S’acaba de confirmar  –fa dos dies–  un rumor del que vaig tenir notícia fa un parell de setmanes. La provisionalitat com a administrador diocesà de Terrassa, per part del bisbe Salvador Cristau, ha esdevingut el trampolí per a ésser nomenat i/o confirmat com a bisbe de la vella i bella Ègara. Farcit de gran bonhomia i senzillesa dista molt i molt de l’estil al que ens tenia acostumats el seu predecessor. En un temps rècord de 6 mesos ha fet palès  –als seus 71 anys–  que controla molt bé els timings. Malgrat que, d’ací a uns tres anys i mig, es veurà obligat a renunciar al càrrec, ha valgut la pena cloure un període de transitorietat no desitjada per part de ningú. És evident que, en ple segle XXI, l’Església requereix líders dotats de molts empatia amb la feligresia. Al meu entendre, el perfil anterior “grinyolava” massa sovint. Fa de mal dir. Prou que podem ho tenim uns quants exemples que ho demostren fefaentment i malaurada.

Estic més que content de l’elecció, per un seguit de motius. Tinc la sort de mantenir una relació de ferma amistat amb ell. En tot cas, llevat d’algun miracle, és ben cert que mai no solen funcionar els canvis copernicans. Per tot plegat, contra la tesi d’aquells que esperaven un cop de timó, el canvi de regnes anunciat al títol serà suau i dolç. Esperonarà les ments més exigents i crítiques. On tal vegada em resta algun dubte és en l’acceptació d’algun prevere de la diòcesi, sense entrar en detalls. El temps ja ens ho dirà. Fixo o marco un interludi de 100 dies. Arribats en aquell punt simbòlic, farem una anàlisi nova, ajustada i crìtica. Sobretot en base a nous nomenaments i/o canvis de rector en alguna parròquia.

Goso dir  –sense por a equivocar-me–  que el bisbe Salvador era molt feliç/cofoi com a rector del Seminari Major Diocesà de Terrassa (ubicat a Valldoreix). Actualment, amb 21 aspirants, el qualificaria com una de “les joies de la corona”. Amb un matís que faig extensiu al seminari de Barcelona: els estudiants marquen un to adherit a la prefectura de l’Opus Dei. Per sí sol, això no hauria de significar altres connotacions… Tot i que, més endavant, suposen una certa llunyania en la relació entre capellans i fidels.

De cara a tancar el meu article, felicito ben cordialment el bisbe Salvador. Li desitjo una ben fecunda tasca pastoral, farcida d’ èxits… I li plantejo una terna de precs, amb tota humilitat i respecte: 

   1.-“Pategeu-vos” tots els racons de la diòcesi. Encetant-ho preferentment pels barris més allunyats del centre de les ciutats. Sigueu un bisbe per a tots, sense distincions.

   2.-Doneu un impuls accelerat a l’assignatura pendent –i promesa incomplerta de desembre de 2010–  sobre l’orgue nou de la catedral-basílica. Feu el favor de prendre el comandament directe del tema i accepteu finalment la fórmula d’obrir un “compte d’amics de l’orgue del Sant Esperit”. D’exemples eficients sobre això, podem referir-nos  –sense anar gaire lluny i entre molts altres– als instruments de les esglésies barcelonines del Pi i Sant Felip Neri. Fan falta moltes virolles i el poble vol implicar-s’hi activament. Sí o sí ! Ja n’hi ha prou de marejar la perdiu. La litúrgia el necessita com l’aire que respirem.

   3.-I, finalment, que aquest concepte de “sinodalitat”  –tan de moda– sigui realment posat en pràctica pel col·lectiu de sacerdots adscrits dessota la vostra jurisdicció. Si més no des de la perspectiva que els cristians de base ho puguem copsar plenament.

Nou comentari