En el territori que actualment forma part de la diòcesi de Terrassa va existir en l’antiguitat la diòcesi d’Ègara, erigida a meitat del segle V com a desmembració de part del territori de la de Barcelona, essent el seu primer bisbe Ireneu, i que subsistí fins després de l’arribada dels sarraïns, a començaments del segle VIII.
El territori que ocupava aquella diòcesi és imprecís, tot i que abraçava bona part del que actualment són les comarques del Vallès Oriental i Occidental, i s’endinsava en part del de les comarques del Baix Llobregat, l’Anoia i l’Alt Penedès.
D’aquella època ha arribat fins a l’actualitat la llista d’un bon nombre dels bisbes que van regir aquella diòcesi i la notícia de la celebració d’un concili provincial de la Tarraconense a Ègara, l’any 615. En l’episcopologi destaca el bisbe Sant Nebridi (516- 527), persona notable i venerada.
El conjunt monumental de les Esglésies de Sant Pere a Terrassa conté els vestigis més importants d’aquella època. Està format per l’església de Santa Maria, que fou la Catedral de la diòcesi, l’església de Sant Miquel, que va servir com a Martyrium, i l’església de Sant Pere, que servia com a parròquia, edificis reconstruïts posteriorment a
aquella època i que actualment han estat objecte d’una acurada restauració.
Un gran complex episcopal
Amb la creació del Bisbat d’Ègara, a partir de l’any 450, es va projectar un gran complex episcopal que va culminar la seva construcció al segle VI.
Els edificis es van configurar a l’entorn d’un pati central. Santa Maria es va reformar i va convertir-se en una catedral de tres naus amb columnes i baptisteri als peus de l’edifici; es van construir l’església funerària de Sant Miquel i l’església parroquial de Sant Pere, de tres naus, transsepte i absis trilobulat, i la zona residencial del bisbe al sud del complexe. L’accés principal es va realitzar mitjançant un corredor funerari que tancava el conjunt al costat oest.
Del segle VI són les pintures murals de l’absis de Santa Maria i de Sant Miquel. També destaca per la seva singularitat el retaule mural de Sant Pere (segles VI – VIII). Constitueixen un conjunt pictòric únic en el panorama de la història de l’art cristià alt medieval occidental.
Les invasions musulmanes, que van començar l’any 714, van desmantellar l’estructura dels bisbats i, tot i la seva restauració al segle IX per part dels carolingis a la Catalunya Vella, el Bisbat d’Ègara no es va refer però va continuar l’activitat religiosa a petita escala.
El romànic
Una nova transformació del conjunt es va iniciar al segle XII amb l’arribada de la comunitat monàstica de l’ordre de Sant Ruf.
L’església de Santa Maria (consagrada l’any 1112) i Sant Pere, amb usos monàstics i parroquials respectivament, veuen reduïdes les seves dimensions i són reformades amb estil romànic.
L’església de Santa Maria s’adossà a l’antic absis i es construeix un nou transsepte i nau principal amb un cimbori central al creuer, sobre el qual es disposa el campanar a l’exterior. La decoració exterior segueix l’estil romànic amb faixes i arcuacions cegues. Al sud de l’església es va construir el primer claustre i les dependències del priorat agustinià, actualment desapareguts.
L’edifici de Sant Pere va conservar la capçalera episcopal i es va afegir una nau única amb un curt transsepte.
La façana sud, amb la porta d’entrada, es va decorar amb una cornisa amb permòdols amb cares esculpides i mènsules amb relleus al·legòrics, animals fantàstics i temes vegetals.
El conjunt conserva les pintures murals romàniques del transsepte sud de Santa Maria, dedicades al martiri de l’arquebisbe de Canterbury Tomàs Becket.
El gòtic
Al mur nord de Sant Pere es poden observar pintures murals d’aquesta època i també s’ha conservat una imatge de talla de fusta de la Mare de Déu, actualment a l’absis de Santa Maria.
El més interessant però són els retaules, el Major de Sant Pere de Lluís Borrassà, el Major de Sant Miquel de Jaume Cirera i Guillem Talarn i el dels sants Abdó i Senen i de sant Cosme i sant Damià de Jaume Huget, contractat l’any 1460.
L’etapa moderna
D’aquesta època es conserven el retaule major de Santa Maria i el de la Mare de Déu del Roser, actualment no exposats. Adossada al nord de l’església de Sant Pere en destaca la capella de Sant Valentí i el seu retaule.
Del segle XX són la capella de la Mare de Déu de Montserrat, la capella del Sagrament de Ricard Marlet, les dues a l’església de Sant Pere, i , a l’exterior, la font de Sant Nebridi amb mosaics de Santiago Padrós.
El conjunt avui
La restauració del conjunt es va iniciar a finals del segle XIX al voltant de l’edifici de Sant Pere. Al segle XX Josep Puig i Cadafalch es va encarregar d’estendre-la per tot el recinte.
Des de l’any 1998 s’ha dut a terme la restauració i museïtzació del conjunt.
L’any 2009 es va reobrir després d’haver descobert que es tracta d’ un conjunt de primer ordre a nivell europeu gràcies al bon estat de conservació dels elements d’època episcopal entre els segles V i VIII.
Els orígens
ls primers indicis d’assentament humà a l’istme de Sant Pere, entre els Torrents de Santa Maria i Vallparadís, es remunten al neolític (més de 3.000 anys abans de la nostra era).
Del segle IV aC són les restes d’habitacions, sitges d’emmagatzematge i forns metal·lúrgics de l’assentament ibèric.
El topònim d’Ègosa, que podria correspondre a aquest poblat ibèric, el cita per primera vegada Claudi Ptolomeu al segle II aC.
A partir d’aquest moment l’espai es va romanitzar i va assolir la municipalitat amb l’emperador Flavi Vespasià, sota el nom de Municipium Flavium d’Egara.
Del període romà es conserven restes d’elements decoratius, sitges, pous, dipòsits, estructures de caràcter industrial i un atri-impluvi d’una domus que posteriorment va passar a formar part de la residència del bisbe durant el període episcopal.
La cristianització
Les construccions cristianes de finals del segle IV configuren un complex d’edificacions de les quals destaca una basílica d’una sola nau amb absis semicircular i amb dues capelles funeràries laterals. Presenta un paviment de mosaic amb motius geomètrics i figuratius i algun element iconografic cristià. Darrera l’absis trobem el baptisteri amb la piscina quadrada central i delimitada per un templet de columnes que configura una planta octogonal. Als peus i al sud de l’església, diverses cambres destinades a ús funerari i a zona residencial, amb un pati-impluvi. En una fase final, es va construir un nou baptisteri que va ser reformat en època episcopal.
