No és exagerat dir que la pandèmia de la Covid a Terrassa és la major catàstrofe que li ha ocorregut a la ciutat des de les riuades del 1962, encara que en aquesta ocasió la devastació ha afectat el món sencer. Segons les darreres dades de l’ajuntament i a data del 27 d’agost, des del març de l’any passat s’han comptabilitzat 559 defuncions a causa del virus al hospitals de Terrassa i de la Mútua. Això sense comptar d’altres morts indirectes provocades per l’agravació del coronavirus. A les riuades, els morts a la ciutat van ser d’al voltant dels 300 i, al Vallès, dels 700. Moments per aturar-se a pensar sobre causes i conseqüències i preguntar-se com seran les coses a partir d’ara.
L’històric fotògraf del Món Terrassa, Cristóbal Castro, presenta aquests dies una sèrie de cinc instantànies al festival perpinyanenc de Visa pour l’Image que recorren en aquestes cinc imatges el procés massa repetit aquests darrers mesos d’un cos que arriba a les pompes fúnebres fins a la seva incineració en la més estricta confidencialitat. Són clixés d’atmosfera freda, com les circumstàncies en què han desaparegut la majoria dels difunts per la Covid, sense les famílies i els amics a les vetlles, que tampoc s’havien pogut acomiadar dels malalts als llits dels hospitals. Aquest és un virus que no només es contagia amb una rapidesa inaudita, sinó que impedeix tot altre contacte al seu voltant tret del personal obligat a atendre els pacients i el que després s’encarrega de l’exhumació o incineració de les víctimes mortals. La primera foto, precisament, mostra com el cos ha estat transportat a la funerària dins d’un plàstic hermètic i els seus treballadors es troben a la seva vegada enfundats amb una vestimenta digna de les distopies de ciència ficció.
L’any passat, Castro, que és un habitual en aquest festival referent del fotoperiodisme, ja hi aportava una altra sèrie de diferents imatges a la ciutat de com la Covid ens ha canviat la vida, en cada cosa que fem quotidianament. Ho presenta, en aquesta edició com en les anteriors, envoltat d’una vintena d’altres fotògrafs/es que tracten tota mena de temes d’actualitat des del seu entorn més immediat fins a reportatges a l’altre punta del món. Comparteix l’espai, per exemple, amb col·legues dels diaris francesos Le Monde o Libération. També d’El Periódico de Catalunya, que en aquesta ocasió dona a conèixer una sèrie de José Luis Roca sobre com la tempesta de neu Filomena va afectar, per doble partida, el barri de barraques madrileny de la Cañada Real on hi viuen les poblacions més febles.
Aquesta és una mica la missió del Visa pour l’Image, el de fer emergir situacions amagades que apareixen en imatges als mitjans de comunicació però sovint queden colgades per una multitud d’altres informacions. I més en l’època del soroll mediàtic i les notícies falses. I, en aquest sentit, si algú es vol fer una idea del (mal) estat del món només ha de visitar les 25 exposicions (obertes fins al 26 de setembre) per adonar-se del que passa en llocs remots però que tampoc estan tan lluny perquè ens acaben arribant en forma de refugiats. Aquest itinerari visual anant a les fonts del conflicte permet de desmuntar moltes de les idees preconcebudes que els populismes ens intenten vendre en aquests moments, des de l’extrema dreta francesa de l’Agrupació Nacional (l’alcalde de Perpinyà, Louis Aliot, ho és) fins als discursos de Vox que ja condicionen els governs de comunitats autònomes i ciutats a l’Estat. I això no vol dir de continuar exercint un rigorós treball periodístic sobre els interessos de totes les parts i la complexitat de qualsevol d’aquests conflictes.
És, per això, que la feina d’un fotoperiodista com el Castro, des de ja principis del anys vuitanta del segle passat, és necessària encara que sigui a nivell local (també és col·laborador d’El País). Quan les catàstrofes són planetàries (les pandèmies no són altra cosa que el resultat també de la mundialització a marxes forçades), els serveis municipals són els primers obligats a actuar per coordinar l’atenció sanitària, social i de seguretat. Malgrat que l’espai públic hagi quedat tancat bona part d’aquest any i mig que dura ja la pandèmia, sense aquest tipus de serveis imprescindibles la ciutat no funciona. I la feina durant aquests temps pandèmics ha estat i continua sent àrdua. És el dia a dia que reflecteix des de ja fa més de quatre dècades aquest afable fotoperiodista testimoni -com la resta dels seus antecessors i coetanis- tan local com universal.
Podeu veure la fotogaleria del Cristóbal Castro aquí:
