Com cada cinc de gener, he anat a veure un dels esdeveniments anualsque m’agraden més: la Cavalcada de Reis. L’he gaudida sempre molt: coma nen, com a pare… M’agrada anar-hi per veure les cares dels infants de la ciutat: fisonomies d’alegria, d’il·lusió, de sorpresa, d’admiració…, veure’ls, m’il·lusiona a mi també. L’he presenciada des de dos punts del recorregut.
En l’edició d’enguany, l’organització ha introduït alguns canvis, un d’ells ha estat relacionat amb el tema del carbó. És ben sabut que els reis de l’orient tenen la potestat de deixar carbó en aquelles cases on viu algun infant que no ha fet massa bondat. El carbó fa reflexionar la mainada perquè millorin la seva manera de ser, de fer…
En la cavalcada d’enguany ha aparegut la figura d’un carboner en forma de gegant acompanyat per una colla de carboners (infants, joves i adults) més menuts. Sincerament, crec que no ha estat un encert integrar aquesta figura, la seva presència no ha desprès alegria, il·lusió, pau, tendresa, fascinació… He vist a les cares dels infants por, estranyesa; he percebut gestos de no voler veure el gegant tot girant-se per no entrecreuar les mirades. He observat pares desconcertats que no sabien què contestar als seus fills a les preguntes que els feien relacionades amb el carboner gegant. Tot plegat, provocat per una fisonomia del gegant poc amable, poc estètica, lletja, allunyada del que volen veure els ulls de la mainada en la nit més màgica de l’any.
Crec que és important cuidar els detalls de la Cavalcada de Reis, l’acte de carrer més multitudinari que es fa a Terrassa. Cal pensar molt bé, a qui va dirigit principalment, amb qui són els protagonistes. No ho són l’entranyable patge Xiu-Xiu, ni ses majestats Melcior, Gaspar i Baltasar, ni els patges que els acompanyen, ni les bandes que amenitzen la cavalcada… tots ells són els instruments que fan possible que, realment, els protagonistes siguin la mainada de la ciutat.
Cuidem aquests detalls per no esgarrar un acte tan bonic i entranyable.
Gràcies!
