Garcia: “Els catalanoparlants tenim la responsabilitat de batallar perquè la llengua no desaparegui”

Teresa Garcia Balasch. directora del Consorci per a la Normalització Lingüística de Terrassa i Rubí, parla sobre la situació i ús del català a la nostra ciutat, i la importància de ser "activista" de la llengua

Teresa Garcia Balasch (Terrassa, 1962) és, des de fa sis anys, la directora del Consorci per a la Normalització Lingüística de Terrassa i Rubí. Amb més de 30 anys d’experiència treballant al CNL va ser una de les primeres persones a formar part de la delegació egarenca, fundada el 1989 (1990 a Rubí). El Consorci és un ens creat amb “la voluntat comuna de la Generalitat, ajuntaments, consells comarcals i diputacions d’impulsar el procés de normalització lingüística arreu del territori del Principat” i la seva missió és “.fomentar el coneixement, l’ús i la divulgació del català en tots els àmbits de la societat: cultural, cívic, socioeconòmic…”. Parlem amb ella sobre el present i futur del CNL però també sobre la situació de la llengua catalana a la nostra ciutat.

Quins serveis ofereix actualment el CNL a Terrassa?

Des del CNL oferim diversos serveis, organitzats en dos àmbits: Formació i Foment de l’ús. En l’àmbit de Formació oferim cursos de tots els nivells, des de nivell inicial, per a persones que no saben gens de català, fins al nivell superior. De fet, la nostra oferta proporciona un ventall molt ampli de formació: organitzem des de cursos 100% orals, per a persones que tenen un baix nivell de lectoescriptura, fins a cursos especialitzats, de llenguatge inclusiu i no sexista, de convencions gràfiques… En el nostre catàleg també tenim cursos dissenyats per a determinats sectors professionals: per a la restauració, per a la sanitat, per a l’atenció domiciliària… En l’àmbit de Foment de l’ús, oferim diversos serveis. Per exemple, el Servei d’Assessorament Lingüístic, que se centra principalment a proporcionar eines perquè les persones que tenen un negoci – comerços, restaurants i bars, petites empreses – puguin desenvolupar la seva tasca en català d’una forma correcta i competent. Des del SAL fem revisió i traducció de textos i webs, sessions de recursos lingüístics, plans d’autonomia lingüística. L’objectiu és proporcionar eines per tal que els professionals tinguin recursos propis a l’hora de comunicar-se en català. També portem a terme campanyes de foment del català al comerç i als mercats de la ciutat. I desenvolupem el programa del Voluntariat per la Llengua. Encara fem més coses! Però aquestes són les activitats que voldria ressaltar.

Qui vol aprendre català? I per què? És a dir, quin seria el perfil d’alumnat.

Actualment, la major part dels alumnes del nostre CNL, i també del CPNL, són persones d’origen estranger, que han arribat a Terrassa o a Catalunya fa poc temps i necessiten aprendre la llengua. De fet, tenim persones als nostres cursos nascudes a una gran varietat de països, de fins a 54 estats diferents, des d’Austràlia fins al Perú o Ghana. Totes se’ns adrecen perquè volen aprendre català. Algunes arriben a fer tot el procés d’aprenentatge amb èxit i aconsegueixen obtenir el certificat de suficiència, el C1. D’altres fan només els cursos dels primers nivells i no continuen perquè ja l’entenen i el saben parlar, o perquè han de deixar en suspens el seu procés d’aprenentatge, per causes laborals, familiars.

El CNL col·labora en activitats de foment del català als barris? Té convenis amb entitats veïnals, socials o administració per tirar endavant alguns cicles o actes?

El CNL col·labora en totes les iniciatives que es puguin generar de foment de català a la ciutat i estableix acords amb entitats, tant associacions cíviques, culturals, com comercials, que vulguin comprometre’s a impulsar l’ús del català. Estem oberts a col·laborar en tots els projectes en què puguem aportar la nostra experiència i la nostra professionalitat. Participem en campanyes de dinamització del comerç, fem pràctiques lingüístiques en els establiments adherits al VxL… A més dels 90 cursos d’oferta general per any, organitzem cursos per al Servei d’Ocupació de Catalunya, per a la Secretaria d’Igualtat Migracions i Ciutadania, per a joves migrants no acompanyats; en col·laboració amb el Servei de Primera Acollida de l’Ajuntament de Terrassa, per a col·lectius com ara alumnes de cultura romaní… Tota aquesta feina la fem amb un equip de 14 persones, en una ciutat com la nostra, de més de 220.000 habitants…

Creu que és important crear una xarxa de diferents entitats del territori, com més diversa millor, per tenir més penetració en barris o zones on el català és més dèbil?

