Ha arribat, finalment, el dia de la presa de possessió del bisbe Salvador Cristau: 5 de febrer de 2022. Em vaig alegrar molt amb el seu nomenament. Suposa una alenada d’aire nou en la forma de dirigir i manifestar-se davant la feligresia. Sense que l’afirmació representi un retret, és evident que palesa un aire molt més senzill, humil, empàtic i pròxim que el del prelat anterior. Llàstima que, en poc més de tres anys,el Sant Pare ja haurà de tornar a moure fitxa per a nomenar-li un substitut. La norma i la tradició de rejovenircúpules en arribar als 75 anys “obliga” l’Església a ésser ben viva.
Fa tretze anys que fa que tinc la sort d’exercir la meva professió vocacional, tot i que en format de hobby. Al llarg d’aquest període, he passat per una sola “batussa”: la que em va venir derivada -al maig de 2016- del bisbe Josep-Àngel Saiz Meneses. Tot plegat perquè, textualment -aquest era el títol de l’article- “A Terrassa, demanava una cúria més propera”. Se’m van carregar els neulers, acusant-me d’haver-lo calumniat. D’aleshores ençà, tot ha estat menysteniment i rancúnia. Fins el punt de vetar-me –sic, per part del rector Fidel Catalán- un voluntariat concret en l’àmbit eclessial. Ben curiós, oi ?…
I, pel que es veu, sense data de prescripció. Malgrat tot, segueixo tenint la consciència més que tranquil·la. És més: em reconforta sentir el suport personal del bisbe Cristau. Sortosament he tingut ocasió de parlar amb ell abastament -en tres o quatre ocasions- i el veig molt planer, clar, directe i intel.ligent.
Sap que li desitjo el bo i millor. En totes i cadascuna de les seves decisions. Que Déu li doni forces per a liderar l’església de “la vella i bella Ègara” amb pas ferm i fixant uns reptes de catolicisme profund i molt humà! Que mai no li tremoli el pols per a establir criteris de cohesió i “aggiornamento” entre el més d’un milió tres-centes mil
persones adscrites dessota el seu bàcul! Alhora que marqui línies més arrelades al territori en la formació dels seminaristes que s’estan preparant per accedir al ministeri presbiteral. Un desig que igualment faig extensiu al seminari de Barcelona. Cal canviar la percepció de molta gent que veu massa distància entre pastor i ramat. Vol veure
una major presència seva en barris de l’extraradi.
Faig plenament meu el nucli del lema episcopal del nou bisbe de Terrassa: “Scio enim cui credidi” (“sé de qui m’he refiat”, en mots de la carta de Sant Pau al seu deixeble Timoteu). Estic plenament convençut que primarà l’esperit sinodal al llarg de tot el seu mandat.
Que, de forma progressiva, s’anirà donant una major dosi de participació a la figura de la dona en la institució… Finalment, sento ésser plombi en un darrer tema: el de veure, d’una vegada per totes, el tan enyorat orgue litúrgic a la catedral-basílica del Sant Esperit.
Insisteixo que la promesa de l’instrument duu data de desembre de 2010. Entestar-se a voler fer front a un projecte que frega els 900.000 euros de pressupost sense comptar amb la implicació del poble és esperpèntic.
