Avui, assistint a la roda de premsa convocada per 8 membres de la junta directiva sense el president que no ha pogut assistir per motius personals, hem sabut que sembla que tot està solucionat. Crisi superada! Després de l’enrenou de les darreres setmanes al si del nucli dur del govern del Club Natació Terrassa, on tot trontollava, i es podia preveure que un gran gruix dels vocals dimitirien. Què complexa és la política!
Cal posar en valor la mà esquerra, la moderació i la mediació del president, el Sr. Joan Herrera Granados, que ha tingut la capacitat de retornar les aigües al seu curs, entre bambolines, mitjançant un acord i un consens que auguren certa estabilitat governamental. Tanmateix, lluny d’entrar en aspres detalls de rabiosa actualitat, que altres articles desgranaran, cal reflexionar sobre aspectes relatius, més filosòfics, i meditar de forma constructiva, metòdica, crítica, la realitat que ens envolta per preveure i encertar en el futur.
Estem parlant del primer club esportiu terrassenc en nombre d’associats i el quart de Catalunya, segons la Viquipèdia. Sorprèn que des de l’any de la fundació de l’entitat, 1932, gairebé centenària, no ha estat mai presidida per una dona, i, a les acaballes ja del primer quart del segle XXI, potser és una qüestió que s’hauria de plantejar en posteriors mandats.
Certament, (les comparances són odioses però inevitables) de la mateixa manera que ja va tocant una presidenta al govern de l’Estat espanyol o una presidenta al govern dels Estats Units d’Amèrica, entre altres.
Parèntesi llarg. El cas més flagrant: Kamala Harris (1964). Va fer història en convertir-se en la primera dona, la primera persona d’ascendència afroamericana i la primera persona d’ascendència asiàtica a ocupar el càrrec de vicepresidenta dels Estats Units. Compta amb una àmplia experiència en l’àmbit polític, havent ocupat prèviament el càrrec de Fiscal General de Califòrnia i després sent electa com a senadora per Califòrnia. Durant la seva carrera, s’ha destacat per la defensa de la justícia social, la reforma del sistema de justícia penal i la lluita per la igualtat de drets. Ha tingut un paper actiu a l’administració de Joe Biden, col·laborant en diverses iniciatives clau, incloent-hi la gestió de la crisi sanitària, la promoció de l’equitat racial i la defensa dels drets de les dones. Ha estat elogiada, per activa i per passiva, per la seva diplomàcia, la capacitat per abordar temes complexos i el ferm compromís amb la representació de diversos sectors de la societat nord-americana. La seva trajectòria i experiència l’han posicionat com a figura extraordinàriament influent en la política nacional i internacional. És important destacar que, en el context de la història política dels Estats Units, la vicepresidenta Harris ha representat una fita significativa en la lluita per la igualtat de gènere i la representació diversa en els nivells més alts del lideratge polític. En definitiva, una veritable crac! Es mereix (merescuda meritocràcia?), amb escreix, la presidència més absoluta del primer país del món. Fi del parèntesi.
Llavors, per què una dona com a cúspide de la piràmide? Obvi! Massa temps, massa testosterona i nula paritat històrica.
A les darreres dècades, hi ha hagut un interès creixent a comprendre la capacitat de governança de les dones i el seu impacte en les esferes polítiques i governamentals. Mentre que durant molt de temps la governança ha estat dominada per homes, cada vegada més dones han assumit rols de lideratge a tot el món, cosa que ha generat un profund interès a entendre com la seva presència afecta la presa de decisions i el funcionament dels governs, des del més petit, una associació de tres persones, fins al més gran, com ara la Unió Europea.
Els diversos estudis sobre la capacitat de governança de les dones han revelat una sèrie d’aspectes significatius que desafien les percepcions tradicionals sobre el lideratge polític. Així, doncs, com governen elles? Amb una major inclusió i representació de les preocupacions i necessitats de les dones a les agendes polítiques; això ha contribuït a un enfocament més equitatiu en temes com la igualtat de gènere, la protecció dels drets de les dones i la participació femenina a la vida política i social. Amb uns estils de lideratge que prioritzen l’escolta, el consens i la col·laboració, cosa que pot conduir a un enfocament més integrador i participatiu en la presa de decisions. Amb la ruptura de barreres de gènere, inspirant a les futures generacions de dones a participar activament en la política i la governança. I, finalment, amb una capacitat efectiva per gestionar crisis i conflictes, mostrant resiliència i empatia en moments de desafiament.
Tornant al Club Natació Terrassa, no podem oblidar que el lloc de presidenta o vocal d’una entitat, per petita que sigui i aquest no ho és, també és un càrrec polític i electe al que pot optar qualsevol associada que compleixi amb els estatuts. El que passa és que, descrivint la realitat, la desafecció política i la manca de postulació son patents en la nostra societat… Però, i si Kamala Harris fos sòcia del Natació?
