El toc -que no pas lestat- dalarma (per la pandèmia de la COVID19) no deixa désser un “signe dels temps”. Dins del camp de la semiòtica, és un fet que mha fet reflexionar molt. Una gran majoria de ciutadans vivíem molt bé i no ho sabíem valorar gens ni mica. Això sí, potser dúiem una o dues velocitats de més. Mai no trobàvem temps per a gaudir de les petites coses que ens aporta la natura. Lobligada pausa forçada pel confinament ha establert una mena de “stand bye” a lentorn natural. Els nivell des contaminació atmosfèrica i acústica han caigut en picat. Molts animals salvatges han recuperat lliurement espais dun hàbitat que havia estat seu fa un munt danys.
Fins al punt que, al bell mig de Matadepera va causar sorpresa -per exemple, després dun munt danys- la presència de cabirols. Shavien arribat a construir habitatges, de manera ferotge, en indrets idíl·lics que mai no hauria pertocat. Dallò, sen derivà el sotrac del “transatlàntic” de les caixes destalvi.
La crisi del Coronavirus, malgrat no ésser sols financera, ofereix paral·lelismes amb aquella. No haurà estat una “queixa”, en tota regla, de la pròpia natura, en sentir-se agredida per aquell que es considera el “rei de la creació? Fa un munt d’anys, els Caus de Can Guitard -entre Terrassa i Rellinars- havien estat un abeurador brutal daigua. A laltura del quilòmetre 7, hi ha una pista senyalitzada que ens mena a la urbanització “Els Caus”.
Des dallí, es travessa el torrent de Gaià i ja els tenim a tocar. A pocs minuts, ben guiats per uns panells informatius, col·locats per lantiga “Fundació Mina”. Dels Caus, brollava un cabal preciós del que sen nodria la nostra vila, passant pel “sedàs” previ del pantà de Suriguera… Fins que un maleït aiguat o riuada ho malbaratà tot. Sendugué el pantà i sobligà a treballar -per part de la “Mina pública daigües de Terrassa”- en dur laigua del Llobregat.
Podríem haver arribat a considerar que pràcticament havien passat a millor vida lany 2004. Gairebé tothom va deduir que shavien assecat… Fins que, de manera sobtada, pel novembre de 2018, van tornar a rajar abundosament. La pluja derivada de la borrasca “Glòria” va fer-nos el miracle. Un fet que no es produïa -amb tanta virulència- de feia trenta sis anys…
Un cop passat aquell ensurt, el propi medi ambient sautofixà unes setmanetes de pausa…fins que, poc a poc, la cadència pluviomètrica facilità la resta. Estem parlant dun element cabdal per la marxa del planeta. Sense aigua no hi ha vida. En aquest sentit, quan els Caus brollen espectacularment -com ara, quan han tornat a reeixir, fa pocs dies, som davant dun espectacle preciós. Llàstima que aquest fet no és dóna pas cada any. Enguany, el fet ha estat com un autèntic miracle… Es necessiten episodis amb un promig de pluja -diari, durant tot un mes- de 200 litres per tal que facin un goit espaterrant.
La muntanya es transforma absolutament quan plou. Realment sembla com si fóssim a països més septentrionals, com Irlanda o Escòcia. Tot ben mullat i verd. Surt aigua per tot arreu. La terra en regalima a tort i a dret, gràcies a la reactivació dels aqüífers. És un regal que ens fa. Prou semblant a les collites de verdures i fruita que treballa la nostra pagesia. Des del principi daquest llarg període de confinament, he deixat anar algunes de les “receptes” imprescindibles per a reorientar el nostre sentit diari.
Gairebé les resumiria –si és que es pot dir així– en saber agrair el do de la vida. En fer per valorar allò que tenim. En compartir el bé amb el nostre entorn, allunyant-nos de posicions egocèntriques i autosuficients. En saber obrir el cor de bat a bat. No hi mal que per bé no vingui ! El proppassat dia 14 -en el programa “Tot es mou”, de TV3- li feien una petita entrevista al bon amic Marc Malgosa i Montserrat. Va ésser un plaer seguir les seves explicacions -com a geògraf- daquest fenòmen. Havíem estat companys de feina a la ja desapareguda Caixa de Terrassa. És ara que, des de la seva condició de prejubilat, crec que tots li devem el nostre reconeixement en haver-nos fet partíceps daquesta bonica troballa.
