La Paula Fortuny (Terrassa, 2001) és educadora social i treballa a un CRAE, dins de la Fundació Busquets de Terrassa, mentre que en Víctor Pérez (Terrassa, 1997) treballa portant tot el servei d’interacció sociocultural -lleure, l’esport, el voluntariat- de les persones amb discapacitat intel·lectual que formen part de LaFACT Social. Es van conèixer ara fa cinc anys a la Creu Roja de Terrassa, i allà va néixer la seva història compartida, primer en forma d’amistat i, més tard, de parella.
L’aventura de convertir-se en família d’acollida va néixer tot just l’any passat gràcies a un amic en comú. Va ser ell qui li va passar al Víctor una notícia sobre el programa de Vacances en Pau, organitzat per l’Associació Terrassaharauí, on es demanaven famílies que volguessin tenir durant els dos mesos d’estiu un nen o nena del Sàhara i oferir-li unes vacances diferents, fora dels campaments de refugiats situats al desert algerià. Després d’una posada en comú, la parella va decidir fer el primer pas i anar a informar-se. Això era el mes de març. I el 2 de juliol ja donaven la benvinguda a l’Smail. Aquest nen de 10 anys va ser amb ells fins al 2 de setembre, i des d’aleshores que, malgrat la distància, han mantingut el contacte, i si tot va bé, aquest juliol el tornaran a tenir amb ells.
Per conèixer una mica millor l’experiència d’acollir un infant i com formar part del programa de Terrassaharauí, MónTerrassa ha parlat amb els dos joves, que han volgut animar a tota la ciutadania a participar-hi, “és una experiència molt maco i val molt la pena”, coincideixen.
“L’Associació Terrassaharauí t’ajuda en tot, no et deixen mai sol”
L’Smail va estar amb vosaltres dos mesos. Què tal va anar l’experiència?
Paula (P): Em feia bastant respecte. Jo treballo amb nens, i hi estic acostumada, però és clar, no és el mateix anar a treballar, que acollir a casa teva un nen de 10 anys, que té unes necessitats úniques, i un munt de coses a aprendre. Però al final, val molt la pena.
Víctor (V): L’experiència és molt maca, és molt fàcil, no vam tenir cap mena de problema, i és una experiència que et gratifica tant a tu com a persona, com al nen, que és meravellós.
Tan bonica com per tornar a repetir aquest estiu?
P: De veritat, que a mi em va agradar moltíssim, i tornaria a repetir moltes vegades. La veritat que sí.
V: És una experiència que no oblidaràs mai. La valorem com a molt positiva. Al final, el nen va estar amb tota la família, els nostres pares, avis, tiets… Estava amb tothom i volia estar amb tothom.
L’Smail és un nen que ja havia vingut a Catalunya abans…
P: L’any passat era el tercer que venia amb el programa. I érem la tercera família diferent que l’acollia.
V: Sí, i esperem que aquest 2025 torni amb nosaltres. Estem en contacte amb la família pràcticament cada setmana. I ell sempre ens pregunta quant queda per venir. Vol tornar i nosaltres volem que torni.
P: I la veritat és que per ser la primera vegada que acollíem, ja ens va anar bé que fos un nen que ja hagués vingut aquí. Perquè quan arriben no coneixen res. No saben ni què és una escala mecànica o un ascensor. No saben l’idioma, clar, i desconeixen moltes coses de menjar o de jugar. La meitat de coses no saben ni com funcionen i sovint tenen por. O sigui que en part, ens va anar molt bé. Però també t’haig de dir que a mi m’agradaria viure l’experiència des de la fase inicial, d’un nen que vingui per primer cop.
I això pot ser relativament aviat.
V: Pot ser, sí. L’Smail aquest mes de març va fer 11 anys, i el programa de Vacances en Pau comença amb els infants de 8 anys i s’allarga fins quan els nens en tenen 12. No sabem si el 2026 podrà tornar a venir o ja no. Així que aquest any pot ser l’últim o el penúltim. I estic amb la Paula, a mi també m’agradaria viure l’experiència d’un infant que arriba per primer cop.
Quin és el paper que juga Terrassa Saharauí?
