Aquesta és una entrevista en què l’entrevistador comparteix també una part personal. Perquè Lluís Paloma (1940-2024) va ser professor meu de francès, als Escolapis de Terrassa a principis dels anys vuitanta. Una cosa que, més tard, em seria molt útil en el meu itinerari professional. I vaig compartir classe amb el més gran dels seus dos fills, Marc. Ara, el seu fill petit, David, professor de filologia catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), ha publicat Lluís Paloma i Boncompte. Docència, idiomes i viatges (Fundació Torre del Palau), en què fa el text central sobre el seu recorregut familiar i pedagògic, recupera escrits en francès del seu pare, diaris dels incomptables viatges en grup que redactava Montserrat Busom i recull una cinquantena d’aportacions de persones que el van conèixer. Un bonic homenatge del qui va ser professor d’anglès i francès a Cultura Pràctica (1960-2002) i els Escolapis (1963-1983) i va portar la secció d’idiomes i la direcció de BUP i COU de la primera escola. Però, sobretot, va ser pioner a dur els seus estudiants i exestudiants per Europa i el món per ensenyar-los realitats que aquí no es coneixien.
Més enllà que hagués estat professor meu, del llibre es dedueix que al teu pare, aquí a Terrassa, se l’estimava molt…
Sí, a l’època en què ell comença en el món de l’ensenyament obre finestres perquè fa una cosa que no es feia en aquell moment. I és agafar un munt d’estudiants i dir “anirem al Pirineu, i anirem a veure l’art romànic que us estic ensenyant”, perquè feia una assignatura d’història de l’art i, això, eren unes convivències locals a Catalunya. Però, després, els agafa i els porta a París, i els porta a Londres, en una època en què els alumnes de quinze, setze, disset anys no havien sortit pràcticament de Terrassa. Algú amb aquesta empenta que se’ls emportava a veure Europa d’aquella manera, sense les comoditats d’avui, els va marcar.
En el moment de fer el llibre, la idea era fer-ho de manera molt més senzilla. Però se’ns va ocórrer localitzar aquesta gent que sabem que se l’estimava molt perquè feien sopars, feien dinars, petits homenatges, i demana’ls-hi si hi volien escriure. Tot va ser molt ràpid fins a arribar a aquestes cinquanta i tantes persones, i més, si haguéssim tingut més temps. El que passa és que ens van marcar de seguida unes dates. La idea va sortir per Sant Jordi passat. Des de Sant Jordi fins al dia de la presentació al novembre, el llibre no només havia d’estar fet, sinó imprès i publicat per ensenyar-lo.
Al mateix temps, heu descobert coses del teu pare que potser no sabíeu ni vosaltres mateixos, perquè encara heu remenat tot el seu arxiu.
El pare funcionava amb llibretes, tot ho apuntava allà: coses de la feina, coses de casa, coses particulars… I en aquestes llibretes sortien tots els viatges que ell va fer. De manera que, quan diu que va fer vuitanta viatges, el paral·lelisme amb Phileas Fogg (el personatge de Jules Vernes de La volta al món en vuitanta dies) s’hi assembla. Perquè ell va fer la volta al món en vuitanta viatges (riu). I sí, vam descobrir coses. Com un jove de dinou anys comença a fer un diari en francès perquè se’n va a França a estudiar en un moment que, aquí, no sabien què li havia passat perquè era difícil demanar conferències telefòniques. Estudia francès, estudia anglès, estudia alemany, perquè sortir i veure món anava acompanyat amb saber idiomes. Això vol dir que els llocs on va estudiar, de fet, els hem descobert. Els amics que tenia no, perquè els va anar mantenint. De joves ja es feien i venien cap aquí i nosaltres anàvem cap allà… La gràcia dels diaris de la Montse Busom, que els va escriure durant divuit anys i encara que el fes in situ i es donés un mes després a cadascun fent fotocòpies, és que haver-los recuperat ens permet saber aquestes coses que van fer. Amb detalls dels preus d’on s’hostatjaven, de les audiències que tenien…
És una cosa sorprenent, perquè els va rebre el papa Pau VI, els van rebre a l’alcaldia de París… Això la gent que viatja com a turista no ho fa, ni en aquests moments...