I tant, reitero la nostra voluntat de continuar col·laborant amb les entitats que treballen per la llengua a la ciutat i la nostra disposició a ampliar aquesta xarxa, sempre amb l’objectiu d’aconseguir incrementar el coneixement i l’ús del català.


Trenquem tòpics i deixem de banda el romanticisme. És útil saber català? I encara més, és útil parlar-lo? Com fer-ho entendre al qui ve de fora o fins i tot el que neix aquí?

Fa uns dies vam participar en un acte organitzat per Òmnium, del programa “No em canviïs la llengua”. La participació del CNL va ser a càrrec de quatre persones que s’han format al nostre Centre, que van explicar la seva experiència com a nous parlants de català. Tots quatre estaven convençuts que saber català, i sobretot, parlar-lo, els havia obert portes en el camp professional i també en el de les relacions humanes. Saber català, parlar català, sempre incrementa les possibilitats de millora professional, mai no en resta, i les persones que aspiren a treballar en feines qualificades ho tenen clar. També les que volen establir-se, muntar un negoci: oferir els productes en català està demostrat que incrementa les possibilitats de negoci. Ara bé, hi ha gent que té una actitud negativa envers l’aprenentatge o l’ús d’una altra llengua. Els motius són variats: pot ser un bloqueig que no s’ha superat, per manca d’oportunitats, per inseguretat… però també pot ser una actitud bel·ligerant. És evident que la nostra feina, com a institució, però també com a parlants, és animar les persones que estan indecises, donar-los seguretat, fer-les sentir acollides i generar oportunitats d’ús.

El Vallès no és ni Berguedà ni Osona, la comparació pot fer mal, però podem donar-la per bona. Terrassa és una ciutat complicada per a aquells que volen aprendre o utilitzar en el seu dia a dia el català?

Terrassa està situada en el que es considera l’àmbit metropolità i, efectivament, l’ús del català a la nostra ciutat fa molts anys que no té els índexs d’ús de Berga o de Vic, per raons de creixement demogràfic lligat a moviments migratoris, a la industrialització… De tota manera, també és cert que hi ha persones que arriben a la nostra ciutat des d’altres zones de Catalunya, com ara el Baix Llobregat, que ens diuen que volen aprendre català “perquè aquí sí que es parla”. Aquesta sensació confirma les dades que tenim d’ús del català a cada comarca. Perquè, realment, a banda de les impressions personals, ens hem de mirar les dades per tenir una opinió més fonamentada, basada en informació objectiva. Les dades més recents i completes sobre l’ús del català són les de l’Enquesta d’usos lingüístics de la població (EULP) del 2018, una enquesta adreçada a població adulta de 15 anys i més; ens diuen que Terrassa té uns índexs de coneixement i ús del català molt semblants als de la comarca: un 95,4% de la població declara que entén el català, un 81% que el sap parlar, un 85,2% que el sap llegir i un 64,4% que el sap escriure. El primer que ens crida l’atenció és que pràcticament tota la població entén el català. És una dada important, que ens ha d’animar a fer servir molt més el català, sense por que no ens entenguin. És una dada positiva.

Pel que fa als altres aspectes, sobretot en les habilitats productives, confirmen que hi ha molta feina per fer. Tenim un 19% de persones que no sap parlar en català i un 64% que no el sap escriure. Però si apliquem més filtres a les dades, veiem que a la ciutat hi ha un 16% de persones d’origen estranger, de les quals només el 43% declara que sap parlar català. Necessitem treballar de forma conjunta, transversal, en tots els àmbits de la societat per tal que el català sigui accessible a aquestes persones.

Teresa Garcia Balasch, directora del CNL Terrassa i Rubí | Cedida

Hi ha hagut una evolució positiva o negativa en els darrers anys de l’ús i presència del català a la ciutat?

L’anàlisi de la situació del català a la ciutat és complexa, i té vessants i matisos. Podríem dir que institucionalment manté una evolució positiva: hi ha implicació i col·laboració estreta de l’Ajuntament amb el CNL; la comunicació de l’Ajuntament amb la ciutadania és preferentment en català; l’assessorament de l’Oficina d’Atenció a l’Empresa pel que fa a la retolació és acurada lingüísticament… El funcionament formal de l’Ajuntament és en català, tot i que hi ha un retrocés en alguns usos públics per part de determinats representants polítics, igual com passa en altres institucions catalanes. En el terreny cultural es manté l’oferta en català a la ciutat, a càrrec d’iniciatives municipals o privades. Pel que fa als mitjans de comunicació, a Terrassa en aquests moments hi ha diversos diaris, i tots publiquen en català, cosa que és una bona notícia! També Canal Terrassa i Ràdio Municipal de Terrassa fan la programació en català…

