L’artrosi és una malaltia que afecta uns 7 milions de persones a l’estat espanyol. A Catalunya aquesta xifra arriba als 1,2 milions de pacients. Segons la Federació Internacional de l’Artrosi, es tracta de la primera causa d’incapacitat permanent i la tercera d’incapacitat laboral temporal. Tot i que és una malaltia relacionada amb la vellesa, molta gent jove també es veu afectada per l’artrosi, una condició que pot canviar la vida dels pacients radicalment. Aquest és el cas d’Isidre Canal, un esportista egarenc olímpic que li van detectar una greu artrosi amb 36 anys. Des que li van comunicar la seva malaltia, la seva vida ha canviat totalment. Per explicar la seva experiència, Canal ha escrit la novel·la ‘Nadie Caminará por ti’, publicada el passat 8 d’octubre. MónTerrassa ha parlat amb Isidre canal per conèixer la seva història i tots els secrets del seu llibre.
Com era la seva vida abans que li diagnostiquessin artrosi?
La vida anava molt bé, amb una feina estable i una família. Era atleta becat al CAR de Sant Cugat i competia en 400 metres llisos. Fins i tot, l’any 2004 em van convocar com a suplent als Jocs Olímpics d’Atenes. Una vida molt normal, però molt idíl·lica. Mai havia tingut cap problema de salut ni lesió, tenia una espècie de síndrome d’Hèrcules. Un dia, de sobte, em va venir un dolor a l’engonal. Jo tenia 36 anys i no li vaig donar importància perquè, com sempre he fet esport, pensava que seria alguna petita lesió per no escalfar bé. Aquest dolor es va mantenir durant un mes i vaig anar al metge. Em van fer unes proves i em van dir que tenia una artrosi de cavall. Tot i això, vaig continuar amb la meva vida normal.
Quan es va torçar tot?
Va ser l’any passat. Un dia vaig anar a dormir i l’endemà ja no podia caminar. La mateixa artrosi va fer que dormin se’m luxés el cap del fèmur i em va trencar la pelvis en dos. Va ser com la típica caiguda que té la gent gran, però a mi em va passar dormint. M’arriba a passar corren per la Mola a les 8 del vespre i hauria estat més tràgic. Des de llavors, la meva vida va canviar totalment.
“Viuré tota la vida amb dolor, però les operacions fan que la meva vida sigui més digne”
Com l’ha afectat al dia a dia?
Al principi molt malament. De fet, una de les medicacions que prenc són antidepressius, ja que és una malaltia que afecta molt a nivell anímic. Per a mi va ser una bomba. Tot es converteix en una aventura i deixes de fer coses que abans eren molt quotidianes. El simple fet de rentar un plat, que abans era molt normal, ara em fa il·lusió quan ho faig. És una malaltia que a part de ser crònica i sense cura, si t’agafa al moment de més moviment de la vida, entre els 30 i 40 anys, pot ser molt depriment. Els últims 10 mesos m’he operat dues vegades i em van haver de posar claus a la columna. En el meu cas no hi ha cura. Amb aquestes operacions allargo una mica la solució, però en uns 8 anys m’hauré de tornar a operar. Viuré tota la vida amb dolor, però les operacions fan que la meva vida sigui més digne. Al principi estava en un pou, però l’ésser humà és extraordinari i al final sempre te’n pots sortir.
Què el va animar a escriure un llibre?
Vaig començar a escriure fa 6 mesos. Com és una malaltia molt dura mentalment, vaig començar a escriure de forma terapèutica. Era com un petit diari sobre la meva artrosi. La medicació va tenir un paper molt important, ja que és molt forta i em provocava somnis i al·lucinacions. Vaig arribar al punt de trobar-me pòstits escrits per mi a mitjanit i que no recordava haver escrit. Totes aquestes anotacions que trobava les vaig anar bolcant en un diari. Era com si jo estigués parlant amb el meu altre jo. Un dia em vaig despertar amb ganes d’escriure i vaig trobar 18 pàgines escrites que no recordava. En algun moment, sota els efectes de la medicació, havia començat a escriure el llibre. Aquí va començar tot.
“La medicació és molt forta i em provocava somnis i al·lucinacions”
El seu llibre es titula ‘Nadie Caminará por ti’. Com va sorgir aquest títol?
Va sortir de sobte. Em vaig adonar que aquesta frase expressava molt bé qualsevol situació de la vida. Sempre tenim gent que sempre ens acompanya, però ningú pot moure les cames per nosaltres. Al final, aquest títol simbolitzava que si un mateix no es treu les castanyes del foc, difícilment ho podran fer els altres per a tu.
En què consisteix el llibre?
És una novel·la de misteri autobiogràfica. A vegades necessitem una mica la ficció per explicar la realitat i moltes de les coses del llibre m’han passat a mi. Explica la història d’un heroi que té una vida aparentment normal, però de sobte es veu troncada. És un protagonista que lluita en dos mons. Per una banda, el món real, on ha de viure la realitat sempre amb dolor, i, per l’altre, un món imaginari, on es trasllada cada vegada que pren la seva medicació. El món imaginari l’he creat gràcies a les anotacions que vaig trobar per casa escrites sota els efectes de la mediació. Ara estic treballant en un segon llibre. Serà un spin-off ambientat en un dels personatges del primer llibre.
“Sempre tenim gent que sempre ens acompanya, però ningú pot moure les cames per nosaltres”
Quina era la seva voluntat inicial amb el llibre?
Al principi el llibre era per a mi. Tot i això, vaig llegir que hi havia molta gent de la meva edat que patia aquesta malaltia i vaig decidir plasmar-ho pels altres, per tota aquella gent que viu muda sota un dolor que no sap com expressar. A Facebook i Instagram vaig anar penjant coses, escrits i fragments del llibre que anava escrivint. De mica en mica va anar agafant forma. Finalment, un parell d’editorials em van trucar i em van dir que havien llegit alguna cosa i que ho volien publicar.