V: No és important, és vital! Sense ells no podem fer res. Al principi, et poses en contacte amb l’entitat i ells et coneixen, t’entrevisten i et resolen tots els dubtes que tens, fins i tot aquells que no sabies que tindries. I després és quan comencen les reunions amb totes les famílies que volem acollir. Hi allà està molt bé perquè hi ha famílies que ja han acollit i comparteixen les seves experiències. Quan arriba al moment, és l’entitat és qui s’encarrega d’anar a buscar-los a l’aeroport i els porta a Terrassa. Les famílies els anem a buscar al punt de trobada i ja te l’enduus cap a casa. Malgrat que els nervis hi són, i la responsabilitat també, l’entitat hi va ser en tot moment, t’ho fa tot molt fàcil i cada setmana ens veiem.
Cada setmana hi ha una trobada amb l’entitat i els nens?
V: No és pas obligatori, evidentment, però és molt recomanable. Ens trobem totes les famílies i així els nens també es veuen entre ells i poden jugar, i els adults aprofitem per resoldre dubtes o explicar com ho estem vivint. I, en qualsevol moment, sempre els pots trucar. A més, és l’entitat qui s’encarrega de lligar les revisions mèdiques, perquè això també forma part del programa, no només oferir-los dos mesos diferents lluny de les altes temperatures del desert, sinó també que si tenen algun problema de salut se’ls pugui resoldre. Se’ls fa una revisió mèdica completa, una revisió dental, una revisió ocular… I en el cas que facin falta tractaments, se’ls fan.
P: Però la família no assumeix cap cost de tot això. Nosaltres només ens fem càrrec del menjar i del que li vulguis comprar. Només arribar et donen una targeta sanitària temporal perquè el nen estigui cobert en tot moment, i puguis anar al CAP o a l’hospital sense problemes. Perquè al final, aquests nens i nenes no toquen l’aigua gairebé mai, i aquí quan venen el que volen és piscina i platja, platja i piscina. I què passa? Doncs que com és normal, sovint agafen otitis. Però no t’has de preocupar de res, tot està cobert.
Què us va xocar més del contrast de vida de l’Smail amb la nostra?
V: Potser que aquí estem acostumats a què el nen si està avorrit li dones el mòbil. Però ell… sí, li feia gràcia perquè era una cosa totalment nova, però no es distreu amb això. Ell vol que sortim a la plaça a jugar tot el dia. Vol ser al carrer amb la pilota, amb el patinet… És molt diferent a com es diverteixen els nens d’aquí. Amb la televisió igual, una estona sí, especialment li agradava molt veure en Doraemon, però ja està. La resta era interactuar, estar amb més nens, amb els adults…
P: Aquí la societat ha avançat d’una manera que allà, als campaments on viuen, no. Allà estan sempre a fora i això és el que han après. Està acostumat a sempre estar en moviment, amb gent de les diferents cases comunicant-se i anant d’un lloc a l’altre. Aquí hi ha una família i una casa, i ja està. Són coses totalment diferents i tampoc les pots canviar. Ni les volem canviar.
V: I el respecte que tenen amb la gent gran.
P: Cert, això em va impactar molt. Són molt educats, i sempre ens pregunta com estan tots els nostres germans, tiets, pares.. Se’n recorda dels noms de tothom i sempre vol saber què fan. És impressionant.
Aquest vincle que es crea té la seva part bona però també pot tenir una part negativa, sobretot, en el moment de la separació. Com s’encara això?
P: A veure… És que ell té tantes ganes de venir, no? Clar, són 8 mesos… Com superar aquestes expectatives, també una mica… Jo he de dir que, al final, quan ell està aquí i li preguntes si voldrà tornar, et diu que sí. Però has de tenir ben present que la seva família és allà. No està pas sol, té els seus pares, els seus germans i els seus amics. Pot semblar que sigui un, mira tot el que tenim aquí, i després el tornis a deixar allà, però a la vegada, almenys l’Smail, està molt conscienciat que ell ve aquí a l’estiu, de vacances i a passar-ho bé.
