Darrerament han proliferat noves iniciatives d’associacions, col·lectius, grups, etcètera, que tenen com a objectiu la defensa de la llengua. No és gens d’estranyar ja que, com tothom sap, el nostre idioma propi té la salut delicada, i ha patit un procés de degradació i de manca d’ús social en la nostra societat. És com si no estigui de moda parlar-lo en determinats sectors. Per una banda, és clar, les causes vénen dels nostres enemics, dels que pretenen anihilar-la, però també nosaltres mateixos en tenim una part de culpa, bàsicament per dues mancances: consciència d’aquesta degradació i autoestima. Això juntament amb dosis de tantsemenfotisme lingüístic i sobredosis de canviar al castellà de manera totalment innecessària. La nostra llengua ha patit fortes escomeses per sectors de la societat, que han tingut i tenen l’objectiu de reduir-la a un fet folklòric i provincià, o fins i tot a sotmetre-la i fer-la desaparèixer. Alguns van néixer amb aquest objectiu, i encara que ara els que hagin desaparegut han estat ells, la seva feina ha quedat feta. I darrerament, arran de la nova onada catalanofòbica que s’ha desencadenat arreu dels Països Catalans, especialment al País Valencià i a les Illes amb l’arribada de la ultradreta al poder (PP- Vox), són més exemples ben lamentables de com el català ha estat i està menyspreat i ultratjat.
Per tant, són molt lloables aquestes iniciatives de nous col·lectius que s’han afegit aaltres associacions consolidades que fa molts anys que hi lluiten. Benvinguts tots els projectes que van sortint per protegir i promocionar el català. Això és esperançador, és clar. Cal estar amatents i mantenir la guàrdia ben alta davant dels embats dels nostres enemics.
Per altra banda, també, amb els canvis i pactes polítics que s’han esdevigut a la nostra nació, caldria estar esperançats amb les promeses polítiques a què s’hancompromès, de defensar, protegir i divulgar el català. Caldria estar-ho d’esperançats –i potser hi ha qui ho està–, però tots sabem què pensen i de quin peu calcenles persones que s’hi han compromès i les que s’han d’encarregar de dur-ho a terme. Tant de bo que m’equivoqui, però tinc més confiança amb el que es pugui fer en l’àmbit dels col·lectius que fa anys que lluiten per aquesta causa –i amb els que ens hem afegit en aquesta lluita–, que no pas en artificis, estratègies i pactes polítics dela mena que s’han fet. L’estat espanyol mai no l’ha protegit, el català, ans al contrari:
l’ha perseguit sempre que ha pogut, amb la complicitat vehement de molts polítics. Ja sabem què van pretendre amb la reeixida immersió lingüística. Per altra banda, el 2021 el Govern va promoure el Pacte Nacional per la Llengua per tal d’encarar el problema d’una manera transversal i rigorosa. Posteriorment vaser aprovat pel Parlament, amb un ampli suport. Diverses entitats hi feren diagnòstics, aportacions i informacions per tal d’enfocar la problemàtica i fomentar un debat que generés les polítiques lingüístiques més adequades en tots els seus vessants, davant d’aquest important repte per a la nostra cultura.
Ara fa poc, amb la Declaració de Prada, s’ha reaccionat mitjançant un manifest enquè vint-i-set personalitats polítiques dels Països Catalans i de l’Alguer han posat el crit al cel denunciat la delicada situació del català alhora que instant els polítics areaccionar davant d’aquesta evidència, i també a exigir als ciutadans, a tothom, que posin fil a l’agulla per mantenir el nivell d’autoestima lingüística ben alt i generar un ampli coneixement de la llengua catalana que en faci un instrument de cohesió social. Amb tot això comentat, més que no pas esperançats, ens cal més mantenir-nos enguàrdia, expectants, refrescar la memòria, i junts continuar la nostra tasca perseverant, controlant i fiscalitzant les accions lingüístiques dels dirigents polítics.
Seria curiós veure que els governants actuals fossin capaços de fer tot el que els anteriors dirigents no van saber fer. Si més no, fer complir la llei, la política lingüísticaque legalment ens empara. Ja hauria estat bo si pel cap baix s’hagués aconseguit
aquest mínim objectiu. Però malauradament fins ara no ha estat així. Ho repeteixo: la nostra força rau en nosaltres mateixos, en la nostra consciènciai autoestima, i això cal aplicar-ho col·lectivament i personal. Comes diu sovint, la llengua persistirà si estem disposats a mobilitzar-nos.
Josep Ferré Grau
(Català a Terrassa –CAT–)
@catATerrassa
https://sites.google.com/view/catalaterrassa/
