Anna Morera és una de les membres fundadores de l’Associació de Famílies amb AACC de Terrassa, juntament amb Marta Villalibre, Raul Aguilar i Elisabet Prat. Junts van crear una entitat pionera a la nostra ciutat pensada per aquelles famílies que tenen infants amb altes capacitats. La filla més gran de Morera va ser diagnosticada amb altes capacitats quan tenia sis anys. Ara en té 12. Va ser així com va començar una aventura per aprendre com gestionar tenir un fill amb aquestes característiques, tant a l’escola com a casa. Món Terrassa ha parlat amb ella perquè expliqués perquè calia una entitat com l’AFACT i què suposa tenir un nen o nena amb altes capacitats.
I als sis anys li diagnostiquen altes capacitats, com es va rebre?
La veritat és que en aquell moment, fa sis anys no sabíem per on tirar. Era una cosa completament nova, ens va costar trobar referents o gent amb qui poder compartir el que ens estava passant, gent que passés per situacions similars. No perquè no existissin, sinó perquè no es deia ni se’n parlava. No va ser fàcil, tot i que tampoc estem en la pitjor posició respecte als infants amb capacitats diverses.
I la situació ha canviat actualment?
No massa. El que hem estat veient parlant amb les famílies que se’ns han acostat a l’entitat és que totes ho hem viscut bastant soles. Continua sense visibilitzar-se les altes capacitats. Per això va néixer AFACT, per sentir-nos més acompanyats.
Com van detectar que alguna cosa no anava a l’hora?
Normalment les altes capacitats o bé ho detecten a l’escola o bé, a la família, quan pots veure comportaments entre nens de la mateixa edat. En el nostre cas, la nostra filla no tenia germans i era la gran de la colla d’amics. No teníem cap igual per comparar. Així que va ser quan coincidia amb festes d’aniversari o ens explicava coses de l’escola que vam veure que hi havia alguna cosa diferent. Sense referents no acabaves d’entendre què era. Va ser després que vam entendre que no era normal que agafés el llapis o comencés a parlar tant aviat.
I aleshores què van fer?
Ho vam dir a l’escola, i per conèixer-la millor van decidir realitzar-li diverses proves. El cert és que l’escola pot fer algunes proves però les que confirmen el diagnòstic sovint les has d’anar a fer a un centre privat especialitzat. Sigui una escola privada, concertada o pública… al final et trobes que majoritàriament acabes pagant per les proves i per tenir l’informe de detecció. I això és un els problemes que denunciem les famílies amb altes capacitats, ja que moltes famílies no es poden permetre pagar per tenir aquest diagnòstic.
D’acord, i un cop amb el diagnòstic què?
Sí, aquesta és la gran pregunta que es fan les famílies. I ara què? Doncs has de començar a prendre decisions i a posicionar-te. Almenys has de buscar alinear-te amb l’escola i veure què es pot fer de manera conjunta. Amb el diagnòstic i l’informe l’escola n’ha de ser coneixedora perquè és el moment de decidir què fem. Mestres, direcció, psicopedagog i família han de decidir certes actuacions, si s’amplia el currículum, si es produeix una acceleració parcial (d’algunes assignatures) o una acceleració total (un salt de curs).
Cada nen s’ha de tractar de manera individual.
Evidentment, perquè hi ha molts graus i perfils. El paraigües d’altes capacitats és molt gran. Hi ha nens talentosos, superdotats, amb doble excepcionalitat… Cada nen necessitarà una cosa diferent i adaptada. I un altre tòpic és que els nens amb altes capacitats són nens de 10. No, no sempre. A més, cal comprendre que també s’ha de tenir en compte si el nen/a està preparat per afrontar aquestes decisions i canvis. Cal veure el seu nivell maduratiu, de l’edat en què es detecti, de l’autoestima de l’infant, si la relació és bona amb els seus companys de curs… I amb tot això, decidir què cal fer.
Quines diria que són les principals característiques d’un nen/a amb altes capacitats?
Son infants que normalment s’avorreixen perquè el currículum es queda curt per a ells. Però també hi ha una part emocional important a tenir en compte, perquè quan es reconeixen com a diferents els envaeix certa angoixa de no ser acceptats pels seus companys. Parlo en línies generals i com a mare, perquè com és obvi cada nen és un món i jo no sóc experta, però majoritàriament, els infants amb altes capacitats són molt intensos, son exigents, i no toleren les injustícies. S’ho prenen molt a pit, això.
Ha parlat d’aquesta angoixa…
Sí, perquè en la part acadèmica és molt important que se sentin reptats i confortables. Que rebin el coneixement que necessiten, perquè la repetició els avorreix molt. Però alhora, per mi és molt més important tractar la part emocional, aquesta càrrega emocional que suposa per ells sentir-se diferents també s’ha de treballar.
L’escola està preparada per als nens amb altes capacitats?
A nivell personal ens hem trobat molt bona predisposició de les escoles però també poc coneixement. Sovint no s’acaba donant l’acompanyament que es necessita. Quan es decideix què cal fer amb aquell infant cal que es recull en un Pla individualitzat acordat amb el tutor, i que aquest es revisi amb certa temporalitat i es vagi reportant a l’EAB. En tot això hi ha una mica de confusió, sobretot quan els nens es fan grans i van a l’Institut, on no hi ha un mateix mestre a l’aula. I en aquí també vull ressaltar que adaptar el currículum a l’alta, a la gran majoria d’escoles no existeix un patró, i sovint es fa de manera equivocada. No es tracta de donar més feina a l’infant, sobrecarregant-lo de deures, el que s’ha de fer és incrementar la dificultat no la quantitat. El més important és que hi hagi una resposta positiva de l’escola i un bon acompanyament.
Els nens amb altes capacitats son invisibles?
Cada cop hi ha més coneixement i també més detecció precoç. Les estadístiques diuen que en una classe entre 1 i 2 nens haurien de tenir altes capacitats. Normalment els nens se’ls detecta més ràpid, per contra, les nenes solen passar desapercebudes, perquè tenen més eines per dissimular i intentar fer veure que no són diferents. I aquí es complica la detecció per part del mestre. El nen/a que s’avorreix i molesta es detecta ràpid, el nen/a que calla i desconnecta, no. Per això volem fer tant èmfasi en la formació, especialment dels mestres, per detectar-los, perquè estem convençuts que amb més formació ens estalviaríem molts casos de fracàs escolar i l’angoixa de molts infants.
I en aquí també hi entra l’associació.
Exacte, perquè quan et donen el diagnòstic hi ha un cert desconcert, allò que dèiem abans de: I ara què? Vam pensar que seria una bona idea començar a organitzar amb les famílies amb fills amb altes capacitats per poder compartir experiències, per poder-ne parlar i sentir-te comprès. El que va començar en una trobada al Parc de Sant Jordi ha acabat amb una associació formada per un equip amb moltes ganes de fer coses. Oficialment vam néixer el 14 de març i l’acceptació i la rebuda va ser brutal. Desenes de persones ens van escriure, tanta gent fent consultes, felicitant-nos, demanant-nos ajuda… Estem treballant molt i ja tenim 35 famílies registrades.
“Estem convençuts que amb més formació ens estalviaríem molts casos de fracàs escolar i l’angoixa de molts infants“
Amb quins objectius treballen?
Tenim ja diferents línies d’actuació per visibilitzar aquest col·lectiu. Creiem que és bàsic que escoles, polítics i ciutadania ens tinguin presents. Que vegin que dins de les capacitats diverses també hi som, perquè sovint, les altes no es tenen en compte, per exemple, amb ajuts dels governs. En principi la llei ens va deixar fora, no ens contemplava, i no són conscients que darrera de cada infant amb altes capacitats hi ha moltes despeses associades. Per això, l’entitat farà força i farà xarxa, per compartir i per treballar per als infants, farà de pont amb les famílies, les escoles i l’ajuntament. I farem el màxim de difusió de les accions i activitats que fem. Aprofito per dir que el pròxim diumenge, 16 d’abril, tindrem una nova trobada de famílies on posarem en comú situacions personals, què estem fent i quines activitats volem fer. Podeu trobar tota la informació si ens seguiu al perfil d’instagram @afact.cat
Com és viure amb un infant amb altes capacitats?
La paraula que millor ho definiria seria: intens. El dia a dia és intens, perquè el nen necessita estímuls constants. Té una necessitat de coneixement i d’exigència molt elevat, i aquest punt d’intensitat també s’ha de treballar. I tot i que ells mateixos són capaços de buscar-se recursos per satisfer aquest desig de saber, es plantegen moltes coses i fan moltes preguntes… Tot i així, per mi el que cal fer més incidència és en la gestió emocional, que segurament és el més complicat. Aquests nens també tenen molts patiments relacionats amb la pèrdua, la mort, la solitud, sentir-se diferents… Això els inquieta i els manté sempre en alerta. Els pares no podem abaixar mai la guàrdia, i per això també és necessari llegir molt, tenir un suport psicològic i una xarxa on poder acudir.
Tornem a un aspecte que ha fet referència anteriorment, a la soledat de les famílies que tenen fills amb altes capacitats…
Sí, és cert, és una de les paraules més utilitzades. Hi ha moltes famílies que estan desesperats perquè no entenen què passa. Fins al 2013 no es va començar a legislar i a ordenar què eren les altes capacitats. Les mesures educatives i socials sobre aquest col·lectiu son de fa relativament poc. De nens superdotats n’hi ha hagut tota la vida, hem vist molts fracassos escolars d’infants que en realitat eren els més llestos de la classe… i tot ha estat per desconeixement. No hi ha hagut un treball d’adaptació a l’escola, un no voler aprofundir com gestionar-ho… una desatenció de l’administració cap a aquestes famílies. Ara s’estan començant a posar les piles però queda molta feina a fer. S’han de trencar estereotips i s’ha de normalitzar la situació d’aquests nens, entenen que tenen unes necessitats específiques.
Perquè els nens amb altes capacitats n’hi ha a totes les famílies.
És clar, no importa la classe social, la procedència, la raça, el sexe, ideologia o nivell cultural. Això és una cosa universal. De tota la humanitat. I sap greu que els que tenim més recursos puguem arribar més lluny que els que no en tenen. Això sap greu, i creiem que cal trencar aquesta barrera social i econòmica. Hi ha unes despeses que no tothom pot assumir i hi ha uns recursos que no totes les famílies coneixen o tenen a l’abast. Per això cal més implicació de les administracions i un seguiment més acurat des de la seguretat social.
