L’Octubre Trans va néixer l’any 2007 a l’entorn dels actes previstos amb motiu del Dia Internacional de la Despatologització Trans, amb la intenció d’aconseguir la retirada de les categories relatives a les identitats trans en els principals manuals psiquiàtrics. Amb els anys, la commemoració s’ha mantingut i s’ha transformat en una diada reivindicativa i de visibilitat del col·lectiu. Al llarg de tot el mes, s’organitzen activitats lúdiques però també socials, culturals i esportives per fer palès que la lluita per a la no discriminació i igualtat de drets encara és ben viva i necessària.
Aquest any, la celebració ha estat especial per a Bruno León (Terrassa, 1991), que va decidir, juntament amb un amic, portar la bandera que representa el col·lectiu trans tant amunt com fos possible, i orgullós, ensenyar-la al món. Graduat en periodisme, és creador de contingut i divulgador, i autor del llibre “Todo lo que me escondieron es todo lo que soy“. Es descriu com un noi “bastant normal”, amant de la natura i els animals, vegà, educat a l’escola pública de Terrassa, de família d’origen andalús, i convençut que l’esport pot ser “una eina de canvi”, també social. MónTerrassa ha parlat amb ell perquè expliqués com ha estat l’experiència de pujar als tres pics més alts de la península en quatre dies i perquè cal continuar fent activisme.
“Encara no tenim una igualtat real en drets sanitaris, laborals i educatius”
Què va suposar per a tu fer la transició?
Quan em vaig adonar que era trans no tenia gaires referents, però la meva família sempre ha estat un espai segur per ser un mateix, no només per mi, que soc trans, sinó també per tots els meus cosins i pel meu germà. Em feia por, perquè sempre havia sentit que si ets trans ningú t’estimarà, però quan finalment ho vaig dir, va ser una festa d’amor i no un drama de pel·lícula de Filmin.
D’on et ve aquest vincle amb la muntanya i amb el Centre Excursionista de Terrassa?
El meu pare és alpinista i sempre ha estat molt vinculat a la muntanya. La meva infantesa ha estat envoltada de boscos, llacs, rius i molta pedra del Pirineu. La neu també ha estat una part important de la vida del meu pare, i va aconseguir encomanar-me aquest amor. En realitat, el meu vincle amb el Centre Muntanyenc de Sant Llorenç és sobretot per estar federat, perquè cal ser responsable en aquest medi. El meu pare sempre m’ha deixat molt clar que a la muntanya no s’hi poden fer bogeries: no es tracta només de pujar, sinó de tornar a casa sa i estalvi per poder pujar-ne d’altres. Com que ell forma part d’aquest centre, jo també m’hi vaig apuntar.
Què et va empènyer a unir la teva passió per la muntanya amb l’orgull trans?
Vam fer l’acció del 8 al 14 de setembre. Hi vaig anar amb un altre noi trans, en Patrik Gilmartin, que vaig conèixer en una estada de famílies trans de l’Entitat Euforia Familias Trans, que també ha donar suport a aquest projecte. Viu a Benasc i és alpinista. Tots dos tenim històries positives: les nostres famílies ens estimen tal com som i podem viure amb llibertat. Això ens va unir molt, i també l’amor per la muntanya. Vam decidir fer cims per explicar la nostra història de superació amb un final feliç, perquè massa sovint la transsexualitat es tracta des d’un prisma trist i dramàtic i aquesta no es la nostra historia, encara que sabem que això encara pasa molt.
Però no vau pas escollit pics petits, precisament…
No! Vam pujar els tres pics més alts de la península: el Mulhacén, l’Aneto i el Veleta, en quatre dies. El repte eren els cinc cims més alts d’Espanya, però el Posets no el vam poder fer per una forta tempesta elèctrica que ens va obligar a tornar, i el Teide tampoc, per una normativa que privatitza el parc natural; els forestals ens van fer fora tot i tenir permís. Tot i així, el nostre objectiu es va mantenir, que era fer-nos visibles, arribar amb la bandera ben alt i ben lluny. Ocupar espai. Fer veure que podem arribar on vulguem, sent visibles. Donar als joves o a les famílies un relat bonic, positiu i feliç.
Parles molt de visibilitat, per què és tant important?
Crec que fer-se visible és necessari perquè encara hi ha molta desinformació i por. Si no sortim a l’espai públic, altres expliquen la nostra realitat per nosaltres, i sovint ho fan malament. La visibilitat serveix per normalitzar i per mostrar que les persones trans no som una excepció, sinó part de la societat, amb vides plenes i diverses. Per mi, l’activisme és una eina. No és una identitat, és una manera de transformar el que no funciona. Intento fer-lo des de l’exemple i l’educació, no des del conflicte.
No et resulta cansat sempre haver d’explicar una part tant personal?
Sí, de vegades és cansat explicar una part tan personal, però també sé que si jo no ho faig, algú altre parlarà en el meu lloc. Per això, trio explicar-ho des de la meva pròpia veu, amb honestedat i sentit crític. I perquè crear referents positius és essencial. Quan era petit no ho entenia, i això genera molta confusió i soledat. Ara, si algú em veu i pot pensar “jo també puc”, ja val la pena.