A casa hem dit alguna vegada que el pare va aplicar el model que havia vist quan tenia dinou anys. Ell arriba a París als dinous anys, estudia francès, però s’apunta a les diferents excursions que munta l’Institut Catòlic de París. I aquestes excursions eren gent que pujava a un autocar i cantava. Sortien d’excursió, eren feliços. Decidien, vinga, avui anem a Normandia i veurem això, veurem allò. A ell, aquest model el devia impactar, sens dubte. Aleshores, torna a Terrassa i ho vol aplicar a l’ensenyament dels seus alumnes, tant els de COU (Curs d’Orientació Universitària) o PREU (Curs Preuniversitari), que en deien abans, com els de després. I va anar evolucionant, perquè van començar sent estudiants i, ja més grans, eren els que mantenien els viatges. Els continuaven fent amb les noves generacions que s’hi apuntaven. Aquest model va triomfar perquè feia pinya.
Aplicava una pedagogia avant la lettre i era un humanista. Potser, en aquells seixanta i setanta, haguès pogut ser marxista, molt radical contra l’ensenyança clàssica. Però jo, que el vaig tenir de professor, sí que reconec que la seva pedagogia, ja en el postfranquisme, tampoc hi havia tanta gent que la fes…
I tot això amb mètodes audiovisuals. És a dir, en un moment en què fer classe era sinònim de cosa pesada. Ell arribava i posava pel·lícules, i amb els diàlegs d’aquelles pel·lícules, fossin en una llengua o en una altra, feia fer exercicis. I aprofitava al màxim el temps. Si tenia una hora de classe, omplia els possibles buits. Sí, era molt pràctic, molt pragmàtic. Si es tractava d’aprendre francès, doncs començava amb la gramàtica i, després, s’anava a veure el que fos que hi tingués relació.
No recordo que em fes llegir Victor Hugo, com diuen alguns exalumnes, però sí Sartre (Les mains sales/Les mans brutes) i Camus (L’étranger/L’estrany). Quan jo era estudiant seu ja eren un referent, però no era tan habitual que un professor ens fes llegir referents d’aquesta mena…
Sí, és cert. Les mains sales (1948) i L’étranger (1942) són lectures que el van impactar. La sensació que va tenir llegint aquells autors és el que volia transmetre als alumnes. Ell llegia aquestes novel·les, i el pare no era pas crític literari. O la cançó francesa. La seva idea és que, a més d’escoltar aquestes músiques i aquests autors, després s’anés a la sala Olympia a veure’ls actuar. És clar, com que els viatges eren a l’estiu no sempre quan arribaven a París hi actuava algú així a l’Olympia. Però algunes vegades ho havia aconseguit.
Era francòfil, tot i que també sabia anglès i alemany. Però jo com a professor el recordo com a un gentleman, que no aixecava mai la veu. Això s’assemblaria més a la cultura anglosaxona perquè els francesos són més temperamentals…
Tirava cap a la cultura francesa. I possiblement això que dius és una bona impressió d’algú pragmàtic, d’algú tranquil. Però sí, era un enamorat de la cultura francesa i, en aquest sentit, l’equilibri es decanta cap aquí.
No m’imaginava que escrivís tan bé el francès a vint anys…
No, en tenia només dinou! Crec que el Marc, que és el meu germà i el pare, tenien aquesta vena. I, segurament, d’una manera més científica, hi ha una part de l’hemisferi esquerre més desenvolupada en la gent que té aquesta intuïció lingüística, aquesta facilitat de llengües. En canvi, la meva mare i jo no tenim aquesta facilitat. En la mateixa família, hem pogut veure a qui els surt amb més facilitat. I és sorprenent perquè ell, d’acord, va estudiar francès a Barcelona. Però no era una immersió lingüística. Va estudiar francès uns anyets i, després, se’n va a París i és quan escriu això. I ho escriu tal qual. Hi ha alguns calcs, hi ha alguna cosa que no és un gir francès. I ho hem deixat igual, no tenia sentit agafar i fer-ne una cosa molt polida. L’únic que li hem corregit és algun error de picatge o si s’havia descuidat un accent. Amb aquest diari, va passar que durant temps el teníem perdut. I va sortir després de la seva mort. Sabíem que voltava per casa. Ens havíem entretingut a buscar-lo i no sortia. I va sortir, justament, remenant papers.
