Segueixo amb el segon article d’aquest bloc anomenat CONFINAMENT +, que tracta sobre alguns aprenentatges “en positiu” que ens ha deixat aquest confinament i aquesta pandèmia.
+I aquest cop l’aprenentatge va de la nostra prescindibilitat. Si, nosaltres, els humans, som totalment prescindibles. I ha quedat sobradamente demostrat durant tots aquests mesos en què no hem pogut sortir de casa. Molts tampoc han pogut anar a treballar, s’han deixat de fer moltes activitats, però especialment hem deixat de malmetre la terra, la natura, casa nostra.
Una de les rieres del terme de Rellinars. El 2020 la natura ha fet un creixement exponencial: aigua abundosa i sense visitants
humans.
Les emissions de CO2 han baixat a límits mai vistos des de l’inici de la revolució industrial.
S’ha reduït la mobilitat a gran escala: avions i vaixells, bàsicament, però també el transport
de mercaderies per terra amb mitjans de transport contaminants.
I això ha succeït a escala global, és a dir, la major part de la humanitat, i de la majoria de
països contaminants, cosa que tampoc havia passat mai abans. Per primera vegada la
humanitat hem anat “tots a una” a favor de no contaminar… malgrat hagi estat per obligació,
no pas fruit d’una cimera sobre el canvi climàtic. Però ha tingut el seu efecte, sí senyor.
A casa nostra, a més, l’any 2020 ha estat també excepcional des del punt de vista
meteorològic. Vam començar l’any amb el temporal Glòria, en ple mes de gener – el mes
sec per excel.lència – i ens va regar abundosament tots els boscos i camps. I al cap de
poques setmanes, tothom tancat a casa sense poder sortir. És com si ens haguessin dit:
“no, ara no sortiu, que acabem de regar”.
Així els nostres boscos han crescut de manera ufanosa. Els camins i corriols gairebé
esborrats dels mapes perquè la vegetació se’ls menja.
Corriol que es va tancant degut al creixement de la vegetació i a la menor freqüència de pas de persones.
Els animals, no veuen humans, ni senten soroll, ni encara menys senten trets de caçadors.
Per tant es mouen amb total llibertat sense por, sense risc de trobar-se el gran depredador
humà. Tal com devien fer els seus avantpassats. Gràcies a aquesta petita “edat d’or” per la
natura, s’han descobert fonts que no s’havien vist mai abans. A Rellinars, sense anar més
lluny, vam descobrir la font del Geògraf, o les dues surgències de la bàscula, o la surgència
del torrent del conill… S’han albirat també amb major freqüència algunes espècies d’animals
difícils de veure, com ara el cabirol, algun gat mesquer o un porc senglar despistat trepitjant
trama urbana.
I sobre tot, ha quedat palès que un virus anomenat Covid podría haver acabat amb la
humanitat, però tot i això, la natura hauria seguit el seu curs, s’hauria recuperat i fins i tot
m’atreveixo a aventurar que potser s’hauria aturat l’emergència climàtica.
Després del confinament, però, tothom ha sortit de nou a passejar. Primer va ser amb unes
franges horàries, que feien posar la gent pels boscos i camins en filera gairebé. Era com
“l’hora d’esbarjo”. Després, sense franges, sembla que tot ha anat tornant a la normalitat. I
aquest és el quid de la qüestió: la nostra normalitat és la del consum, del malbaratament, de
la contaminació, de l’abundància, de la utilització dels recursos naturals com si fossin
infinits. I no ho són.
Per tant, la natura ens ha donat un ultimàtum: nosaltres som prescindibles, i ella, la natura,
seguirà molt millor sense nosaltres. Això només té una solució: hem de fer un canvi radical
d’hàbits, del nostre consum, del nostre menjar i vestir. No som sostenibles. I a més mig món
és pobre i no consumeix excessivament!!! No podem seguir malbaratant els recursos
naturals, i menys si són dels països més pobres, que a sobre, no contaminen perquè no
poden. I ens hauríem de posar d’acord tots els humans, cosa realment difícil, per canviar
aquesta dinàmica del món occidental. Però al menys, individualment, preguntem-nos què
fem o què podem fer per millorar el nostre planeta. Les nostres generacions futures ho
patiran en primera persona. Potser serà tard i llavors ho lamentarem.
És difícil canviar d’hàbits quan ja ets dins la teva zona de confort. Però podem fer moltes
petites coses o com a mínim qüestionar-nos-les: eliminar els envasos de plàstic, comprar
productes de proximitat (i això vol dir que durant molts mesos l’any no podrem menjar de
tot), evitar transports contaminants, sobre tot l’avió i el vaixell, i utilitzar sempre que es pugui
el transport públic, reciclar bé tot el que generem, menjar menys aliments d’origen animal (la
ramaderia extensiva és de les indústries més contaminants i de les que més aigua
consumeix), substituir l’aire condicionat per un ventilador… i moltes petites coses més.
Perquè el nostre futur i el dels nostres fills, no es pot construir sobre l’enganyifa del
creixement sostingut. En algun moment tocarà decrèixer, per convenciment o per obligació.
El confinament ens ha demostrat que la humanitat som absolutament prescindibles, que la
natura i la terra seguiran el seu curs molt millor sense nosaltres. Però seguim sense voler-
ho veure: quan ens treurem la bena dels ulls? Potser quan s’ampliï l’aeroport del Prat? O
quan puguem viatjar a l’espai perquè la terra se’ns fa petita?
