La tradició popular li ha donat diferents noms a aquest racó de Vacarisses que, al capdavall, és una senzilla cruïlla de camins. I sabem que aquests espais de dubte, discerniment i indecisió, són proclius a aquest pensament esotèrics-místics per tradició. Bruixes, dimonis, fantasmes o tot tipus d’espectres a l’engròs, tenien aparició i força, semblava ser, en els encreuaments de camins.
Creus de pedra o ferro sobre pedrons
Així doncs, en època medieval i moderna al bell mig, aquests punts eren marcats amb creus de pedra o ferro sobre pedrons. Verges, representacions de sants o simplement creus eren un símbol de protecció, envero les persones que s’hi acostaven per enllà. Quan passaven davant, paraven a fer una plagaria per tal de guanyar la protecció fins al proper encreuament i, així anaven fent… Un bon batibull d’elements espirituals, socials, econòmics i culturals. Són el viu testimoni de les creences on un temps era temps.
Avui encara trobem d’aquests peculiars elements dempeus. Però el mal anomenat “progrés”, s’ha encarregat de fer de les seves malifetes i destrossar molts d’aquests pedrons. Tot i això, hi ha punts què el topònim ha conservat la tradició i, amb molta sort, ha arribat fins als nostres dies. Vet aquí el motiu d’aquesta crònica.
Curiosament, hi havia un dia a l’any que la protecció estava assegurada, sense necessitat de plegaries, aquest era el dia de Sant Joan. En aquesta data, tradicionalment a trenc d’alba, pagesos portaven el cap de bestiar més bo a aquests punts. La bona ventura era així donada, per tot l’any a l’animal amb la sortida del sol. A més, aquest privilegi també era transmès a la totalitat de les besties que hi havia pagès.
Persecució
En el context dels segles XIII – XIV, (supersticions, incertesa, inseguretat, invasions, reconquestes), es va perseguir i castigar tot allò que sortís del cànon establer i, poses en perill un poder, sempre justificat amb la suposada fe. Però va ser a finals del S. XIV, que es va endurir. Ara la bruixeria passava a ser delicte civil.
Un dels camins més macos del pati de casa meva, per mi, és el camí cap al pla de les Bruixes. Pel seu traçat, per la increïble bellesa de la serralada prelitoral catalana, per la seva història i la seva solitud. El Pla de les Bruixes és una muntanya de 396 metres que es troba entre els municipis d’Esparreguera, a la comarca del Baix Llobregat i de Vacarisses, a la comarca del Vallès Occidental.
L’era de les Bruixes o Coll de les Bruixes té un punt de neguit i misteri en el seu epicentre, un cop arribes a lloc. Poder autosuggestió, però certament, visitar aquest espai a la posta de sol és un viatge màgic en el temps i els sentits.
La tradició explica que les bruixes dels voltants, de tant en tant anaven a Monistrol de Montserrat o poblets veïns per abastir les seves necessitats, vés a saber o quelcom que calgués. I era en aquest enclau que misteriosament desapareixien de la vista dels possibles caminants que anaven darrere… Un enclau de Biterna i màgia, segons la tradició popular.
És un punt limitriforme, amb una telaranyina de camins entre Vacarisses i Esparreguera. Un encreuat que dóna a pensar quines coses devien fer aquestes dones allà… un mite a l’edat mitjana i fins als nostres dies. Potser la figura d’una dona sàvia, desobedient, independent, rebel, clar una bruixa! O simplement una dona caiguda en desgràcia pel devanir de la seva pròpia vida. Un genocidi ignorant i trivialitzat per la història més misògina i patriarcal, torna a fer girar la roda.
L’únic punt en clar és que eren dones. Les dones que tradicionalment hem estat lligades a la terra i als misteris de la vida i la mort. Si ho pensem bé, no hi ha tanta distància entre la bruixeria i la ciència. Metgesses medievals, llevadores, cirurgianes? Un verí massa dolç per qui no volia veure ni escoltar. La clandestinitat d’aquestes activitats, segurament cristianitzades amb possibles rituals d’invocació a “les mares de Déu”, espelmes i penjolls, devien amanir l’escenificació. Les autoritats ràpidament es van encarregar de generar i estendre l’odi a les mentalitats supersticioses de l’època. Ningú s’atrevia a dubtava del poder malèfic de les bruixes i, és per això, que es van inventar tot un seguit de ritus de protecció (mecanismes cristianitzats, heretats d’antigues pràctiques paganes). Sempre amb uns directors d’orquestra o personatges estel·lars per portar-los a terme, els capellans i rectors. Ja tenim un bon negoci fet!
Carol Paez