I que era pragmàtic ho demostra el fet que no tingués problemes fent aquests viatges, aquesta pedagogia, abans de la mort de Franco. No se li va impedir perquè ho deia fer de tal manera que no li causés problemes…
És així mateix. No et sabria dir quina fórmula aplicava, però sí que era prou hàbil per saber moure’s en una època difícil per poder anar a veure la tomba de Machado a Cotlliure, per poder anar a veure la tomba de Pompeu Fabra a Prada. I posant allà Cultura Práctica Tarrasa Viajes fin de curso per passar la frontera. Al Pertús, sempre havien de baixar de l’autocar i donar no sé quants papers. I ell jugava al joc aquest…
Diplomàtic… I al mateix temps, he descobert que havia treballat a les oficines de la multinacional metal·lúrgica l’AEG de Terrassa…
Sí, va ser al principi de la seva vida laboral. Fill d’una època com era, de seguida es va posar a treballar i se’n va anar a l’AEG. I quan deixa l’AEG, l’any 1968, els companys li fan tot un petit homenatge. I li fan en català. Això també ens va sorprendre. Ens va fer gràcia, fins i tot, posar les quatre línies que van escriure. També era en català la participació de casament, el 1964. Era algú catalanista, que amb els anys s’hi va tornar més. I que, en aquesta època complicada, es va saber moure. Els programes interns quan convenia els feia en castellà, i quan convenia els feia en català.
Hi ha una altra cosa curiosa que es pot llegir entre línies, en les aportacions dels col·laboradors, que és el seu treball simultani als Escolapis i Cultura Pràctica i quan deixa la primera escola. Fins a quin punt va deixar empremta als Escolapis i no només a Cultura Pràctica?
Ell va viure un final d’etapa als Escolapis, fruit d’un canvi de direcció, amb no gaire comoditat. Perquè allò que ell havia fet i desfet amb facilitat d’agafar els alumnes, emportar-se’ls aquí, emportar-se’ls allà, la nova direcció va considerar que no podia ser, o no en els termes en què ell ho feia. I, en el mateix moment, va sortir la possibilitat de dirigir BUP (Batxillerat Unificat Polivalent) i COU a Cultura Pràctica. Com a director de BUP i COU, sabia que podria recuperar aquesta empenta.
I, després, va continuar viatjant molt més enllà. No només per França i Europa. Va anar a altres continents. Però m’he fixat que no a l’Àfrica ni Llatinoamèrica. Hi ha alguna explicació o és casualitat?
L’Àfrica no li cridava l’atenció. En canvi, Sud-amèrica, i Amèrica en general, sí. Sobretot tenia interès pel Canadà. Amb el meu germà, van fer un primer viatge de reconeixement, per dir-ho així, a Nova York. I, després, van anar al Canadà amb el grup. I, més tard, se’n van a l’Àsia. Ja era un altre estil de viatge, més burgès. Durant tants anys, amb viatges d’estudiant, amb pocs recursos, aprofitant el que fos, anant al galliner de l’Òpera de París… És clar, amb els anys va canviar de model. I va acabar sent una cosa com més arreglada.
I, ara, esteu vosaltres dos com a fills, però encara hi ha una generació de netes, perquè totes són netes, cinc. Creus que el teu germà Marc agafa el relleu internacional i tu el relleu pedagògic?
Possiblement, està ben vist. El Marc per aquesta facilitat per les llengües agafa la vena de viatjar pel món i les filles del Marc segueixen el mateix camí. I jo he tirat més per la banda de la feina de la docència i he agafat més aquesta vena del pare. Jo també el vaig tenir com a professor, de professor de francès, justament. El francès que jo sé me’l va ensenyar ell. I m’agrada la feina que faig. Està ben vist, jo no he heretat la vena internacional.
