Hi ha persones invisibles que viuen a Terrassa sota el pont de la rieraCada dia sortim al carrer i ens creuem amb uns quants de centenars o milers d’habitants. A algunes les coneixem, a altres no, però compartim amb ells aquesta gran ciutat. Una part d’aquests habitants passa desapercebuda, invisible als ulls de la resta.
Hem parlat amb Adbul, Josep C, amb Mònica i amb el seu marit. Abdul pentina cabells blancs i viu sota d’un pont. El seu matalàs, unes mantes i una ràdio, són totes les seves possessions. Tenia molta gana, molta. I fred. A les 4 de la tarda s’amagava sota les seves mantes. Li preguntem el perquè de la seva situació i ens explica que la vida és difícil per a una persona gran sense feina, però que la treballadora social li ha promès ajudar-lo. D’això ja fa temps.
Es passa el dia al llit, i així s’oblida de la gana. Quan li vam oferir unes monedes per comprar-se un entrepà, se li va il·luminar la cara i es va aixecar per anar a buscar-lo.
A l’altra banda d’on viu l’Abdul, hi troem la petita tenda de campanya d’en Josep, i s’espanta. Li expliquem que estem fent un reportatge de fotos sobre la riera fent fotos i ens diu que ha sortit de la presó fa un any, i que no té casa. Té tres gossos, una gossa embarassada i un altre amb una enorme ferida a l’orella infectada. Li preguntem perquè és aquí i ens diu que li ofereixen anar a un alberg, però que allà no ho admeten amb animals. Els seus gossos són l’única família que té. A prop hi ha un gat, al qual també dóna menjar. Hi ha llaunes i pinso sec, aigua.. i un calaix amb roba on descansa el gat.
La seva única preocupació són els gossos. Demana que si algun veterinari el volgués ajudar, pagant a poc a poc, ell portaria l’animal al veterinari, però recorda que li demanen diners per avançat. El gos pateix, no deixa que el toquin. En Josep no ha menjat avui, i té el braç i la mà plens de ferides infectades.
L’hem de convèncer perquè vagi al servei d’ urgències. I deixem els gossos en una casa abandonada ja fa força anys, plena de brutícia i mig esfondrada perquè no l’ocupin. Pel camí, ens trobem la Mònica i el seu marit. És Malagueña, té 40 anys, rossa, baixeta, simpàtica, amb un somriure etern i embarassada de bessons. El seu marit és mecànic i cuiner, però va perdre la feina, després el pis… i avui se li acaben els 15 dies d’hostal que els que els ajuntaments donen a la gent que desnonen. Té por que li treguin els seus nens. Si el seu marit troba feina, aquesta ja no hi seria. Ens dona el seu número de telèfon, per si ens n’assabentem d’alguna cosa. No volen res gratis, només una oportunitat.
Al final, després de moltes trucades, portem en Josep a urgències. No ens deixen acompanyar-lo per ala pandèmia de covid. Josep surt després de ser atès i torna a estar al carrer, però ara content, algú l’ha escoltat i se sent bé. No està acostumat a ser visible.
Mútua de Terrasssa i especialment les recepcionistes d’Urgències van tenir una enorme paciència, perquè en Josep ha perdut la documentació i no recordava ni el DNI. Un Policia municipal va atendre’l i va buscar la manera de trobar allotjament (dificil, l’alberg no té telèfon i ja era molt tard).
