L’activista cultural i polític terrassenc Lluís Labòria ens deixava el passat 27 de març als 87 anys. La seva trajectòria no és senzilla de resumir perquè va estar implicat des dels anys seixanta del segle passat en nombroses entitats, iniciatives i mobilitzacions de la ciutat. Va ser president dels Amics de les Arts en dos períodes (1965-1966; 1976-1979) -sota la dictadura franquista i durant la Transició-, va fundar allà mateix el mític Cine Club, va formar part de la junta gestora a Terrassa d’Amics de les Nacions Unides, va participar el 1976 en el Congrés de Cultura Catalana, va presidir la delegació local d’Òmnium Cultural (1983-1987) i va ser membre fundador de l’Ateneu Terrassenc (1996).
Però, a més a més, i sense estar necessàriament en primera línia política, Lluís Labòria es pot dir que va ser el mentor del seu germà, Jordi Labòria (1943-2021), qui sí que va fer carrera política des del Partit Socialista de Catalunya-Reagrupament que va confluir en el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC), com a regidor municipal i diputat a la Diputació de Barcelona. La família sencera va participar en aquest activisme perquè la filla del Lluís, Carme, va acabar sent regidora municipal d’ERC. Des de la seva sastreria del carrer de Sant Pere, el Lluís vivia totes aquestes anades i vingudes amb la seva flema característica. Però millor donar pas a l’adeu que en va fer la filla a la cerimònia civil al cementiri de Terrassa, que acompanyem de fragments llegits pel net Oriol López Labòria i el nebot, i fill del Jordi, Marc Labòria Comellas.
Comiat de Carme Labòria
Vull agrair, en nom de la mare, els fills, els nets i els nebots del Lluís, totes les mostres d’afecte i de suport que hem rebut aquests últims dies. És molt difícil dir en unes línies, en unes poques paraules, tot el que el nostre pare ha significat per nosaltres. Perquè el que sí que hem pogut constatar és que aquest nosaltres és molt extens, que el nostre pare també ha sigut una mica el pare de molts.
Moltes persones han adreçat paraules amables i d’estima cap a la seva persona. El pare era un bon home, però sobretot, una gran persona. El pare i també el tiet, els germans Labòria, eren persones sàvies. De ben petits els va tocar viure en un context difícil, però en un entorn familiar compromès i de fortes conviccions i principis.
Van tenir uns pares honestos, lluitadors i treballadors. Implicats del tot en la defensa del país, de la llengua i de la cultura, però també en la lluita per la fi del feixisme i en la defensa dels ideals republicans. Aquests van ser els principis que van heretar el Lluís i el Jordi. Uns principis sòlids que van mantenir, defensar i transmetre al llarg de la seva vida.
Intel·lectual, estudiós, treballador incansable, molt humà per sobre de tot, amb molts interessos i moltes inquietuds i amb un afany interminable d’aprendre. Amant de la cultura, la música, el cinema, la lectura, el coneixement. Defensor de la llengua, de la cultura i del nostre país.
Ha sigut una persona implicada i un treballador incansable per la ciutat. Discret però a tot arreu. Que ha fet moltíssim, però sense cap afany de protagonisme. Ha estat un actiu en entitats i associacions de la seva Terrassa: Amics de les Arts, Cine-Club, Joventuts Musicals, Òmnium Cultural, l’Ateneu, TVT (Televisió de Terrassa, antecedent de Canal Terrassa).
Comentàvem amb els meus germans que el pare no hi era, però sempre hi era. El pare no hi és, està als Amics. Però, a la vegada, també ens estava ajudant a fer els deures o a cosir les disfresses de Carnestoltes. Com una persona tan ocupada pot estar sempre tan present?
Mai no tenia un no per ningú. Sempre disposat a ajudar, a col·laborar, a donar un consell, a ensenyar-te a fer qualsevol cosa. Implicat a nivell polític també, una de les seves altres passions.
Se’ns en va un tros d’aquest terrassenquisme que ell va ajudar a construir i que ara veiem que és tan necessari. Treballador incansable per les persones. També des de Sant Just Desvern, on hi va destinar part de la seva vida laboral i personal.
El pare tenia un gran sentit de l’humor. Hem sigut una família que hem rigut molt. Com a bon sastre, sempre ha anat elegant, amb el millor traje possible.
Amant de la família, de passar temps amb els seus estimats. El pare i la mare sempre junts a tot arreu. Aquests últims dies molta gent ens preguntava: “que no estan bé els pares, que fa dies que no els veiem passejar?”.
Hem tingut una infantesa molt feliç amb ells. Plena d’anècdotes i riures, a Altafulla, al Noguerot, a casa, a la Sastreria. La veritat és que per molt que parli del pare, mai podré transmetre amb paraules el seu cantó humà, senzill, honest i noble. Només podem dir-te: “gràcies per ser el nostre pare”, “gràcies per cert el nostre marit, el nostre avi, el nostre tiet”.
Fa massa malpensar que haurem de continuar sense tu, sense tenir-te aquí. Però a la vegada sabem que sempre hi seràs, acompanyant-nos i donant-nos el millor consell.
Fa mal imaginar-nos la vida sense tu, però encara en faria més imaginar-nos-la sense haver-te tingut. Fins a l’últim moment has estat ben present, has exercit el teu magisteri. Ho podem veure en el poema que ell mateix va escollir per al seu recordatori.
El pare ens ha ensenyat:
Que el compromís és important.
Que la responsabilitat és necessària.
Que els principis són indispensables.
Que el coneixement i el saber ens fan créixer i ser millors persones. I que estimar és imprescindible per viure.
Descansa pare i dona molts records a la família i estigues segur que cuidarem molt la teva estimada Carme. I a tothom, gràcies per ser-hi i recordeu que “always look on the bright side of life” (cançó de la pel·lícula La vida de Brian).
Fragment del comiat d’Oriol López Labòria (net)
Se’m fa molt dur creure que ha arribat el dia, que t’hàgim de dir adeu, per mi encara ets aquell avi intrèpid i aventurer que mai estava quiet, sempre preparat per explicar-te una història més. Un avançat per la seva època, de petit sempre al·lucinava de tenir un avi tan espavilat en qualsevol tema. Ens has inculcat uns valors que valen or.
Fragment del comiat de Marc Labòria Comellas (nebot)
Ara que te’n vas, i amb el pare també absent, penso en tot allò que s’acaba una mica amb vosaltres. Pot ser que hagis estat l’últim sastre de Terrassa és ja tota una metàfora d’un món que s’apaga lentament.
Diu Stefan Zweig a El món d’ahir que “hi ha mons que no s’acaben de cop, sinó que es retiren lentament, amb pudor, mentre encara sembla que tot continua igual.”
