Avui sento una emoció profunda. Sacompleix el seixantè aniversari des que vaig conèixer els salesians. Amb tan sols 8 anyets, entrava -dalumne- al col·legi que tenen a Terrassa. Entre la meva vila, el Tibidabo, Girona i Sentmenat, mhi vaig estar un total donze anys. Daleshores ençà, visc la”salesianitat” com a forma de vida plena, amb plena fondària. Per aquest motiu, he volgut resumir la meva percepció amb un títol de pes i bones arrels. Sobretot perquè entenc que mereixen tot el meu reconeixement. Encara em quedo curt.
Diu el costumari que “aprendre a viure és la gran lliçó que poden donar-nos els vells”. Si més no en base a lexperiència acumulada al llarg de la vida. Primerament, però, diré que no men sento de vell. Ans al contrari, goso dir que la base formativa que vaig rebre daquest orde religiós mha ajudat –i de quina manera– en el camí del meu desenvolupament humà. Sense cap connotació carrinclona.
Diuen que, quan ens fem grans, passa que ja ens hem imbuït duns hàbits crònics, impossibles de modificar. En tot cas, tampoc no tinc gens ni mica de ganes de bescanviar-los. Sobretot perquè estic summament cofoi de leducació i els valors rebuts allí. Encara que més dun em critiqui al·legant que parlo de lany de les tàperes. En un ambient plenament familiar, trobo ben actual el famós “sistema preventiu” del fundador, Sant Joan Bosco. Totalment oposat a la moda repressiva imperant a lEuropa de dos segles enrere. És molt millor alertar que no pas lamentar una malifeta, quan ja sha produït. Així, els reptes/objectius de lalumne sorienten envers un futur millor.
Guardo moltes amistats fermes amb companys daquella època. Convenint que som davant dun estil peculiar i empàtic, assentat en bases dhumilitat i predilecció pel jovent més necessitat. Fins i tot marginal. Això explicaria —com es constata, per exemple, a Terrassa– que el col·legi es construís a la perifèria de la ciutat. Concretament al barri de La Maurina que, als anys 60, presentava uns dèficits urbanístics i socials prou marcats. En aquest punt, sovint he conversat amb amics de Can Colapi, establint que no es tracta de cap contrast en una mena de balança. De fet, tant Sant Josep de Calasanz com Sant Joan Bosco palesen inquietuds ben similars. Això sí, el resultat final –en un o altre centre– marca llistons de mèrit.
Leducador salesià és vocacional i sempre fa per tal que lalumne el senti ben a prop, que no pas vigilat. A fi de mantenir-lo interessat, es fa servir un reguitzell de tècniques desbarjo, esport, teatre, música i altres entorns similars. Tot això amarat en una aura cristiana. Sense arribar a pensar que la norma constreny o que se li limita la llibertat. A nivell ja més íntim, no voldria oblidar-me al tinter un altre element educatiu que considero cabdal a lescola salesiana: lús proactiu de la premsa escrita com a eina de millora i perfeccionament de lesperit crític dels alumnes. En aquest punt, doncs, els hi faig públic el meu sentit agraïment en allò que fa referència a les meves col·laboracions periodístiques, un cop jubilat.
Ja per cloure aquest article, diré que em sento orgullós de proclamar i renovar la meva estima i identificació amb lobra salesiana. Certament, avui fa seixanta anys que em vaig estrenar a “caminar” amb ells. Tanmateix, contra la teoria que “tard o dhora totes les barques fan aigua”, hi contraposo que “qui guarda costum vell, mor amb ell”. Per tot plegat, doncs, Visca Dom Bosco i visca el gran llegat que va fer a tota la humanitat! És un tresor duna vàlua brutal.
Josep Ballbè
