!--akiadsense-->
Parlem de Domènec Ferran i Gómez, segons la documentació oficial i, a partir d’ara i en aquesta glossa Mingo, que és el sobrenom amb què tothom el reconeix, heretat del seu avi, Minguet. Això no exclou que en el seu moment ell es prengués la molèstia, per duplicat, de catalanitzar-se el nom oficialment de Domingo a Domènec. Hi repetim, per duplicat, perquè en anar al registre civil a fer el tràmit a finals dels vuitanta es va trobar que ja l’havia fet uns anys abans. En definitiva, per concloure aquesta prèvia, i amb el permís de l’homenatjat, a partir d’ara ens referirem al terrassenc de l’any com a Mingo Ferran i Gómez, historiador, membre il·lustre de comparses carnavalesques, enamorat de la seva ciutat que també és la nostra i, a partir d’avui, també terrassenc de l’any.
Aquesta història comença una nit del 23 al 24 d’octubre de 1957 quan als volts de la mitjanit amb el naixement del Mingo al carrer Santiago Rossinyol 18, a la casa on encara avui viu la seva mare, la Lluïsa. El pare, el Llàtzer, era fuster, i la mare, tot i haver treballat d’ordidora i en confecció, la recorda sobretot cuidant els avis. Al Mingo, el primer fill, el seguirien la Carme i, forces anys després, l’Eva.
Una infància que el Mingo recorda en blanc i negre, amb el pare treballant, el 600 de la família, els ocells al pati… la brillantor s’esdevenia bàsicament a l’hora de sortir al carrer, de fer-hi vida i jugar-hi o a l’esplai de Can Palet on des dels 9/10 anys es va alliberar de moltes coses i d’on encara en guarda amics. I, per contra, la grisor més absoluta venia als matins a l’hora d’anar a l’escola. Ja quan anava a pàrvuls al carrer Soler i Palet, l’avi havia de batallar amb el nen cada dia perquè s’enganxava a tots els arbres del carrer per evitar arribar a l’aula.
No, encara que pugui sorprendre d’una de les persones que avui en sap més de la història de la nostra ciutat, a Mingo Ferran els estudis no li acabaven d’encaixar. De l’escola del Senyor Artigues i un any que va passar per la Tecnos en guarda el record d’un ambient negatiu, estricte, de darrera fila. Si, la curiositat estava allà, recorda que quan sortia de casa i passava pel costat de l’edifici de l’escola industrial s’embadalia amb l’arquitectura, però a l’escola desapareixia el color. Una sensació que va acabar-se equan va repetir quart de batxillerat i el pare i la mare van decidir canviar-lo de centre i enviar-lo cap al Blanxart. Un canvi que va canviar completament la percepció dels estudis.
Instituto nacional mixto Blanxart… Mixto!, amb tot el que comportava en aquella època. El Blanxart ampliava horitzons, dins i fora de l’aula. Dins amb un aprenentatge diferent, amb professors més pròxims, que cercaven noves formes d’ensenyar, amb algunes classes en català… I fora… A fora la proximitat la tenien amb la realitat, en una època reivindicativa de vagues i mobilitzacions. Tenien davant per davant l’AEG i es sumaven a les seves manifestacions. Així, el Mingo es va trobar de cop i volta participants en reunions clandestines als boscos de Can Bonvilar o a la parròquia d’Ègara, així com corrent davant dels grisos i rebent garrotades. Això afegit a què, quan tornava a casa masegat pels cops de porra, a sobre, ho havies d’amagar als pares.
Mingo Ferran guanya llibertat, avança en els estudis sense decantar-se entre ciències o lletres, fins que al darrer curs allò d’història de l’art li comença a cridar l’atenció. A fora l’aula comença a desenvolupar una afició per la música que ha format part sempre més del seu tarannà i també comença a treballar. Primer en el magatzem d’una fàbrica i posteriorment, ja a la universitat, fent pastisseria industrial fent un pastisset rere un altre a Bizcochos Joice.
Pel que fa a la carrera es decidirà per anar a la facultat de filosofia i lletres a la Universitat Autònoma, on posteriorment s’especialitzarà en història de l’Art Medieval i Contemporani i també acabarà cursant un màster en Museologia.
Un període universitari que l’enxampa a finals dels setanta, inicis dels 80, i on pot començar a tocar pedra. Participa a en unes excavacions a l’ermita de Sant Pau de Riu-Sec a Sabadell i també té la sort de començar a establir contacte amb la Junta de Museus de Terrassa, un nucli reduït de persones no professionals, sense cap relació amb la disciplina però que treballaven per preservar el patrimoni. A través de l’Antoni Moro estableix amistat amb Josep Rigol i Fornaguera, director de l’escola d’arts i oficis i del castell de Vallparadís que junt altres persones com el Jeroni Font, responsable de la casa Alegre, apostaran per començar a deixar entrar aquells joves a dins els museus, començant així la via de professionalització de la preservació en la història i el patrimoni a Terrassa i els seus museus.
