A principis del mes de novembre, l’Hospital Universitari MútuaTerrassa acollia una jornada que portava per títol “Actuem ara per un part segur i respectuós”, en què es parlava i debatia sobre l’anomenada “violència obstètrica”. Per conèixer més de prop què significa, quines implicacions té i com es pot erradicar, Món Terrassa ha parlat amb el Dr. Oriol Porta, cap del servei d’Obstetrícia i Ginecologia de l’Hospital Universitari MútuaTerrassa, la llevadora Gràcia Coll, supervisora de la Sala de Parts i ASSIR de la Fundació Assistencial MútuaTerrassa i la Dra. Olga Monistrol, presidenta del Comitè de Seguretat del Pacient de la mateixa fundació.
Per aquells que el terme no els és familiar, com definiríem la “violència obstètrica”?
Violència obstètrica és qualsevol acció en què la dona és considerada i tractada com un objecte en comptes de com un subjecte. És una forma més de violència mèdica. En termes més formals, s’entén com a violència obstètrica aquella que exerceixen les organitzacions i/o els professionals sanitaris sobre el cos i els processos reproductius de les dones, quan, per acció o omissió, dificulten a les dones la presa de decisions lliure i autònoma sobre el seu cos i sobre la seva salut sexual i reproductiva per una manca d’informació adequada. S’expressa en un tracte deshumanitzat i en un excés de la medicalització i patologització dels processos naturals de l’embaràs, part, puerperi i lactància, la qual cosa afecta negativament la salut física i emocional de les dones, així com la seva qualitat de vida, la dels seus fills i la de les seves famílies.
Estem parlant no només en el moment del part, sinó també abans i després?
Les violències es poden exercir en qualsevol moment, no només en el moment del part. Ens referim a obstetrícia quan parlem dels processos al voltant de l’embaràs, part i puerperi. No obstant, s’està generalitzant l’ús de violència obstètrica per parlar dels processos que tenen a veure, també, amb la salut sexual i reproductiva de les dones.
El fet que l’OMS consideri una prioritat eradicar aquestes pràctiques fa pensar que fins ara eren més habituals del que ens pensàvem… També a casa nostra?
Sí. La violència obstètrica és estructural, fruit de la societat patriarcal en la que hem crescut i ens hem educat. El dit de la violència obstètrica no assenyala els professionals sinó el sistema. Per això han estat i son pràctiques presents però invisibilitzades.
Perquè creuen que no s’havia posat l’accent fins ara en aquesta problemàtica? O per què se la considera un “abús silenciat”? I per què hi ha encara aquest debat que no es pot considerar la violència obstetrícia no es pot considerar maltractament?
No ha estat fins que els i les pacients, i les dones en particular, s’han sentit prou empoderades per alçar la seva veu i parlar del que volen i el que no, per reclamar que tenen opinió sobre el que es fa amb el seu cos, que s’ha començat a posar l’accent en aquesta problemàtica. En aquest sentit, el terme violència resulta molt incòmode i dur pels professionals, i és injust en molts sentits, però ha tingut, entre altres, la virtut de situar aquesta qüestió en primera línia del debat públic.
Com podem fer un embaràs i, sobretot, un part i postpart més segur? Quines accions es poden fer des de ja que evitin aquesta sensació d’indefensió i vulneració dels drets de les dones?
Cal proporcionar informació adequada a les dones per tal que puguin prendre decisions de manera informada i lliure. I, per fer-ho, és essencial comunicar-se de manera adequada. Això és el que genera confiança entre dona i professional. Per tant, totes les activitats adreçades a millorar l’educació i formació de professionals i població i a potenciar les habilitats comunicatives seran benvingudes.
És fàcil trobar l’equilibri entre la priorització de “salvar vides” dels professionals sanitaris amb el respecte als drets fonamentals de la dona a ser informada i poder decidir el tipus d’intervencions?
