Els canelons són d’origen italià, com sap tothom, però a Barcelona van aparèixer al segle XIX, segurament importats per cuiners italians (anomenats popularment ‘becos’) que hi havien posat restaurant, algun dels quals es va fer molt famós, com ara el Suizo, on hi havia el cuiner Mattioli. Hi ha qui diu (no sé amb quin fonament) que els van començar a oferir, concretament, a la fonda del Beco del Recó, un establiment on oficiava Giovanni Ardizzi i que va obrir el 1815 al carrer de Capellans o de Sagristans, però la seva popularització, en qualsevol cas, va ser molt més tardana perquè en el receptari La cuynera catalana (1851) no n’hi ha cap menció, mentre que, de macarrons, n’apareixen tres receptes.

Fos com fos, el cas és que van agradar molt a la burgesia, que els va fer seus, i després, sembla que a començament del XX, es van escampar per totes les capes socials. La primera recepta (canalonis) apareix en el receptari de Josep Cunill de Bosch (pseudònim del llibreter i escriptor Francesc Puig i Alfonso) La cuina catalana, editat el 1923. A l’any següent es publicà La teca, d’Ignasi Domènech, on trobem els canelons de carn, els de peix i els d’espinacs, que són els que es continuen preparant actualment a Catalunya, ben coberts de beixamel.

Dels de carn, que són els més habituals, Domènech en diu ‘canalons a la Rossini’, variant que algun cuiner (no sabem quin ni de quin lloc) va dedicar al cèlebre compositor i que, segons alguns autors, portava una tòfona esbocinada o un tall de fetge gras. Amb fetge gras o sense, són els mateixos canelons que preparen a molts llocs d’Itàlia i que a casa nostra vam adaptar al nostre gust particular, modificació que consistí, principalment, a afegir-hi una mica de ceba sofregida.

Els de peix (que Domènech anomena ‘de vigília’, nom que ha perdurat per algunes contrades) no són tan populars com els de carn, però també se’n fan, i resulten molt bons, tot i que cars, perquè, a més de peix, porten cues de gambes o llagostins, que quan es van fer moda eren una menja com una altra però que ara, que n’hi ha pocs, són caríssims.

Els d’espinacs (Domènech en diu ‘a la florentina’) també tenen els seus partidaris i es continuen preparant, barrejats amb pernil trinxat i un got de beixamel. L’origen, dels de peix i dels d’espinacs, continua essent italià. Els canelons, actualment, s’han estès arreu de Catalunya i els podem trobar a qualsevol lloc, els de carn, els de peix, els d’espinacs i també els de ceps, que són l’única especialitat autòctona, típica d’algunes comarques pirinenques (l’Alta Ribagorça, Andorra, l’Alt Urgell, la Cerdanya, el Berguedà i el Ripollès). Els canelons de ceps només porten un sofregit de ceba, i per alguns llocs, si no hi ha ceps, els fan amb qualsevol mena de bolet. Els de carn també fa molt de temps que són coneguts a Menorca. I a la resta de Països Catalans també se’n fan, és clar.

Més informació a Vadegust

Nou comentari