V: Nosaltres sabem en tot moment que això és una acollida per dos mesos, i que hem de gaudir-los al màxim perquè siguin per a ell inoblidables. Recordo que els dies em van passar volant i quan érem ja a finals d’agost i estàvem fent el llistat de tot el que has de preparar per quan marxi, em vaig quedar xocat.
Marxen molt carregats d’experiències, però també d’objectes oi?
P: Sí, quan arriben no porten gairebé res. Una muda, una motxilla amb aigua i poc més. I sorra del Sàhara o algun detall que la família et fa. Però quan marxen d’aquí porten de tot. Tota la roba que li hem comprat, medicaments, llaunes de conserva, un àlbum de fotos que li fem…
V: Recordo que estava llegint la llista i m’anaven caient les llàgrimes perquè això volia dir que marxava… Però això no vol dir que quan marxa no estiguis content, perquè saps que ell ho està, que marxa agraït i amb ganes d’explicar el què ha viscut. Saps que li esperen més de 20 hores de viatge però ets conscient que l’has ajudat a veure que no està sol, que no estan oblidats, que sabem que allà tenen un conflicte i que hi ha una part del món, molt lluny, que pensa en ells i que els volem ajudar com puguem.
P: Per això ho fem també, perquè és molt trist hagi de patir aquestes condicions pel fet de néixer a un lloc o i no a un altre. Al final, ells són nens, i no són culpables del que està passant al Sàhara, amb aquelles condicions al límit, sense poder menjar bé ni tenir revisions mèdiques… Penso que és molt important que quan venen aquí en gaudeixin.
Fer que en gaudeixin tot i que estan en un món nou i desconegut, tot això pot ser xocant per a ells.
V: Sí, al final has d’entendre que és un nen que no és teu, que té els seus costums i la seva cultura. Que l’important és gaudir el màxim dels dos mesos que és aquí i que si no vol menjar enciam, doncs que no passa res. Evidentment, li has de donar una dieta equilibrada i sana, però que si no vol tastar una cosa, no passa res. Hi ha textures i sabors que ell no coneix. I també hi ha el tema de la religió, que l’has de respectar 100%. És important no donar-li porc o deixar que tingui el seu moment per anar a resar, si ho vol. Li has de fer saber que no passa res i que en té tot el dret. Després, si volen o no volen fer-ho, però tu has de donar-li l’espai i deixar-lo.
Pot sorprendre que sou una parella molt jove… i sense fills.
V: Sí, això ens ho vam trobar a la primera reunió. Que la gran majoria tenia fills. Però pots acollir si no en tens, i tinguis l’edat que tinguis. Sí que és cert que les famílies que tenen infants ho fan perquè aquests vegin que no massa lluny hi ha nens que viuen amb pitjors condicions, que coneguin altres realitats i altres cultures.
P: Ens va sorprendre perquè érem de llarg la parella més jove. Tot i que, al final, és igual. Són dos mesos, és a l’estiu, i aquests infants necessiten estima, i volen activitat i fer coses. Si tens un lloc segur on puguin viure, ja pots acollir!
Crec que en el vostre cas, també ha sigut definitiu la professió de cadascú….
V: Sí, també pot ser, perquè són moltes coses. Tens un mes de vacances, però l’altre mes estàs treballant. És a veure com ens ho muntem… No tenim fills i no tenim l’experiència de saber què fer quan estàs fora. Això ens va passar a l’hora de trobar un esplai, que no hi vam pensar i després ens va costar trobar-ne un… I tornant el tema de les vacances, sí, és cert, una parella jove i sense fills sembla que el que hagis de fer és sortir i viatjar, i que les dues o tres setmanes que coincidim les aprofitem per estar fora… Això va ser una de les coses que amb la Paula vam reflexionar-hi molt abans de donar el si.
P: Sabíem que si acabàvem acollint un nen renunciàvem a les nostres vacances i que, segurament, gastaríem més diners. Perquè nosaltres a casa nostra no teníem res de res per a una criatura. Tot li vam haver de comprar. I quan arriba té una energia brutal. No pots descansar perquè sempre vol estar fent coses i sortir. Però tot compensa. L’experiència és molt maca i, al final, no és “sacrificar” res, sinó adaptar-se i gaudir-ho d’una altra manera.