Però la percepció espontània, al carrer, ens fa pensar que hi ha hagut una involució en l’ús interpersonal. Hem de tenir present que, segons l’EULP, la població de Terrassa que manifesta que usa habitualment el català és un 27,3%. Les dades també indiquen que hi ha un altre grup de persones, que són el 50% de la població de la ciutat, que diuen que saben parlar català, però que no el parlen habitualment: és un coneixement força passiu, que no es tradueix en un ús que pugui crear situacions d’intercanvi real, quotidià. D’altra banda, hem de tenir present que els darrers anys han arribat milers de persones a la ciutat que tenen una llengua primera diferent del català. Moltes d’aquestes persones parlen castellà; d’altres parlen àrab, amazic, urdú, wòlof, paquistanès… Aquestes persones estableixen les seves relacions, porten els fills a l’escola, munten negocis… El procés d’integració d’aquests ciutadans en la nostra societat és un repte en tots sentits: cultural, cívic… en el de l’ús de la llengua, també. Més encara si tenim en compte que una gran part de la ciutadania de Terrassa, tal com hem comentat, s’expressa habitualment en castellà, perquè és la seva llengua familiar, perquè és la seva primera llengua, o perquè no vol parlar català. Per tant, aquestes persones sempre parlen castellà amb les persones acabades d’arribar.

A més, hi hem d’afegir el fenomen de llarga tradició entre els parlants de català habituals d’adreçar-se en castellà a un desconegut “per si de cas”; un costum que s’ha incrementat notablement, a causa dels trets racialitzats de moltes de les persones que han arribat els últims anys a la ciutat. Així doncs, tenim persones que arriben a una ciutat en què fins i tot els parlants habituals del català, els que tenen el català com a llengua familiar, parlen en castellà quan intueixen que la persona és “de fora”. El resultat és que, en conjunt, hi ha moltes persones que saben parlar català, que el parlen en algun moment del dia… però hi ha una gran quantitat de situacions, d’interaccions comunicatives, en què es fa servir el castellà.

I en l’àmbit del CNL, s’ha notat un increment de la demanda? Hi ha més interès ara que abans per aprendre català o s’ha produït un retrocés? I per extensió, la pandèmia com us ha afectat i com ho heu encarat?

L’interès per aprendre català es manté i s’incrementa, al llarg del temps, però la conjuntura de cada moment modifica el nombre d’inscripcions que registrem. Per aquesta raó, la demanda per aprendre català ha fluctuat en els darrers anys: la crisi del 2008 va fer que es reduïssin els recursos per organitzar cursos de català i, consegüentment, el nombre d’inscripcions va minvar, durant uns anys. Des del 2017 el repunt d’inscripcions és sostingut, tot i que la crisi sanitària, de nou, ha impactat en les nostres xifres, ja que hem hagut de adaptar-nos a les mesures sanitàries i reduir ràtios dels alumnes dels cursos. Des del CPNL i des del nostre CNL hem fet un esforç enorme per reorientar l’oferta i hem aconseguit presentar un gran ventall de cursos en modalitat en línia i virtual. La modalitat d’aprenentatge en línia és una aposta ambiciosa, un sistema d’aprenentatge que ens permet arribar a una tipologia d’alumnes amb destreses en TIC, amb un bon nivell formatiu, un segment de la població que també ens interessa moltíssim que aprengui català. La pega és que una gran part del nostre alumnat necessita fer classe presencial perquè no té els mitjans tecnològics o els recursos personals per poder seguir bé les classes en línia. Ens cal tornar a la presencialitat per atendre adequadament aquelles persones més desvalgudes de la nostra ciutat, sense renunciar a mantenir una oferta potent de formació en línia.

El CNL és un dels impulsors de la campanya “No em canviis la llengua”. Què es pretén amb aquesta acció?

El CPNL i els CNL col·laborem en la campanya, perquè sabem perfectament que és imprescindible que les persones que parlen habitualment en català no canviïn de llengua en les interaccions amb desconeguts encara que «sospitin» que no les poden entendre. Perquè és molt important que els parlants habituals no canviïn de llengua quan parlen amb persones que parlen el català amb certa dificultat, perquè tenim la convicció que cal que proporcionem oportunitats de parlar en català en tots els àmbits de la vida ciutadana. En aquest sentit, el programa del VxL, impulsat des del CPNL, també es regeix pel mateix objectiu: fomentar que les persones que han fet un curs o que han après a parlar la llengua trobin interlocutors per consolidar el seu aprenentatge. Ha calgut inventar-se un programa com aquest, en què una persona que parla habitualment en català s’ofereix per conversar amb una persona que és aprenent de català, perquè els aprenents no trobaven contextos reals en què poguessin parlar la llengua. Fixeu-vos quina força té el programa: hi ha voluntaris que primer han estat aprenents. Són persones d’orígens diversos, que han après català, i després fan el pas a fer de voluntaris, per ajudar la gent que vol parlar català. Això és extraordinari!

