Aquesta és la història d’un curandero de Terrassa anomenat El Bruixot, que emprava com a remei la mosca espanyola. És un record dels temps on la sanitat pública era desconeguda. I és la petita història del cafè de la plaça de la Creu Gran, regentat per Marcel·lí Lloveras Cánovas, més conegut com “el Bruixot”, acusat de proxenetisme i vendre remeis nocius als seus clients, que va rebre una multa de 500 pessetes”. Un establiment amb mala fama: on s’hi jugava, s’hi bebia, i hi havia prostitutes.
Coneixem uns fets curiosos a la vista d’un ciutadà gràcies a les “Històries” de Patrimoni Cultural de la Generalitat de Catalunya.
Medeciner o medecinaire; remeier, el qui coneix remeis i es dedica a donar-los sense ésser metge: receptaire, el qui sap receptes per a tots els mals; senyador, el qui pretén curar certs mals senyant el malalt i dient determinades oracions; saludador, el qui amb l’alè, la saliva, xuclant la ferida, dient certes paraules, etc., pretén guarir o prevenir els efectes d’una mossegada, de la ràbia i altres mals; oracioner, el qui es dedica a curar certs mals dient determinades oracions. Son variants del mateix que ens apunta Manuel Franquesa i Enciclopèdia Catalana.
La història de la Maria
La Maria feia mesos que no estava fina. Havia començat tenint un simple malestar però havia anat a més i el dolor ja era tan intens que hi havia nits que no podia dormir. “Ves a veure el Bruixot”, li havien recomanat les veïnes. Totes tenien alguna coneguda que havia recorregut als seus serveis i n’explicaven meravelles. Però ella no ho veia clar.
En Lloveras assegurava que tenia poders endevinatoris, que era capaç de descobrir què amagava la gent i proclamava que tenia el do de guarir els malalts. A la Maria, després de fer-li unes quantes preguntes, li va dir que aquell dolor que la tenallava li venia de la matriu. Una cullerada d’aiguardent de canya dissolt amb mig vas d’aigua tres vegades al dia durant nou dies, va ser el remei que li va receptar.
Obedient, la dona li va fer cas. Però allò no feia res i el mal persistia, així que passats els dies del tractament el va tornar a visitar. En aquella ocasió li va receptar una infusió d’herba tripó. L’home li havia ordenat que en begués nou jorns, però quan en portava quatre o cinc, la pobra Maria va empitjorar i, desesperada, va tornar al cafè d’en Lloveras. Aleshores el curandero li va donar una paperina amb un polsim blanc. Barrejats amb vi ranci durant tres dies seguits i faria net, li va prometre.
S’ho va beure d’un glop
A la primera presa, la Maria tenia tantes ganes de trobar-se bé que va utilitzar gairebé la meitat del producte. S’ho va beure d’un glop. Al cap de poca estona el mal va ser espantós. I l’endemà i l’altra encara va anar a pitjor, i això que havia moderat la dosi… El marit la va veure tan malament que va enviar a avisar en Lloveras. L’home es va fer pregar però al final es va presentar al domicili amb una nova alternativa. Ara calia netejar la boca amb un elixir que els portava. Allò sí que aniria bé, els va assegurar.
La Maria s’ho va aplicar de seguida i al cap de poc mitja boca li va quedar paralitzada. Tement que la vida de la seva dona estigués en perill, i tot no tenir massa diners, l’home de la Maria va anar a buscar el metge Jaume Sallent, que va atendre la malalta. El facultatiu va voler treure l’entrellat del que havia passat i a, l’inspeccionar aquella pols blanca, ja va intuir què passava; però, per assegurar-se’n, li va demanar al químic Fructuós Verneda que analitzés la substància. I va arribar a la mateixa conclusió.
Era pols de cantàrida, també coneguda com a mosca espanyola. El nom científic de la bestiola era Lytta vesicatoria i de mosca en tenia poc perquè en realitat era un insecte de la família dels coleòpters que des de l’antiguitat es creia que tenia propietats medicinals. S’assecava i s’aixafava amb un morter fins convertir-lo en polsim. El perill d’aquell remei era que en excés tenia efectes nocius greus com ara butllofes a la pell.
Quan es va haver recuperat, la Maria va anar a presentar denúncia a l’ajuntament. A les autoritats no els va sorprendre massa el que els va explicar perquè feia temps que anaven al darrera del Bruixot. I no només perquè gent amb problemes de salut i pocs diners li haguessin demanat ajuda. Uns mesos abans, al febrer, un parell de pares també havien presentat denúncia contra el local que regentava aquell home perquè els seus fills, dos nois de 22 i 17 anys, hi anaven a fer timbes de cartes, orgies i bacanals d’alcohol i prostitutes, segons paraules textuals que consten a les seves declaracions.
A través del testimoni tant de la Maria com dels dos progenitors es pot palpar la seva desesperació. Una pels problemes de salut i els altres perquè volien evitar que els seus fills es comportessin com uns tarambanes i acabessin malament.
Si vols consultar-lo presencialment a l’Arxiu Comarcal del Vallès Occidental – Arxiu Històric de Terrassa, pregunta per l’expedient “CAT ACVOC-AHT, 1/1 Ajuntament de Terrassa, Disciplina i Salut Pública, expedient de 1892”.
