Ramon Roset, empresari, assessor d’empreses i enginyer, va ser el primer responsable del magatzem on arribaven totes les ajudes per fer front a la tragèdia de la riuada de setembre de 1962 a Terrassa. Després de sortir de casa i assabentar-se de la tragèdia gràcies a un treballador conegut d’Aymerich, Amat i Jover, se’n va anar cap a l’Institut Industrial, on hi havia l’oficina de productivitat. Li van assignar una feina: cuidar-se del magatzem de recepció de tots els donatius que venien cap a Terrassa. Roset rebla que no sap ben bé per quina raó es va decidir que fos ell. “Només era un treballador que es dedicava a organitzar empreses. Un dels caps era Torrella Niubó. Que em va dir si me’n volia cuidar. Vaig dir que estava disposat a col·laborar. Però en aquells moments encara no sabia la magnitud de la riuada”. Va ser de mica en mica, i amb el pas dels dies, que es va començar a veure què havia passat realment aquella nit del 24 al 25.
El magatzem se situava al carrer de Sant Llorenç. Ara ja no existeix la nau. “Em van donar les claus i em van acompanyar allà”. Tenia uns 2.000 metres quadrats, explica. Els edificis es veien molt alts. El primer que va arribar van ser tones de pa. “D’això me’n recordo. I després, molta roba. Més tard, arròs, pasta, oli, vi, licors, embotits… I més coses que no sabria dir”. Les primeres ajudes van arribar des de dins de Terrassa, i gairebé al moment. Molta part de la ciutat no va rebre el cop. Cap a la zona de la Font Vella, comenta, no se sabia que havia passat a la Rambla. “A la part de l’Escola Industrial, la gent estava tan tranquil·la, perquè l’aigua va baixar per la riera de les Arenes, que deu estar a mig quilòmetre, o més. I vam passar, ja ho he dit abans, la nit tranquils.”
La distribució es va anar organitzant sobre la marxa. Normalment, “la recepció era molt fàcil. La distribució sí que era complicada perquè ens van omplir de gènere. I, a més, no és com ara, que hi ha estanteries, contenidors i tot plegat. Allà no hi havia res, era una nau pelada pràcticament, i vam haver d’anar posant llençols a terra i anar-ho amuntegant com podíem.”
Amb el temps, es va començar a imposar certa logística, i es va intentar obrir unes fitxes de tot el que arribava, “però ens va ser impossible fer-ho perquè no donàvem l’abast. Per repartir-ho, no diré que fos fàcil, però vam trobar un sistema que era posar-nos en contacte amb les diferents parròquies. Ens demanaven gènere, el que creien que necessitaven, tant roba de menjar, ho donàvem i des d’allà es feia arribar a les persones més necessitades”.
Ajuda que se n’anava directament al cementiri
A voltes, algunes ajudes no passaven per les parròquies. Se n’anaven directament cap al cementiri, on hi havia les persones que “es cuidaven de fer la feina més bruta, més pesada, més sacrificada de tota la riuada, perquè de morts n’hi havia molts”.
Ramon Roset reconeix que van quedar desbordats, i se’ls va escapar el control de les arribades. Una de les raons que el va portar a deixar la responsabilitat va ser aquesta. Però no l’única. Hi havia camions d’ajuda que mai es va saber on van anar a parar. “Hi ha dos casos que recordo molt, que vaig viure. Havia d’arribar un camió d’Anglaterra, amb articles de les illes. El vam esperar i vam fer els contactes amb industrials que ens oferien homes per descarregar: “Si necessiteu gent, telefona i us n’enviarem, si calen quatre persones, sis, vuit, les que siguin”, ens deien”.
Hores més tard, uns camions amb la bandera anglesa van passar per davant del magatzem, amb un falangista conegut de Terrassa, en Fonte. “Suposo que va anar a la seva seu. No ho sé. Jo penso que també ho van repartir, tot i que no coneixia el valor que tenia el que hi havia allà. Algú se’n va beneficiar? Pot ser”.
Els camions desapareguts
Una flota de camions -entre 12 i 18- amb ajuda havia sortit de Lleida i s’havia anat fent més gran a mesura que recollia gènere a Mollerussa, Tàrrega, Cervera i altres localitats de Ponent. Va desaparèixer i Roset pensa que podria haver acabat en un magatzem de Barcelona on s’havia centralitzat. Portaven fruita, medicaments, roba, flors.
“Com que es tractava d’un enviament bastant gros, vam demanar l’hora d’arribada. Mitja tarda més o menys ens van dir. Anàvem seguint la ruta per emissores de radioaficionats. Ells connectaven amb Lleida i a mesura que anava avançant la caravana ens anaven informant. Fins a Martorell, on ja no en vam saber res més. Va desaparèixer per nosaltres. Teníem la gent preparada per descarregar, unes 25 o 30 persones, perquè de voluntaris no ens en va faltar mai, la veritat. Jo em penso que van arribar a Barcelona. Nosaltres anàvem tots de bona fe, i hem de pressuposar que tothom, perquè eren moments molt tràgics. No ens passava pel cap que algú pogués fer alguna cosa malament. Encara que després malpenséssim.”
L’assessor i empresari terrassenc-matadeperenc explica que alguns cadàvers van acabar al Besós i al Llobregat, “però la majoria a les rieres de Les Arenes i del Palau. Que passaven pel mig del municipi. Per què es van muntar magatzems a Barcelona? Això és molt difícil de dir. Podem pensar tot el que vulguem, però era un temps en què les cireres les remenaven sempre els mateixos. Jo penso que volien emportar-se els mèrits i sortir a les fotos i rebre medalles. No com el meu amic Pi, que rentava els morts del Cementiri de Terrassa i no esperava res a canvi. És una de les persones a les que se li hauria de fer un monument”.
“La gent, en aquell temps, aquí a Terrassa, era solidària. Uns potser per posar-se galons, però la gran majoria no, sentien la desgràcia dels altres. El veies tots amb un estat d’ànim… La quantitat de morts que hi va haver encara no se sap ara, en realitat. I tothom tenia un amic, un conegut, que va desaparèixer”.
Una entrevista a Ramon Roset
Aquesta és la segona de cinc entregues de l’entrevista feta a l’enginyer terrassenc-matadeperenc, assessor d’empreses i empresari Ramon Roset, al Vapor Aymerich, Amat i Jover, avui Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica (MNACTEC). Al final, us oferirem el vídeo complet, gravat a un escenari especial, on ell treballava i un dels que va resultar afectat per l’aigua que va baixar per la rambla d’Ègara.
