La diversitat lingüística al món és un bé a preservar. La llengua no és un mer codi de comunicació; cada llengua és l’expressió de la identitat dels seus parlants. Quan desapareix una llengua, la humanitat sencera s’empobreix.
La manera de preservar aquesta diversitat amenaçada és defensar els espais d’exclusivitat que cada llengua hauria de tenir al territori on històricament s’ha desenvolupat. La nostra manera particular de defensar la diversitat lingüística al món és defensar el rol de llengua pròpia que al català li correspon als territoris de parla catalana.
No podem obviar el context de substitució lingüística a què estem sotmesos els catalans. El dret de viure plenament en la llengua pròpia de què gaudeixen un madrileny o un parisenc als seus territoris lingüístics respectius no està garantit per a un infant català. L’escola hauria de tenir molt en compte aquest fet abans d’embarcar-se en projectes enlluernadors que poden vulnerar drets lingüístics.
Els infants catalans haurien de tenir garantit el dret de ser escolaritzats íntegrament en català. Si no aquí, on? Els drets lingüístics estan vinculats al territori. Si em desplaço a un altre territori lingüístic, ja no puc reclamar el dret de ser escolaritzat íntegrament en català.
Si el projecte lingüístic de l’escola vulnera aquest dret, si escatima el dret dels infants catalans a aprendre a designar l’entorn en la seva llengua, a adquirir els conceptes de les diferents matèries d’aprenentatge, els ritmes de les primeres cançons… per d’altres llengües dominants, no pot ser un bon projecte lingüístic.
D’altra banda, és del tot recomanable aprofitar la capacitat que té el cervell humà d’aprendre diverses llengües. El monolingüisme no és gens desitjable. Tenint en compte que cada llengua aporta una perspectiva diferent, l’individu que només en sap una és una persona atrapada dins de la seva. És imperatiu que el projecte curricular faciliti opcions d’aprenentatge d’altres llengües. Cada cosa té el seu moment.
En aquest sentit, també es pot aprofitar la més que segura presència de llengües parlades per les famílies de molts alumnes provinents d’altres indrets per estimular la curiositat i el respecte per l’alteritat, sense oblidar el respecte per nosaltres mateixos. Només l’ús del català com a llengua comuna ajudarà els uns a desenvolupar un sentiment de pertinença i els altres a no sentir que la nostra identitat està amenaçada.
També faríem bé de no oblidar els diferents intents que hi ha hagut de marginar el català a l’escola, i desconfiar de propostes com ‘la escuela trilingüe’, per part d’una tendència ideològica bel·ligerant amb el català, que va introduir l’anglès com a distractor per dissimular la presència sobredimensionada del castellà i la seva intenció de vetar al català l’espai que li corresponia com a llengua pròpia, i relegar-lo a la marginalitat.
L’anglès és certament una llengua que ha esdevingut útil com a llengua franca en un món globalitzat, però no perdem de vista el rol que cada llengua ha de tenir. Els lingüistes adverteixen que la introducció d’una llengua estrangera en edats primerenques només funciona i té sentit en un context social d’immersió. Vendre la idea que introduir la llengua a P3 farà infants poliglotes és una estratègia mercantil enganyosa que els pares haurien d’aprendre a no comprar.
Pepi Oller
Llicenciada en filologia anglo-germànica i membre de Català a Terrassa
