Carles Torrens
Carles Torrens | cedida

!--akiadsense-->

Sempre vaig admirar el Carles Torrens. Ens vam conèixer, a principis dels vuitanta, en aquella escola Tecnos del carrer de Garcia Humet i ens vam fer amics de seguida. Era alt, ben plantat, atlètic, intel·ligent i molt divertit i, esclar, agradava a totes les noies. Com et pots fer amic d’algú així, en plena adolescència, sense envejar-lo profundament? Doncs perquè el que el caracteritzava més no era tot aquell seguit de virtuts evidents, sinó una generositat fàcil, innata. Érem uns nanos i ho volíem saber tot, ho volíem tastar tot i volíem anar a tot arreu. Era així aleshores i va continuar sent així durant quatre dècades llargues. Ens interessava la música i ell em va descriure l’escena màgica en què Ritchie Blackmore va destrossar la seva Fender Stratocaster a l’escenari de la Monumental de Barcelona. M’ho explicava amb tanta intensitat què acabat sent gairebé un record propi. No fa gaire rèiem recordant-ho. “Encara dec tenir l’entrada per algun lloc” i, efectivament, en tinc la prova al meu whatsapp.

Els fills petits i la feina van espaiar les coincidències, però mai van bifurcar les nostres vides. Ell va passar molts anys en aquella Caixa de Terrassa de la bombolla immobiliària i va patir moltíssim quan la crisi va destrossar moltes famílies que anaven a la seva oficina. Era massa honest per mirar cap a una altra banda i no tenia el cinisme mínim per afrontar allò despreocupadament. Ell pensava que aquell patiment havia tingut a veure amb la seva malaltia i crec que tenia raó.

El meu amic Carles també era una persona vital que s’apassionava. Estimava, per sobre de tot, els seus fills. I aquest país. La passió pel Barça -i pel Terrassa FC-, l’adoració per Johan Cruyff i una biblioteca sobre futbol el van acabar convertint en un savi de la pilota. Penso que el vaig fer feliç -a ell i als lectors- quan li vaig oferir publicar articles. Sempre l’encertava. “Qui collons faria servir, avui dia, el verb ‘escapçar’?”, li vaig dir en veure un vell àlbum de Tintín que corria per casa seva. “Te’l regalo”, va ser la resposta immediata d’un dels últims dies de la seva vida escapçada.

He començat dient que l’admirava. I, qui sap, potser perquè era tan especial ha tingut una vida curta, però generosa de principi a final. No plorava així des de la mort del meu pare. Quin privilegi haver estat el teu amic, Carles.

Un article de Carles Torrens. “Solucions als problemes arbitrals. Estaria bé que col·legiats d’altres lligues arbitressin l’espanyola i al revés”

Nou comentari

Comparteix