta informació corre i circula és tan alta que es fa difícil contrastar.

El periodisme va néixer com aquella professió que verificava els rumors i que desgranava el gra de la palla. Aquest és el principal servei públic. El periodisme té una oportunitat molt bona de recuperar la seva vocació de servei públic. Potser durant les últimes dècades, determinat periodisme, que no tot, ha intentat explicar la realitat com a ell li semblava que havia de ser. Potser hem de recuperar aquell periodisme que explica el que ha passat, i prou. Aquell que té tota la modèstia però tota la radicalitat de ser honest amb la realitat. Això, que s’ha perdut una mica, és precisament el que fa un periodisme creïble. Està demostrat que quan el periodisme es dedica a explicar el que està passant, de la millor manera, buscant fonts fiables i verificant la informació, aquell periodisme acaba tenint credibilitat i acaba contribuint a fer baixar la desinformació de l’audiència.

Nou comentari