!--akiadsense-->
Passen pocs minuts de les 6 del matí. Encara és prou fosc com per anar en bicicleta. Tot i això ja es comencen a veure ciclistes que van confluint cap a la carretera de Rellinars. Fa poc més d’una setmana que permeten fer esport a l’aire lliure i volen deixar enrere les setmanes de confinament que ha tingut a aquest col·lectiu tancat a casa sense poder fer una pedalada en molts casos, mentre que altres, mitjançant l’adquisició d’un rodet per enganxar la bicicleta, han intentat mantenir la forma i, en alguns casos, treure de polleguera els veïns amb el soroll que fa aquest aparell. El permís per poder fer esport al carrer té les seves limitacions.
Més enllà de l’horari hi ha la limitació de no poder sortir del terme municipal. Per a la gent que corre o camina és una limitació menor però per a la gent que surt en bicicleta, especialment de carretera, és un handicap. Abans del confinament feien majoritàriament rutes de 50 a 100 quilòmetres. Ara, després d’estudiar els límits del terme de Terrassa, observen com les seves sortides han de dirigir-se cap a destins molt pròxims.
De tots ells n’hi ha un que és el que permet fer més quilòmetres en carretera oberta sense trobar semàfors i amb una afluència de cotxes minsa: la carretera que va des de Terrassa cap a Rellinars. El terme de Terrassa finalitza just quan aquesta via arriba al seu punt més alt, al coll de l’Obac, abans de començar el descens que porta a Rellinars.
Són uns 8 quilòmetres des de que finalitza la zona urbana, envoltats de natura i amb desnivell positiu però assequible. És per això que des de fa una setmana no és estrany que aquella carretera s’hagi convertit en una processó de ciclistes que pugen i baixen, repetint aquesta acció les vegades que calgui per acumular uns quants quilòmetres. A tall d’exemple, l’aplicació més utilitzada pel col·lectiu per penjar entrenaments, Strava, permet veure com des que es va concedir el permís per poder sortir han pujat a l’Obac més de 500 persones.
A part, caldria afegir aquella gent que no l’utilitza i que de ben segur afegirien força més quantitat a la dada, ja que tampoc cal obviar que el desconfinament ha empès a fer esport persones que l’havien deixat aparcat fa temps o que simplement no n’havien fet mai. És un fet constatable veient bicicletes d’altres èpoques o equipaments passats de moda. Així, com si d’una marxa cicloturística es tractés, ciclistes de tots els nivells comparteixen espai per fer un cim que s’ha convertit en un espai de peregrinació fins que les normes no canviïn i permetin anar més enllà. Fins aquell moment, i donant-li un toc que l’apropi a algunes de les pujades mítiques del Tour de França, tothom busca coronar “Le Col de l’Obac”.
