La mort és una vida viscuda

Un article de Josep Ballbè

Heus ací una sentència lapidària d’en Jorge Luis Borges. Avui, s’escau el 35è.
aniversari de la seva mort. Aprofito l’avinentesa per fer una crida més en favor
de la lectura. Estic plenament convençut –en motiu de l’estiu– que tots disposem
de més hores per a implicar-nos-hi de manera decidida. Menys hores de TV i
més clavar colzes devorant llibres !


Reforço aquest desig amb altres afirmacions d’aquest narrador, assagista i poeta
extraordinari. Fins al punt de dir que “sempre vaig imaginar que el paradís seria
algun tipus de biblioteca”. És un dels meus referents/ídols, en base a la creença
que –en paraules seves– “un no és el que és pel què escriu, sinó pel què ha
llegit”. Al cap i a la fi, “la literatura no és altra cosa que un somni dirigit”…i “ordenar
biblioteques és exercir silentment l’art de la crítica”.


Professo una profunda admiració envers la seva senzillesa discreta i l’encert
afinat del seu pinzell literari. Ell mai no presumia de pàgines escrites. Ho feia de
pàgines llegides. Amb bona part de col.legues del continent sud-americà, el nucli
de la seva obra té molt més que encís. M’enamora la cadència melosa de tot el
què escriu. La visió subjectiva sobre detalls de l’entorn que se’ns escaparien a
una gran majoria. La forma seductora d’expressar els sentiments més íntims que
inunden el batec del seu cor. Per tant no m’estranya gens que renegués de
beure, fumar, escoltar la ràdio o drogar-se. Per contra, proclamava obertament
allò del que “els meus únics vicis són, entre d’altres, el Quixot i la Divina
Comèdia”. Altrament un no podria donar allò que no ha mamat.
Li tinc una sana enveja. En aquest punt, em provoca un cert somriure quan


recordo que en Borges ens retreia que “els espanyols sempre pensem en
l’enveja… Fins el punt que, quan volem qualificar quelcom de bo, emprem
l’adjectiu envejable”… Em costa d’entendre el per què no assolí el guardó del
premi Nobel. En fou un candidat etern. Àdhuc, l’any 1967 arribà a la condició de
finalista… Però un informe desclassificat de l’Acadèmia sueca d’aquell mateix
any va revelar-ne el motiu “formal”. El president del comitè del premi de literatura
(Anders Osterling) es va sincerar: “és massa exclusiu o artificial en el seu
enginyós art en miniatura”. Tal vegada una manera enrevessada d’amagar una
certa gelosia per la seva cultura i el seu nivell extraordinari. Massa culte ?
Reprenent el fil conductor amb el que encapçalava el meu article, no puc cloure’l
sense tibar d’una més de les seves cites fascinants: “el verb llegir –com els
verbs estimar i somiar– no suporta el mode imperatiu”. Ens ho ficarem a la
closca? Al cap i a la fi, “tots caminem cap a l’anonimat. La diferència, tanmateix,
passa perquè els mediocres hi arriben una mica abans”.


Si no volem morir en vida, ens cal arribar al ple auto.convenciment que “de tots
els instruments de l’home, el més sorprenent és el llibre. Els altres són extensions
del seu cos. El microscopi o el telescopi ho són de la vista. El telèfon, de la veu.
L ́arada i l’espasa, del braç. Però el llibre és una altra cosa: la prolongació de la
memòria i la imaginació”. Quina pena si no ho tenim clar !

Nou comentari