La Casa de Banys al carrer de la Rutlla de Terrassa

En aquest anunci antic (1912) s’informa que a la Rutlla, número 25, hi havia una casa de banys que portava el nom d’Antonio Bruguera. Gràcies als coneixements aportats per l’amic Rafel Comes, sabem que aquest senyor a principis del S.XX tenia dos magatzems de materials per a la construcció, un al carrer de Galileu 75 i l’altra al de la Rutlla 25, tal i com podem veure en un albarà de 1912. El juny de 1912 va decidir concentrar-los tots dos en el carrer de Galileu (ho podem veure amb un anunci posterior on ja només surt aquesta adreça) i en el local que li va quedar buit a la Rutlla va decidir obrir aquest establiment de banys que va mantenir obert com a mínim fins a l’estiu de 1919.

Banys de primera i de segona

El més curiós de l’anunci de la casa de banys és la descripció del serveis que s’hi ofereixen: d’entrada ja veiem dues categories, banys de primera i de segona. No tenim coneixement de quina era la diferencia però pel que se sap de les cases de bany s’oferien banys amb banyera i dutxes i potser aquí radicava la diferència. El que és més estrany és la diferenciació entre bany amb roba i sense roba. Aquí podem pensar que es refereix al fet de facilitar les tovalloles o no, però també existeix la possibilitat de que es refereixi al fet de poder rentar-se la roba ja que se sap que alguns d’aquests establiments a més de bany personal oferien el servei de poder rentar la roba.

Hem de tenir present que a principis de segle XX hi havia poques cases a la ciutat amb un quarto de bany

Hem de tenir present que a principis de segle XX hi havia poques cases a la ciutat amb un quarto de bany i moltes menys amb banyera (la majoria només tenien una comuna, situada normalment fora de la vivenda). Bé, de fet n’hi havia encara moltes que no tenien ni tant sols aigua corrent a casa i tenien que fer servir l’aigua del pou o anar a buscar-la a les fonts. Així dons el fet de banyar-se era tot un luxe i per això tenien sentit els serveis d’aquestes cases de banys. Avui tot això costa d’imaginar però el meu avi quan va fer-se la seva casa a Terrassa, als anys 30, tota l’aigua que tenia la tenia que extreure d’un pou que tenia al pati.