!--akiadsense-->
No obstant això, no us penseu que la cosa va anar d’un dia per l’altre i Mingo Ferran va sortir de la primera trobada amb contracte sota el braç i barret de director. El procés va ser una mica més llarg. Aquest terrassenc de l’any havia de continuar treballant fent feines històriques, que no vol dir necessàriament relacionades amb la història, com fer de porter, taquiller i projeccionista al cinema del Socialet on, encara recorda, a les nits, travessar la pista per anar a sopar amb el Cesco del bar.
També recorda especialment el dia que projectaven Lolita al cinema i una noia, anomenada Pilar, va entrar amb les seves amigues per anar a veure la pel·lícula. Va entrar i al cap d’una estona va tornar a sortir per quedar-se a parlar amb aquell noi de la taquilla amb barba i cabell estarrufat que a molts els hi recordava el Miquel Àngel de la Trinca. És a dir, amb el Mingo. Avui dia, la Pilar encara no ha vist sencera la pel·lícula i d’aquella trobada al cinema un dilluns de festa major n’han seguit un grapat d’anys plegats i, per descomptat, el naixement anys després de dues filles, la Berta i la Blanca.
Tornant però a la carrera d’historiador, dir que el primer contracte que tindrà com a tal no serà a Terrassa, sinó participant en arqueologia medieval a Lleida i Balaguer. A la nostra ciutat, s’havien començat a fer coses, per exemple unes excavacions a Can Jofresa de les quals recorda especialment tenir com a peons d’arqueologia a dos terrassencs insignes, Ramir de Masdeu i Castellet i el Matraca. Del primer dir que, segons sembla, no es portava a les excavacions el lleó amb el qual es va passejar durant una temporada per la ciutat. Del segon, dir que encara recorda com a les pauses per menjar, es bevia la cervesa tirant-se-la per sobre el cap afirmant que així aquesta li entrava per tots els porus de la pell.
Més enllà de les anècdotes, el camí per la professionalització dels museus a la ciutat havia començat. Lentament, això si. De l’ajuda desinteressada, finalment va aparèixer l’any 1985 la plaça de conserge al castell de Vallparadís. En aquella època hi havia poques oportunitats per accedir al treball als museus i a la plaça s’hi va presentar un elevat nombre de llicenciats. No obstant això, va obtenir-la, tot i que encara hauria d’esperar fins a l’any 1988 per poder presentar-se i guanyar una plaça com a tècnic de Museus. D’aquí ja l’evolució a esdevenir director anys després i dissenyar el pla de museus de Terrassa on es van unificar les diferents seccions que existien fins aquell moment, les Esglésies de Sant Pere, Vallparadís, la Casa Alegre, el convent de Sant Francesc i la Torre del Palau.
No cal dir que la tasca totèmica per recuperar tot aquest patrimoni encara continua, però per no deixar-nos res enrere, tornem als anys 80 on Mingo participa directament d’iniciatives fonamentals en la recuperació de la memòria col·lectiva. Parlem de l’evolució del grup d’estudis històrics cap al Centre d’Estudis Històrics.
Mentrestant, Mingo Ferran va avançant a la feina i participant en projectes claus per la nostra ciutat com la creació de la revista Terme l’any 1986, un referent per la discussió historiogràfica i la divulgació de la història local. I, evidentment, hem de parlar de la primer Història de Terrassa, publicada l’any 1987 i on per primera vegada es reunia dins un sol volum tot el passat de la ciutat des de la prehistòria fins a l’actualitat.
L’any 1992, coincidint amb les olimpíades, es comencen a veure els primers resultats amb la restauració del Castell de Vallparadís i la inauguració permanent que encara hi ha d’història de la ciutat. Després van venir la Casa Alegre, la Torre del Palau, el convent de Sant Francesc i, evidentment, els deu anys dedicats a les Esglésies de Sant Pere i a elaborar el seu pla director. S’ha avançat molt però, per Mingo Ferran queda molta, moltíssima feina per fer. S’ha avançat en la recuperació de la Seu d’Ègara i afirma que, tot i no ser fàcil, totes les administracions hi han aportat però queda encara camí per arribar a ser Patrimoni Mundial per la Unesco. O totes les obres pendents a la Casa Alegre i aquell projecte antic, des de l’època Royes, de convertir-la en un museu d’art dels segles XIX i XX. O els magatzems… Espais repartits per la ciutat on es concentren 28.000 peces, records de totes les èpoques viscudes a la nostra ciutat. Mingo Ferran té entre cella i cella situar en un espai adequat abans de jubilar-se, sota amenaça fins i tot d’acabar la seva carrera fent de conserge si no se li fa cas.
