Què se’n va fer de les ajudes econòmiques que van arribar a Terrassa per contribuir a pal·liar els efectes de la riuada de 1962? Potser mai se sabrà. “Tot es va remenar entre els membres de l’Institut Industrial”, rebla Ramon Roset, empresari, assessor d’empreses, enginyer i la primera persona que es va encarregar del magatzem on arribava tot allò que s’enviava per fer front a les necessitats urgents, des de la ciutat i des de fora.
Sobre els diners, diu: “S’ho van anar repartint, no sé com ni de quina manera. El que sí que sé és que no tothom va quedar content. Sembla que els diners es van decantar més cap a un costat que cap a l’altre. Hi havia industrials molt addictes al règim que van sortir més afavorits que altres que no ho eren o que els hi resultava indiferent”.
Hi va haver industrials que, a part de maquinària per a les seves fàbriques, que era realment per al que s’havien donat els crèdits i les ajudes, van poder anar més enllà, comenta Roset. Com construir pisos. Els diners no crec que els tinguessin a la butxaca per fer això. Va ser una casualitat -comenta en to irònic-. En lloc de caure aigua, a ells els hi va ploure alguna altra cosa.” “15 dies o 3 setmanes després de la tragèdia, ara no recordo exactament el temps que va transcórrer, em vaig desentendre bastant de tot perquè no m’hi sentia bé, la veritat. Són coses que passen. Diuen que és història tot això.”
Hi ha haver moltes coses negatives, i les imatges que ens han arribat mostrem la magnitud de la tragèdia, però Ramon Roset vol veure un aspecte positiu en el que va passar aquell 62. Solidaritat de tot arreu, una revifada econòmica, obres a les lleres de les rieres del Palau i de les Arenes, blocs de pisos a Montserrat i Sant Llorenç, relata. “Diuen que tot això ho va fer una empresa que era la del gendre del Franco, el marquès de Villaverde. Segurament és veritat. Part dels diners es van invertir en pisos per a la gent que havia quedat sense sostre, algú més se’n va beneficiar. I és curiós, perquè aquest model de pisos l’he vist en diferents ciutats d’Espanya. Era un país anticomunista, 100% el més anticomunista d’Europa, i quan veies una ciutat comunista sempre veies ciutats iguals. Si anaves a Varsòvia, trobaves els mateixos habitatges que a Praga. I a Budapest. Amb uns planells n’hi havia prou. I amb un arquitecte que els fes una vegada era suficient. Era productivitat”.
La ciutat va trigar a començar a moure’s en el sector econòmic, va trigar bastant després de la tempesta. “Hi va haver empreses que es van quedar completament sense res. No tenien cap màquina per treballar. Algunes van trigar més de mig any a ser operatives. Van haver de començar de nou, comprar telers -que pràcticament no es fabricaven a Catalunya-, arreglar-ne, i calia temps”. Tot plegat va dur a importar maquinària. Els telers d’aquí eren italians.
En l’àmbit social, va començar a sortir la gent al carrer, es van obrir les botigues, els vials estaven nets, els cotxes amuntegats van desaparèixer de l’escenari… “Això va anar molt de pressa. Més que ara a València.”
Una entrevista a Ramon Roset
Aquesta és la quarta de cinc entregues de l’entrevista feta a l’enginyer terrassenc-matadeperenc, assessor d’empreses i empresari Ramon Roset, al Vapor Aymerich, Amat i Jover, avui Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica (MNACTEC). Al final, us oferirem el vídeo complet, gravat a un escenari especial, on ell treballava i un dels que va resultar afectat per l’aigua que va baixar per la rambla d’Ègara.