I les netes ho continuen…
Les netes de la banda del Marc, sí. I, fins i tot, la Cinta, que és la meva filla gran, que és també tan viatgera com l’avi. I la comparem tot sovint. Per aquesta cosa organitzativa de preveure d’anar cap aquí, d’anar cap allà, i d’aprofitar el temps al màxim. El pare era molt d’aprofitar el temps al màxim. Això de quedar-se quiet en un lloc, no li anava: a les tres serem aquí i a les cinc serem allà, a les set tanquen aquí, però podem anar a sopar allà…
Quan us vau fer grans el Marc i tu teníeu ganes d’anar pel vostre compte o pensàveu que fer-ho amb el vostre pare era una garantia?
En el fons, ho devíem pensar. Potser ho pensava més jo que el Marc, que anar amb el pare era una garantia perquè ja ho havia organitzat ell. Recordo d’adolescent d’anar a Banyuls de la Marenda i el pare ja ho tenia tot previst: passarem per aquí, dinarem allà, farem això, mirarem el museu aquest, passarem per Cotlliure… Per a mi, era com més fàcil. I el Marc suposo que, en algun moment, va dir ja faré jo el meu camí.
En els últims temps, quan ja no podia viatjar tant, quins eren els seus referents culturals. Què és el que més escoltava, mirava, llegia?
Potser no ho diré tot correctament, però el pare es va tancar en una època. És a dir, els seus referents de gran continuaven sent els que havien sigut en la seva joventut. Per a ell, seguien sent Victor Hugo i Els miserables. I si hi havia un musical dels Miserables no sé on, perquè el continuaven fent, anava a veure Els miserables. I aquelles lectures que el van marcar, continuaven sent els seus referents. En aquest sentit, sí que es va com abocar a una època que ja havia passat.
Entenia aquest món d’internet, que tot va tan de pressa?
No, ja et puc dir que això el va superar. Va tenir els seus moments de glòria a principis dels anys vuitanta. En el sentit que disposava dels primers vídeos a Terrassa, tenia l’aparell reproductor. Gravava amb una càmera enorme amb l’ajuda del Marc. L’any 1982 anem a Londres i, gràcies a aquell aparell que semblava de professionals sense ser-ho, el deixen entrar a la cabina de l’avió per gravar! Perquè ens van veure com a professionals. Estava en primera línia d’això. Encara no s’havia estrenat al nostre país E.T. (1982), però a Londres tenien les pel·lícules d‘ET. I,ell, a Cultura Pràctica posava les pel·lícules en versió original, no només per als alumnes de l’escola sinó per qui vingués de fora. I això va durar el que va durar. Quan després es va disparar el tema digital, el pare es va frenar, ja no va continuar.
I quin creus que és el llegat que el teu pare deixa a Terrassa?
Se’m fa molt difícil de dir. No hi he pensat, específicament. L’únic és aquest record amable, aquesta estima, que potser es va poder veure el mateix dia de la presentació del llibre, el 27 de novembre, quan vam omplir la sala d’actes de la Biblioteca Central. Ens van dir que no podien admetre més de 120 persones, i vam tallar just. Vam veure com aquella gent se l’havia estimat. Es van reservar el dia i va ser com un homenatge. Diria que aquest és el llegat. Algú que els va mostrar món, a través del coneixement de les llengües. I, això, hi ha unes quantes generacions de terrassencs que ho hem viscut així.
El que passa és que les coses van molt ràpides i Cultura Pràctica ja ni existeix, ara hi ha una altra escola, Creixen, en el seu lloc. Potser és massa tard per posar una sala al seu nom…
Segur que a ell li hauria agradat molt… Nosaltres, no ens hi posaríem pas en contra. Però no hi havia pensat, no entra en els nostres plans.
Encara que sigui molt complicat de dir, però hi ha algun escrit dels cinquanta que t’hagi cridat especialment l’atenció?
Hi ha alguns escrits emotius. Hi ha companys seus de la mateixa edat que expressen aquesta sensació que tenien d’estar portats per algú que els acompanyava i els ajudava. I això està molt bé. I alumnes ja de la meva generació, de quan ell era més gran. Que expliquen, que confessen que els havia ajudat. Penso en l’escrit del Xavi Serra. Perquè eren coses que el pare no ens havia explicat. I de gent de la seva generació, de metges, d’advocats i de professors que diuen que els hi va donar la seva primera feina, justament a Cultura Pràctica. Fins a alumnes en etapes difícils i que troben un professor que els ajuda. Això és el que ens va agradar més.