Hauria de ser fàcil. N’hi ha prou a entendre que la dona té dret a ser informada i a ser escoltada, a ser tractada de manera respectuosa (per exemple, respectant la seva intimitat en un moment tan transcendent) i digna; que la dona té dret a tenir opinió sobre les actuacions que s’han de realitzar sobre el seu cos i el seu infant. En definitiva, en la relació que s’estableix entre dona i professional, ambdós estan en el mateix nivell, tot i que cadascú té un rol diferent. Ningú demana al professional que deixi de fer la seva feina ni de prendre les decisions que ha de prendre. El que es demana és que no exerceixi una relació de poder sobre la dona aprofitant una situació de gran vulnerabilitat d’aquesta.
Estudis situen que gairebé en un 40% dels casos s’estan realitzant pràctiques que suposen un abús cap a les dones embarassades, ja sigui abans o durant el part. Pràctiques com l’episiotomia que no fa tants anys es veia com una pràctica habitual i necessària, o com la programació de cesàries i parts induïts sense condicions mèdiques que ho reclamin. Es tracta de donar un temps per canviar hàbits o rutines, i sensibilitzar tota la comunitat sanitària? O caldria des de ja un control més estricte i regulat sobre aquestes pràctiques?
Necessitem informació fiable. El 40% de la pregunta prové d’un únic estudi (en singular) que, a més, té dèficits metodològics notables. Això no significa que les pràctiques siguin menys freqüents, significa que necessitem dades més robustes. Amb informació de més qualitat, podrem detectar millor on hem de centrar els nostres esforços per eradicar les pràctiques inadequades de manera preferent. Per tant, les tres potes sobre les que s’han de recolzar les accions a emprendre són la informació, la formació (cap als professionals i cap a la població) i la recerca. En aquest sentit, s’estan ja duent a terme les primeres iniciatives per revisar de manera seriosa i objectiva procediments com l’episiotomia o la maniobra de Kristeller, de manera que es puguin fer recomanacions basades en l’evidència científica que ajudin a dones i professionals a tenir una pràctica adequada i segura.
Donar tota la responsabilitat d’aquests abusos al personal mèdic és just? O hi ha al darrera tot un engranatge social i, en alguns casos, institucional o administratiu, que fa realment complicat poder evitar segons quins casos de violència obstètrica?
Els professionals es senten incòmodes amb el terme violència obstètrica. Violència sembla implicar voluntat de fer mal, de causar dolor. I això és injust perquè els i les professionals de l’obstetrícia (metges o llevadores) estan moguts per la voluntat de fer el bé, i a això han dedicat i dediquen molts esforços, amb un elevat compromís ètic i personal. Per això, hi ha professionals que han reaccionat a la defensiva perquè se senten atacats quan hom parla de violència. Convé superar el rebuig que el terme provoca d’entrada per ser capaços d’entrar a reflexionar i discutir sobre les qüestions de fons. I és quan entrem al fons de la qüestió que comprenem l’abast de la influència social, de la violència estructural, que fa que, sovint, les accions violentes es realitzin de manera totalment inconscient per part dels professionals. I, en estar tan arrelades, hi ha pràctiques difícils d’identificar i d’eradicar.
Dirien que aquestes pràctiques de violència obstètrica es donaven amb més freqüència per la sensació d’impunitat que fins ara hi havia? Per una falta de formació mèdica? Per desídia?
Es donaven perquè la relació metge-pacient era diferent. El metge tenia tot el poder. El metge deia el que calia fer i el pacient obeïa sense qüestionar. Aquest paradigma ha canviat, i qualsevol canvi genera certes resistències.
Es parla que la violència obstètrica no només pot suposar seqüeles físiques a la mare, i en alguns casos al nadó, sinó també psicològiques i emocionals… són partidaris d’introduir la figura del psicòleg o terapeuta perinatal? El consideren útil?
Sí. L’embaràs, part i puerperi és una etapa transcendent i d’una gran vulnerabilitat, fins i tot si no s’ha produït cap pràctica que es pugui identificar obertament com violenta. Tenir cura de la salut mental en aquesta etapa seria molt convenient, i per tant som partidaris d’introduir aquesta figura.