No vol que li torni a passar com quan, ja fa anys, va rebre una trucada de comissaria per anar a comissaria a reconèixer un cap perdut. La testa en qüestió era el cap de la dona de les setrilleres, nom popular amb què es coneixia en el seu moment el monument dels caiguts que hi havia hagut al Passeig. I aquí, a remolc d’aquesta anècdota, un apunt del tarannà com historiador d’aquest terrassenc de l’any. Recuperant aquella frase “del poble que oblida el seu passat està oblidat a repetir-la” el Mingo és un ferm defensor de no deixar res enrere i no té recança a afirmar que pel seu valor històric i artístic hagués conservat el monument del Passeig com a referent d’una història que ara alguns pretenen oblidar.
I és que del noi que anava a l’escola aixecant el cap i observant encuriosit els edificis, n’ha acabat sorgint amb la dedicació de tota una vida, un historiador que no només defensa la seva feina, a través d’entitats com l’Associació de museòlegs de Catalunya, però sobretot algú enamorat de la seva ciutat i el seu patrimoni. Un defensor, com diu ell, de la pàtria terrassenca.
I tota aquesta carrera, penseu, des d’una posició durant 26 anys com a director del museu on ha hagut de lidiar entre la vessant professional i el tracte amb els polítics. Una posició delicada que ja va començar a entreveure a inicis dels vuitanta quan Esquerra Republicana li va demanar fer una xerrada sobre els fets del 3, 4 i 5 de setembre de 1713 a Terrassa i, segons expressió del mateix Mingo, les tripes del royisme es remoguessin perquè un treballador municipal participés en un acte d’un partit independentista. Una anècdota trivial, si es vol, molt menys dolorosa que els cops que va haver d’acceptar que aquells edificis que ell hagués preservat molt més íntegrament, com les naus del Vapor Ventalló, passaven del sedàs d’una política centrada en el creixement de la ciutat.
!--akiadsense-->
Mingo Ferran entén la feina de l’historiador com a obligació de reconèixer aquells elements que apuntalen la vida i evolució d’una ciutat i l’obligació d’intentar preservar-los i apunta a la necessitat d’un nou pla especial de protecció del Patrimoni arquitectònic a Catalunya (l’actual és de 1982) per reivindicar edificis noucentistes i racionalistes a la nostra ciutat.
Ara, dit tot això, no només d’història, pedres i art viu l’home. I, com deia fa uns dies un altre il·lustre terrassenc de l’any a les xarxes socials, Rafael Aroztegui, l’expressió és seva i espero me la permeteu, Mingo Ferran és un “catxondo”.
I és que, més enllà de les tasques d’historiador, aquest terrassenc de l’any ha viscut la ciutat. Des d’una llunyana trobada, es pressuposa memorable, amb una ampolla de gin Rives com a protagonista, ha format part de 26 comparses del carnestoltes de Terrassa amb Rives Triple Sex i ha arribat a esdevenir 3 vegades Rei carnestoltes, amb noms tan memorables com el de Dalai Li Mama.
L’afició per la música l’ha portat a formar part de la coral CET de cants del Centre Excursionista, a continuar tocant la guitarra amb el Jordi Ballarà o a aprendre a tocar la gralla amb un altre terrassenc de l’any, Carles Llongueras. Les classes del qual, per cert, s’han acabat resumint pel Mingo a dominar realment només una cançó, que es la que toquen cada any a l’enterrament de la sardina. De fet, fins i tot va portar aquesta afició a la música a la seva etapa com a president de l’Ampa de l’escola Lanaspa on es dedicaven cada Nadal a fer les nadales tunejades amb l’actualitat política i social.
En definitiva, un home que ha viscut, que s’ha estimat i s’estima la seva ciutat i a qui ni tan sols una malaltia de dos anys i mig ja superada li ha fet perdre les ganes de seguir lluitant per preservar la memòria de Terrassa i, sobretot, de seguir vivint-la.
Algú que et diu “Abans que res sóc terrassenc” bé es mereix l’homenatge que avui se li dedica. Així que, tot i haver-nos deixat moltes coses per explicar, no hi ha millor forma d’acabar que dient a en Mingo Ferran Gómez, enhorabona terrassenc de l’any.
