L’entranyable i joiosa diada de Sant Llorenç es celebrar el dia 10 d’agost. Malgrat la calor típica de l’època, em plau molt -any rere any- fer aquest cim. Com a egarenc convençut i practicant, és una tradició on sempre intento ésser-hi. No és la primera vegada que li dedico algun dels meus articles. Enguany, amb més motiu. Hi ha una raó de pes que encara la magnifica més: Aquest agost, es va esdevenir el 75è aniversari del trasllat de la campana del monestir. Tot seguit, d’una manera resumida i clara, intento situar la història.
L’any 1902, la família d’en Josep de Quadras va comprar una extensa finca que va dels cingles de Can Pobla fins als Caus cremats. Ho va fer juntament amb la resta de la muntanya, la Canal de Santa Agnès i Els Òbits. Aquesta altra part -amb l’històric monestir benedictí del cim de Sant Llorenç del Munt- fou transferida a la Diputació de Barcelona, a principis de la dècada dels 80.
La Mola és el punt més alt i emblemàtic de tot el massís. Com tots sabem, es troba al nord de la ciutat de Terrassa, entre les comarques del Vallès Occidental i del Bages. Pertany a l’anomenada Serralada prelitoral catalana. Un altre cim important i ben pròxim és el Montcau i els monòlits de La Castellassa de Can Torres i del Cavall Bernat. Per cert, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac fou el primer parc declarat en tot l’estat espanyol. Justament, l’any passat se’n va commemorar el cinquantenari de la seva creació: 2.655 hectàrees d’un espai natural totalment incomparable, protegides mitjançant la legislació urbanística vigent.
Dues campanes amb molta història
En aquest punt, vull entroncar el record de l’antiga empresa de “Transports Casas”, amb seu al carrer Cervantes -prop de l’estació del Nord- amb la meva pertinença a l’Escolania de La Sagrada Família, dirigida pel mestre Josep Freixas i Vivó (q.e.p.d.). En un dels seus camions, recorríem bona part de la vila -a les festes de Pasqua- anant a cantar caramelles. En Josep Casas (fill de n’Ignasi Casas i na Montserrat Burjons) m’ha explicat com els seus pares estiuejaven a Can Pobla on, per cert, fa pocs mesos s’ha obert un restaurant. Conserva fotografies del fet que estic comentant, alguna de les quals s’adjunta a aquesta crònica.
No parlarem, però, d’una sola campana, sinó d’un parell. La més petita es va quedar a baix, al pati de la casa de Can Pobla. Totes dues havien estat encarregades per la família Quadras. El que potser molts ciutadans ignoren és que l’empresa s’havia fundat l’any 1830 i que, popularment, se la coneixia com “Cal Peret de la Manela”). Una curiositat com una altra!
I pel que fa a la gran, per a gaudi immens i agraït dels Quadras, n’Ignasi es va comprometre a pujar-la a l’antic monestir, aquell primer dia del mes d’agost. Sobretot, bo i pensant en donar lluïssor a la festa del Sant, el dia 10. Es va ajudar d’un carro, tibat per un cavall valent, que va dur a terme una tasca encomiable. Per cert, es va batejar amb els noms d’Agnès, Antònia i Pilar.
Un cop instal·lada, es va organitzar una gran festa durant dos dies (dilluns-9 i dimarts-10). A la missa del sant, celebrada pel Reverend Mossèn Ricard Penina, van cantar-hi el tenor Emili Vendrell i la cantatriu Esperança Mosteiro. En acabar, com es fa any rere any, es van cantar els Goigs a llaor del Sant patró, voltant el monestir i el Virolai, tot mirant a Montserrat.
Aquella mateixa tarda, els dos cantaires referits van oferir un concert de força nivell. Per cert, la casualitat va voler que la data de traspàs de n’Emili fos el mateix primer d’agost, 14 anys després. Pel que fa a n’Esperança, era una gran cantant d’òpera terrassenca, nascuda el 18 de novembre de 1911. Va veure frustrada, però, la seva vocació en esclatar la Guerra Civil.
Fidel a un vell costum, em ve de gust cloure aquest treball no ja amb un adagi, sinó amb una dita d’en Stefan Zweig. Un famós escriptor austríac del segle passat, fortament compromès en la lluita contra el règim nazi: “la tradició és una muralla de pedra feta de passats, que cenyeix al present”. He triat aquest autor precisament d’acord amb la deriva ultradretana que estan prenent molts dels governs del nostre entorn polític. En tot cas, abans d’acabar, faig una crida -de bell nou- envers la defensa de conceptes innegociables com la cultura, les tradicions, les llibertats i la riquesa de les llengües. Si ens ho deixem arrabassar, correm el perill de caure pel pedregar.
Alhora, em congratulo d’escampar aquesta bona notícia entre tots els amants de la natura per aquests verals. Sant Llorenç del Munt és un patrimoni de tots els terrassencs que cal defensar i transmetre de generació en generació.
Per molts anys!
