Arran de les declaracions de l’Ajuntament de Terrassa en resposta al comunicat de Prou Barreres de data 9 de març de 2026, en què tractàvem la vulneració de drets que pateix una comunitat de propietaris del municipi a la qual no se li permet la construcció d’una rampa exterior per fer l’edifici accessible, considerem necessari aclarir diversos aspectes que no s’han reflectit amb precisió. La comunitat sí ha respost i ha actuat La comunitat no només ha respost, sinó que ho ha fet per via formal i de manera sostinguda: instància oficial amb el suport de Prou Barreres i de l’Associació de Veïns, reunions amb l’Ajuntament, aportació constant de documentació tècnica i assessorament extern. Presentar- la com una part passiva és fals i desvirtua els fets.
L’Ajuntament desplaça el debat
L’Ajuntament evita el nucli del problema: no discuteix l’obligació de garantir l’accessibilitat, però dona per bones alternatives mecàniques i descarta la rampa només per l’afectació a la via pública. Així, redueix un debat de drets a una qüestió de comoditat administrativa o urbanisme estricte.
Una solució possible no és una solució viable
Que una plataforma es pugui instal·lar no vol dir que garanteixi una accessibilitat real, autònoma i duradora. La rampa, en canvi, és una solució fixa, estable i integrada, amb precedents al municipi, i és l’única que assegura un accés en igualtat. L’accessibilitat no és opcional: és un dret.
La normativa no permet descartar la rampa sense una alternativa equivalent
La normativa admet ocupar espai públic quan no existeix una alternativa realment viable, de manera que no hi ha una prohibició absoluta. En aquest cas, l’Ajuntament no acredita que les alternatives mecàniques ofereixin una accessibilitat equivalent. I aquest és el punt clau: la norma no permet optar per qualsevol solució possible, sinó que exigeix una solució realment adequada que garanteixi l’accés en igualtat de condicions.
El cost no justifica res
La comparació econòmica municipal es basa en estimacions sense projecte tècnic complet. No es pot verificar ni la seva fiabilitat ni la seva adequació. I, sobretot, no respon a la pregunta clau: si les alternatives garanteixen el mateix nivell d’autonomia i ús continu que una rampa. No el garanteixen.
A més, aquesta situació ha tingut una conseqüència directa: la comunitat ja ha perdut tres convocatòries d’ajuts públics per a la millora de l’accessibilitat pel fet de no tenir aprovada la llicència d’obres. Les subvencions no s’han pogut sol·licitar, ja que és indispensable disposar de la llicència pertinent. Això suposa per a la comunitat una despesa d’uns 4.000 euros en concepte de redacció i visat del projecte, sense tenir la certesa que l’Ajuntament acabi donant-hi el vistiplau. Sense aquests ajuts, els veïns no podran afrontar el cost de l’obra ni garantir l’accessibilitat de l’edifici.
Alternatives mecàniques: dependència, afectació de drets i manca d’equivalència
La plataforma vertical no és una solució equivalent: implica una intervenció estructural rellevant, un cost elevat i una dependència permanent d’un sistema mecànic amb risc d’avaries i manteniment continu, fet que limita l’autonomia. A més, es basa en l’afectació d’una plaça d’aparcament privada sense consentiment acreditat del propietari ni una valoració rigorosa de l’impacte, amb una indemnització rebaixada unilateralment per l’Ajuntament i sense cap pericial independent. Això introdueix una doble incertesa, jurídica i material, que no ha estat resolta ni justificada.
La plataforma inclinada tampoc és equivalent: no garanteix un accés autònom ni continu, ja que requereix activació i depèn d’un mecanisme. A més, en ocupar puntualment l’espai de pas, introdueix una variabilitat que dificulta la detecció i anticipació, especialment per a persones amb discapacitat visual. Aquesta manca de continuïtat i previsibilitat la fa incompatible amb una accessibilitat real. A això s’hi afegeix l’exposició a la intempèrie i al vandalisme, factors que comprometen el funcionament i la durabilitat del sistema.
Un canvi de criteri sense base tècnica
L’Ajuntament passa de dues plataformes inclinades a una sola sense justificar tècnicament que resolgui tot el recorregut. No és una decisió funcional, sinó una simplificació econòmica sense garanties d’accessibilitat efectiva.
Si la rampa és viable, la plataforma no és admissible
El Codi d’Accessibilitat és clar: les plataformes només s’admeten si no hi ha alternativa viable. Si la rampa és possible —com reconeix l’Ajuntament—, recórrer a solucions mecàniques no és una opció: és contrari a la normativa. I també al principi d’ajustos raonables.
Els arguments sobre la vorera no se sostenen
Els arguments municipals són genèrics i no es basen en cap anàlisi tècnica completa. Els projectes ja preveuen solucions amb pas practicable. La normativa admet adaptacions del traçat si l’itinerari continua sent funcional. La qüestió no és evitar qualsevol afectació, sinó si aquesta és assumible per eliminar una barrera greu.
L’aparcament no pot prevaldre sobre el dret d’accessibilitat
No hi ha cap anàlisi real de l’impacte sobre l’aparcament. A més, existeixen alternatives per evitar la pèrdua de places que no s’han valorat. La reorganització de l’espai viari és habitual. El dret d’accessibilitat no pot quedar subordinat automàticament a l’aparcament.
Exigim debat a la Comissió d’Accessibilitat
Aquest cas no s’ha debatut amb les entitats a la Comissió d’Accessibilitat, tot i haver-ho sol·licitat i comptar amb suport d’altres entitats per a tractar-lo. Resoldre una qüestió així sense contrast en mirada experta debilita la decisió.
Conclusió: no és una obra, és un dret
No es tracta de si una rampa ocupa espai, sinó de quina solució garanteix l’accés amb autonomia i igualtat. La diferència és clara: rampa, solució universal i estable; plataformes, solucions dependents i fràgils.
L’accessibilitat no és un problema urbanístic. És un dret fonamental. I quan entra en conflicte amb altres interessos, les institucions no han d’escollir la solució més còmoda, sinó la més justa. Garantir-la no és opcional: és una obligació.
