Confinament + – La mala educació

Un article de Marc Malgosa Montserrat, Geògraf

Avui enceto un bloc anomenat CONFINAMENT+, perquè en uns quants articles miraré de posar en debat alguns aprenentatges positius que podem extreure d’aquest llarg i dur confinament, total o parcial, que hem viscut entre els anys 2020 i el 2021. Sota una observació positiva del que ens ha comportat aquesta manca de limitacions socials, penso que paga la pena aprofitar tota aquesta experiència viscuda per intentar millorar alguns aspectes, algunes rutines de la nostra activitat social. I avui us parlaré de la mala educació. Si, allò que de ben petit ens ensenyaven els nostres pares i ho reforçaven a l’escola. Allò que anava de comportar-se respectuosament ja fos a ciutat com a la muntanya. Aquest confinament ha posat en evidència aquest dèficit social que tenim avui. Les limitacions de mobilitat han provocat un èxode massiu de població urbana cap a territoris rurals. Res a dir, tothom n’hi té dret, només faltaria. Però s’ha evidenciat, malauradament, que molta d’aquesta gent urbana, acostumada a moure’s per zones urbanes, tenen un comportament molt poc cívic i respectuós amb el medi natural. A la zona del Parc de Sant Llorenç del Munt i Serra de l’Obac, l’administració es va veure obligada a prohibir alguns accessos per evitar massificacions, davant del risc de propagació de la Covid19. Però també de retruc, per evitar l’abocament indiscriminat de deixalles en els
indrets més transitats: mascaretes, llaunes de beguda, paper de cel·lulosa, pell de fruita, bosses de plàstic… Alguns creuen que les deixalles si són orgàniques es poden llençar al bosc, que la pròpia natura ja les absorbeix… Jo els diria: “Escolteu, la deixalla orgànica, també és orgànica a casa vostra, per tant, tot el que porteu de casa, us ho emporteu de nou”. El bosc no és un abocador. Ni cap administració local petita ha de fer-se càrrec del reciclatge de les deixalles de tota la gent que arriba de fora, perquè si, això té un cost econòmic. Aquesta és la petjada antròpica que deixem a la natura. Però no només hi ha aquesta empremta. És freqüent trobar-se colles o grups de joves que, a banda de xerrar amb un to de veu altíssim (gairebé podem dir que criden), porten o bé els auriculars a les orelles o bé algun d’ells va amb un reproductor musical amb els baixos més alts del compte… La resta, això si, tothom amb el mòbil a la ma. Per la mor de Déu! Una mica de tranquil·litat al bosc no? Els pobres animalons que encara queden deuen estar contents… A mi em molesta força que la gent cridi al bosc o pel mateix carrer de la ciutat. I encara més els que posen la musiqueta perquè tothom a 100mt al voltant la pugui escoltar.

Deixalles/Marc Malgosa

La gent cada cop és més mal educada. No només és el soroll que fan alguns, per espantar a qualsevol ésser viu. Encara hi ha més vicis que cal reconduir.A casa meva sempre hem tingut una tradició molt vinculada a l’excursionisme familiar. Els meus pares ens deien de ben petits que quan vas al bosc i et trobes algú, cal saludar-lo amb un “Bon dia” o “Bona tarda”. És un senyal d’empatia, un símbol de proximitat, de sentir- te bé i proper davant una altra persona que, malgrat no la coneixes, saps de ben segur que comparteixes amb ella aquesta estimació per la muntanya i la natura. És com si li diguessis: “Si necessites qualsevol cosa i et puc ajudar.. ja ho saps.” Això ho he viscut durant molt anys, primer al Parc de Sant Llorenç, però també en qualsevol altre indret, o anant a buscar bolets, al Pirineu i fins i tot al Pirineu francès o aragonès, amb un “Bon jour” o “Buenos dias”. I a muntanyes més llunyanes també, amb el típic “Good morning”, “Namasté”, “Salam Aleikum”.

Però cada vegada més em queda una cada de pomes agres quan després de saludar veus que aquella persona t’ignora completament. Algunes és cert que encara et retornen la salutació, potser una mica forçats pel meu to de veu fort i ineludible, però molts, gairebé el 50%, no et diuen res ni et miren. Al cap em venen mals pensaments quan em passa això, però de seguida me’ls trec del damunt quan rumio: “què coi deu estar pensant aquella persona a la que he saludat i no m’ha contestat res? Realment s’ha quedat tranquil·la?” Això és una qüestió ja de mala educació. I penso que, malgrat probablement tenim una generació perduda i difícil de recuperar, crec fermament que és imprescindible incorporar continguts a les escoles que tractin aquests temes de civisme, de comportament social, de respecte amb la natura, el patrimoni, ja des de ben petits, i que probablement de més grans es podrien enllaçar amb l’amenaça més gran que patim avui que és l’emergència climàtica. Fa unes setmanes vaig tenir l’oportunitat de conèixer alguns projectes que tenien en curs la classe dels grans de l’Escola Rural de Rellinars. Vaig quedar bocabadat de la gran tasca pedagògica que s’està fent amb els joves del poble: dissenyant uns itineraris per conèixer els racons més bonics del municipi, per d’aquesta manera fer que s’ho estimin com a propi. És la millor manera d’aconseguir que els joves s’estimin i respectin el seu territori, i que això quedi palès per a sempre. També havien fet alguns vídeos de recollida de deixalles pel¡ bosc, amb la voluntat de generar consciència a la gent més gran, més adulta, del que no s’ha de fer mai.

Deixalles/Marc Malgosa


Aquí em vaig adonar que aquests continguts pedagògics existeixen a l’Escola de Rellinars, l’única escola rural de tot el Vallès Occidental, i que probablement no existeixen en altres escoles més urbanes, o si hi són, amb menys incidència de ben segur. I és per això que vull reivindicar des d’aquí que es revisin els continguts docents, i que s’incorpori tot allò que afecta a les relacions humanes amb l’entorn, amb el medi natural o físic. Tots volem un món on s’hi visqui millor, i aquest confinament ha evidenciat molts comportaments indesitjables. Cal canviar coses, cal actuar i corregir les nostres mancances. Per això tenim uns polítics que ens han d’ajudar a millorar la societat, oi? Com deia aquell “perdoneu, però això no és culpa de la Covid”.

Nou comentari