Aquests darrers anys la inclusió de les persones discapacitades en tots els
àmbits ha estat una realitat.

En l’educació, el Decret 150/2017 de 17 d’octubre sobre el sistema
inclusiu en totes les etapes educatives, ha portat la possibilitat que als
alumnes amb dificultats per seguir el ritme d’aprenentatge, se’ls
proporcioni l’ajuda que els cal (Pla individualitzat, adaptacions a l’aula per
part del docent, mestra d’educació especial, …etc.). D’aquesta manera i
malgrat totes les necessitats dels alumnes s’intenta que aquestes estiguin
cobertes la qual cosa permet que puguin anar assolint els objectius del
grup escolar però al seu ritme individual. Tot i així hi ha alumnes que no
aconsegueixen adaptar-se a l’escola ordinària malgrat tots els suports que
aquesta els proporciona. Per això les escoles especials estan més ben
preparades per donar els recursos necessaris aquest tipus d’alumnat. El
personal està ben preparat i pot ser molt específic per adaptar-se a cada
alumne individualment, quan cal.


Fins aquí, he parlat del camp de l’educació. Però què passa en el món
laboral?


He de reconèixer que no domino gens aquest tema però sí que en sé algunes coses. Per exemple, les empreses de més de 50 treballadors tenen
l’obligació de tenir en plantilla un 2% de persones amb discapacitat.
Però em pregunto: això és realment cert a la pràctica? Es compleix en
aquests termes? I per altra banda, l’Administració en controla el seu
compliment?. Ho dubto!


També hi ha ajudes econòmiques per a les empreses que tenen aquestes
persones. Fins i tot hi ha, a més, empreses que tenen la majoria dels seus
treballadors amb discapacitat.


Segons el Real Decret 469/2006 del 26 d’abril en què es regulen les unitats
de suport per a l’activitat professional dels centres especials de treball,
han de tenir personal especialitzat que ajudi a la integració de la persona
de manera semblant a allò que es fa en el camp de l’educació.
S’entén que si una persona té una discapacitat requerirà més temps per
adaptar-se a l’empresa, sent imprescindible el suport d’alguna persona que l’ajudi.

Per la meva experiència personal sé que a Terrassa i a Rubí hi ha centres
especials de treball que no disposen d’aquestes unitats de suport que
regula el decret esmentat, tot i que la majoria de persones que hi
treballen tenen algun handicap. Això sí, segur que reben tots els beneficis
econòmics que proporciona el Govern pel fet de tenir aquest tipus de
treballadors!


També és curiós que a una persona amb discapacitat se li demani
experiència concreta en algun instrument o activitat.


Com és possible, per exemple, que a una persona amb discapacitat
intel·lectual, candidata a un lloc de treball en una d’aquestes empreses
tan “solidàries”, se li demani el carnet de conduir? Com si fos fàcil aprovar
un examen teòric!


Arribo a la conclusió que les empreses volen persones amb problemes per
interès econòmic, no fan res per ajudar-les, i a més , els demanen el
mateix rendiment laboral que a qualsevol altre treballador!
Després d’haver exposat aquesta problemàtica, només em queda
reclamar a l’administració corresponent, el control de la inclusió en el món
empresarial.

Anna Busquet Duran

Nou comentari