En veure el cartell del Carnestoltes d’aquest any, he experimentat una gamma de sentiments: tristesa, enuig, ràbia, estupefacció i impotència. Em pregunto: per què sempre ens ha de tocar el rebre als mateixos? Després de reflexionar sobre com actuar, el primer que em ve al cap és pregar. Prego per aquest valent anònim que ha creat el cartell, així com pels organitzadors del Carnestoltes de Terrassa, amb l’esperança que, mirant-se en l’exemple d’altres ciutats del nostre país, algun dia puguin organitzar una festa que es recordi per la seva qualitat i no per les ofenses que sovint es fan.
Em sorprèn que en una societat que defensa la no discriminació per motius de raça, condició sexual o creences religioses, es permeti atacar d’aquesta manera l’Església catòlica. Potser s’atreveixen a fer-ho perquè pensen que nosaltres “posarem l’altra galta”. La meva pregunta als organitzadors és: per què no fan mofa d’altres religions? Potser temen que la reacció no sigui la mateixa. Què passaria si fessin al·lusions a qualsevol condició sexual? Segurament, si seguissin aquest camí, les subvencions municipals s’aturarien.
Hi ha línies vermelles que no es poden traspassar, i aquest any s’ha traspassat. Ens han ofès i faltat al respecte gratuïtament, perquè l’Església som tots, no només el Bisbe i el clergat.
Com a cristians, continuarem remant mar endins i treballant amb determinació malgrat les adversitats, per garantir que qualsevol persona que ho necessiti rebi l’atenció espiritual necessària en el moment adequat. Volem assegurar que les persones vulnerables rebin l’ajuda i el suport que necessiten, sota el paraigua de Càritas i la labor social de l’Església.
A fi de comptes, la nostra missió és ajudar a qui ho necessiti, sense importar qui és, d’ on ve, quina creença professa o quina condició sexual té. Si calgués també oferirem ajuda a aquest valent anònim, perquè el perdó i la misericòrdia de Déu són infinits.