La campanya fa un gir a les accions habituals que es focalitzaven a “vendre” el català als no catalanoparlants. En aquest cas, es trasllada la responsabilitat de no deixar morir la llengua als catalanoparlants. Calia fer aquest canvi de mentalitat? Des del CNL era una demanda de les persones que aprenen català?

Sí, efectivament, és una demanda contínua dels nostres alumnes, que no entenen per què no se’ls dona l’oportunitat de parlar en català. I sí, també és cert. Una llengua com la nostra està sotmesa a pressions de llengües amb molts parlants, com ara el castellà i el francès. Els parlants de llengües minoritzades juguen un paper decisori en la pervivència de la llengua. Els parlants del català tenim la responsabilitat de batallar perquè la llengua no desaparegui, per bé que és una responsabilitat que no podem assumir en solitari: cal que hi hagi legislació que protegeixi la llengua, cal consciència lingüística, cal compromís.

Hem arribat ja en el punt que parlar català s’ha convertit en sinònim de ser activista? És realment tan difícil viure plenament en català a Catalunya?

Jo crec que sí, que cal ser activista: hem de ser conscients que hem de promoure l’ús de la llengua en tots els àmbits i que hem de facilitar que tothom que vulgui aprendre i parlar català ho pugui fer. Hem d’acceptar que cal fer accions per tal que tothom qui vulgui pugui interaccionar en català en la seva vida quotidiana, quan va a comprar, al cinema, a un restaurant o un bar, a la consulta mèdica, a fer un tràmit notarial… El primer pas és prendre consciència de la situació. Després, passar a l’acció. Tothom entén que cal ser activista per aconseguir mesures que frenin el canvi climàtic. Per lluitar contra la discriminació de gènere o a favor d’una economia més justa i sostenible. La llengua no ens deixa indiferents, ens interessa moltíssim, remou, crea debat… Molt bé, doncs, siguem coherents: defensem els nostres drets com a parlants i els drets de les persones que el volen aprendre.

A Terrassa, tot i que suposo que per extensió a la resta del país, on anem més coixos de presència i ús del català? Quins són els àmbits on cal posar més esforços per revertir-ne la situació? I quines accions podem fer a la ciutat per potenciar la presència del català.

Tenim bons indicadors en àmbits comercials determinats, com ara els mercats municipals, i en el comerç en general, també en l’àmbit de l’oci i formació, tant de llengua oral, com de retolació. Molt bons indicadors al sector de la banca i de les finances… tot i que cada vegada ens atenen menys de forma personal! Les dades que indiquen menys presència del català són les del sector de la restauració: segons els estudis més recents (estudi Ofercat de Terrassa de l’any 2018) hi ha un nivell baix d’atenció en català als clients. També en els comerços de productes d’alimentació. Des del CNL impulsem accions en aquest sentit, que s’emmarquen en els plans desenvolupats a partir dels resultats de l’Ofercat. I, finalment, sabem que l’àmbit de la justícia, a Terrassa i arreu del país, és un espai amb molt poca penetració de l’ús del català, a causa de la manca d’empara legislativa. S’ha de vetllar per poder oferir formació i també per fer accions de sensibilització. O incentivar-hi el Voluntariat per la llengua, entre professionals. Un granet de sorra en un oceà.

Sembla que el CNL té feina per anys… o per segles. Creu que algun dia podrà deixar de dir-se Consorci per a la “Normalització”? Arribarà un dia en què el català ja serà “normal” o ho veu molt lluny o impossible?

No sé si s’ha de continuar parlant de normalització, i de consorci potser encara menys, com a nom! Però estic convençuda que la llengua ha de ser una preocupació transversal, un objectiu comú per a totes les administracions i instàncies del país. Sovint ens passa que no se sap on encaixar els CNL, en els ajuntaments, però també hi ha dubtes pel que fa a Política Lingüística, a la Generalitat. Hem de ser a Cultura? A Presidència? A Educació? A Drets, com som ara mateix a Terrassa? De fet, la llengua travessa tots els camps i el que cal és que tothom tingui la sensibilitat i la consciència de promoure i fer possible l’ús del català en el seu àmbit d’acció, estrictament, i més enllà. També necessitem que políticament hi hagi un marc en què es respecti la legislació vigent en matèria lingüística. És difícil en uns estats, el francès i l’espanyol, que resolen sistemàticament en contra de les polítiques pensades per potenciar el coneixement i l’ús de la llengua. Tal com hem dit al llarg de la conversa, la cosa va molt de consciència i d’actitud, d’inclusió, d’encomanar, de ganes de viure en català.

Nou comentari