Cada estiu, quan arriben les primeres onades de calor, Catalunya torna a mirar el cel amb preocupació. Les imatges es repeteixen amb una regularitat inquietant: grans incendis forestals, hectàrees calcinades, habitatges amenaçats, empreses afectades i un enorme desplegament de recursos humans i materials per intentar contenir unes flames que, massa sovint, avancen més de pressa que qualsevol resposta.
És obligat reconèixer i agrair la tasca extraordinària dels Bombers, de les Agrupacions de Defensa Forestal, dels cossos de seguretat, del voluntariat i de totes les persones que intervenen en aquestes emergències. La seva professionalitat i compromís són un exemple de servei públic.
Ara bé, passada la primera impressió, convé fer-nos una pregunta: estem dedicant la mateixa determinació a prevenir que a apagar?
La prevenció continua sent la gran assignatura pendent.
Els nostres boscos són avui més vulnerables que fa unes dècades. L’abandonament de l’activitat agrícola i forestal, l’acumulació de massa vegetal, els efectes del canvi climàtic i la manca d’una gestió continuada del territori han configurat un escenari en què qualsevol espurna pot desencadenar una emergència de grans dimensions.
Quan això passa, les conseqüències van molt més enllà del valor ambiental. Els incendis també paralitzen l’activitat econòmica. Empreses que interrompen la producció, negocis que han de tancar temporalment, explotacions agràries afectades, infraestructures compromeses i municipis que veuen alterada la seva normalitat. La salut del territori i la fortalesa de la seva economia són dues cares d’una mateixa moneda.
Per això, parlar de prevenció és també parlar de competitivitat.
Des del món empresarial fa temps que sabem que anticipar-se és més eficient que reaccionar. Cap empresa espera que una màquina deixi de funcionar per començar-ne el manteniment. Cap organització solvent improvisa un pla de continuïtat quan la crisi ja és una realitat. La planificació forma part de qualsevol model de gestió responsable.
El territori hauria de funcionar amb aquesta mateixa lògica.
Invertir en gestió forestal, mantenir camins i franges de protecció, facilitar l’activitat del sector primari, incorporar tecnologia per detectar riscos, reforçar la coordinació entre administracions i agents del territori i garantir recursos estables durant tot l’any no acostuma a generar titulars. Tanmateix, és aquesta feina silenciosa la que evita moltes de les emergències que després lamentem.
Una reflexió semblant podem fer sobre la gestió de l’aigua. Les centrals hidroelèctriques no consumeixen aquest recurs, sinó que l’aprofiten per generar energia abans que continuï el seu curs. Però en períodes de sequera, la gestió dels embassaments exigeix un equilibri especialment rigorós entre la producció energètica i la garantia de reserves suficients per al consum humà, l’activitat econòmica, l’agricultura i la preservació dels ecosistemes.
El repte no és escollir entre una necessitat o una altra. El veritable repte és gestionar millor uns recursos que sabem que són limitats.
La prevenció rarament ocupa portades. El seu èxit és, precisament, que no passi res. No ofereix imatges espectaculars ni genera grans titulars, però és una de les inversions més intel·ligents que podem fer com a societat.
Protegir el territori és protegir les persones. És preservar l’activitat econòmica, l’ocupació, el nostre patrimoni natural i la qualitat de vida de les generacions futures. I això només serà possible si som capaços de substituir la cultura de la reacció per una autèntica cultura de la prevenció.
Perquè apagar un incendi és imprescindible.
Però evitar que arribi a produir-se és, sens dubte, la millor decisió que podem prendre.
Carlos Rodríguez, Membre de l’Executiva de PIMEC Vallès Occidental i Defensor del Soci
