Què seria de Nadal a Terrassa sense el Quinto? Una altra cosa. El Quinto va associat a les festes egarenques de l’últim mes de l’any i al gener del següent. El veiem com un joc innocent, per anar-hi en família si s’escau. Però… Però, si anem a 1914, hi havia una altra visió entre algunes de les persones amb més renom de la ciutat. Un grup de gent va enviar una carta al director de La Comarca del Vallès amb un titular molt clar: “Contra el Quinto”. Trobem com a signants M.Oliver, J.Riera, Gerónimo Aldabó, M. Tobella Aymerich, Vicente Alavedra, Ramon Paloma, J. García Argilaga, Francisco de A. Abad, Pedro Mulleras, Miguel Sánchez, M.Font, Bonifacio Romero, Juan Comerma, entre altres amb cognoms com Badiella, Soler, Xicoy, Trullàs, Ventayol, Matarí, Ullés, Argemí, Rius, Comas o Pamies”.
Un joc ja molt popular
I què en deien del Quinto? Coses com un joc pertorbador, funest, generador de “centenars de víctimes”, frase que demostra que ja era molt popular a l’inici del segle XX. Escrivien: “Un dels jocs més temptadors que existeixen. Els infeliços que s’hi arrisquen, alimentats per una vehementíssima, però vana esperança, concebuda perquè els hi falta poc per emplenar la cartilla, es deixen al Quinto fins a l’última pesseta: els que perden, que són la immensa majoria, volen recuperar el que han perdut i somien en la revenja, tot i que només augmenten les seves pèrdues. Els que guanyen, que són una ínfima minoria, anhelen augmentar els guanys, i el que passa habitualment, gairebé sempre, és que perden el que havien guanyat”.
Oferien algunes xifres: hi jugaven unes sis mil persones, amb “5.000 perjudicats, la majoria humils jornalers que porten la pertorbació, no pas l’alegria, a les seves cases”. Dels guanyadors destacaven que obtenien pocs beneficis, amb excepcions, atès que els diners “passen a mans dels administradors. Els signants negaven que una part del jugat anés a obres de caritat. I es lamentaven que a cafès públics i en societats polítiques i recreatives “no s’hi pogués penetrar sense veure a tots els concurrents sota l’antipàtica cantarella dels números fatídics… I els cinemes gairebé deserts, i els balls desanimats i els teatres buits”.