Et sents còmode amb la imatge que transmets?
La imatge que projecta cadascú no sempre depèn d’un mateix, però intento que la meva sigui coherent amb el que soc: una persona normal, que pensa, que estima, que camina i que no vol ser definida només per ser trans. En aquest sentit, sí, em sento còmode.
Perquè creus que és necessari celebrar un Octubre Trans, més enllà o diferenciat del mes de l’orgul LGTBiq+.
Perquè dins del col·lectiu LGTBI+, la realitat trans sovint queda diluïda. Tenim necessitats específiques que encara no estan resoltes: drets sanitaris, laborals i educatius. No és una qüestió d’identitat, sinó de condicions materials per viure amb dignitat. Encara avui es continuen fent teràpies de conversió, es fa fora gent de la feina per transicionar, i les dades són clares: la taxa d’atur, de sensellarisme i de suïcidi dins del col·lectiu trans és molt més alta que la mitjana. Això no passa per casualitat, sinó perquè el sistema encara no ens garanteix una igualtat real.
Quines creus que han de ser les reivindicacions del col·lectiu?
Les reivindicacions han de passar per garantir l’accés a la salut sense traves, per educar des del respecte a la diversitat i per acabar amb la violència institucional i mediàtica. També per recordar que ser trans no és un problema ni una moda, és una realitat humana més.
I com vius això de ser etiquetat o de viure sempre amb l’etiqueta de Trans?
Pel que fa a l’etiqueta, no em molesta mentre serveixi per visibilitzar i obrir camins. No em fa vergonya ni em fa sentir culpa. Ja m’he curat d’aquest por. El problema és quan només et veuen a través d’ella. Jo no soc “el noi trans”, soc Bruno, i ser trans és una part de mi, no tot el que soc. Quan l’etiqueta deixa de ser una gàbia i passa a ser una eina, deixa de pesar.
Quan no va tant la transexualitat era encara considerada una patologia, et deu remoure.
En alguns països encara ho és. Quan hi penso, em recorda que els drets mai són definitius, que sempre es poden perdre. Que et despatologitzin no vol dir que la societat t’entengui o t’accepti, només que ja no et poden diagnosticar com a “malalt”. Ara hi ha més visibilitat, però també més reacció i més violència. Quan un col·lectiu guanya espai, sempre hi ha una part del sistema que intenta empènyer-lo enrere. Es veuen més agressions físiques i mediàtiques, i això genera por i cansament. La visibilitat sense protecció no és llibertat, és exposició.
Com creus que percep la societat actual la transexualitat?
Crec que la societat està dividida: una part entén que la diversitat és una realitat i vol conviure-hi amb normalitat; una altra se sent amenaçada i respon amb rebuig o burla. Per això cal seguir educant i parlant, no per justificar-nos, sinó per transformar la mirada col·lectiva.
I, vull fer èmfasi en la transexualitat masculina, perquè et sembla que pateix una doble insivibilitat?
Sí, tens raó, patim una doble invisibilitat. D’una banda, perquè històricament el relat trans s’ha construït al voltant de les dones trans, i de l’altra, perquè els homes trans trenquem el relat del que “ha de ser un home” dins del mateix patriarcat. No encaixem ni en l’estereotip de víctima ni en el d’home tradicional, i això ens deixa sovint fora del focus. També crec que la invisibilització dels homes trans té a veure amb la misogínia. Històricament, el que s’ha castigat més és allò femení. La societat riu, menysprea o humilia molt més fàcilment el que percep com a “femení” que no pas el que veu com a “masculí”. Un cos llegit com a masculí no genera la mateixa burla pública que una dona trans, perquè el rebuig no és tant cap a la transició com cap a la feminitat. El problema no és la transsexualitat, és la misogínia estructural que continua castigant qualsevol expressió que s’allunyi del model d’home dominant.
Què t’hauria agradat que t’haguessin dit quan eres petit? I què li diries al Bruno adolescent?
M’hauria agradat que algú m’hagués dit que no hi havia res malament en mi, que no calia encaixar en cap motlle per merèixer estima. Al Bruno adolescent li diria que no corri, que el món és més gran del que sembla al pati de l’escola, i que algun dia trobarà el seu lloc sense haver d’amagar-se.
I quin és el missatge que tu llençaries a un nen/a que viu en una situació com la que vas tenir tu?
A un nen o nena que visqui una situació com la meva li diria que no està sol. Que existeix, que té dret a ser com és, i que la seva vida pot ser plena. Que el problema no és ser diferent, sinó viure en un entorn que encara no entén la diferència. Com a societat, hem avançat molt en lleis i representació, però poc en comprensió profunda. S’està progressant en visibilitat, en l’àmbit educatiu i en la presència de referents, però encara falta molta feina en salut mental, en el món laboral i sobretot en la mirada quotidiana de la gent. El repte ara no és només acceptar, sinó entendre. No és tolerar, sinó respectar i conviure. Quan això passi, deixarem de parlar de “persones trans” com un tema i passarem a parlar de persones, simplement.
